L'ALCALDESSA DE BERGA

En un text anterior (Només enviat als meus amics, abans de crear aquest blog), titulat “Tot pren embranzida”, hi exposava el problema de la desobediència en aquests moments del procés. En aquell escrit em referia al regidor de Vic, que haurà de ser conduït a l’Audiència Nacional. Avui però, el cas de l’alcaldessa de Berga veig que ha despertat molta polseguera a Catalunya, i és per això que vull donar-vos la meva opinió.

Hi ha 401 denúncies contra representants dels ajuntaments a tota Catalunya. Els jutges, com és la seva obligació, citen a declarar els inculpats, i una vegada escoltats, el jutge en determina una mesura. El cas de l’alcaldessa de Berga és el següent: Durant dues eleccions va penjar l’estelada a l’Ajuntament i fou denunciada per una organització “unionistíssima”. El jutge la cità a declarar. L’alcaldessa es féu la sorda. El jutge la tornà a citar, i l’alcaldessa es féu la cega. Finalment, el jutge ordenà els mossos d’esquadra de conduir a la seva presència la inculpada. Què s’havia de fer?

El que s’ha fet. Potser s’hauria d’haver coordinat perquè després de la detenció i conducció a presència judicial, tots els ajuntaments i fins institucions públiques catalanes, arriessin la bandera espanyola en senyal de protesta. Potser sí. Però ara, la partida està en el punt que una errada important pot desfer tot l’engranatge. La desobediència dels mossos –només possible per desobediència del conseller d’interior a l’ordre judicial- només podria comportar-nos incomprensió fora de casa nostra. El que s’havia de fer és el que s’ha fet, s’ha obeït l’ordre, amb la qual l’única cosa que s’ha obligat a fer a l’alcaldessa és a presentar-se davant del jutge, que sàviament l’ha deixat marxar. Un tràmit per a tothom... Què volia la CUP, començar amb això la revolta definitiva? Molt de compte amb els que més volen o semblen voler de fer ensopegar el procés o dividir les forces independentistes, que de preparar-se per al moment en què s’hagi de produir la ruptura, en un gest únic i protagonitzat per tota la societat catalana!

El govern espanyol tracta de fer-se una idea de com reaccionarem davant d’un acte veritablement definitiu. Han donat l’ordre de començar els requeriments judicials per veure quina és la reacció dels inculpats, del govern de Catalunya i de la gent. L’alcaldessa de Berga no pot posar Catalunya en estat de guerra, al capdavall, hem de pensar que la citació a declarar ens afavoreix, en tant que les acusacions són insostenibles, i demostren “una esperança de llibertat en el poble de Catalunya” més que un menyspreu envers l’estat espanyol, i així doncs, per la injustícia, la superficialitat de l’acusació i la poca transcendència política de tot l’incident, no pot significar res, res més que una excitació dels ànims dels catalans per part del govern espanyol. De fet, el resultat, els haurà demostrat que poca broma. Hi ha hagut manifestacions i la classe política s’ha mostrat sorpresa amb els progressius passos de la politització de la justícia. Hauran pres nota, a Madrid. I nosaltres també n’hem de prendre, no podem deixar que aquests revolucionaris de la CUP ens marquin les passes, l’ordre i el temps de fer-les, perquè abans de res ens ha de quedar clar que ser revolucionari no significa tenir intel·ligència. Ells són molt revolucionaris, sí, però si els deixem conduir la revolució, Catalunya es converteix en can pixa en una setmana.

Això no és una guerra que cadascú ha de fer pel seu compte. I, el que és més important, és hora que els qui capitalitzen el procés, posin els subversius de la CUP fora de tot l’engranatge delicat. Que jo encara no estic convençut que la Gabriel no es vegi més sovint amb la Santamaria que el Puigdemont. Aquí ho deixo.

Si España no té un corcó dins del procés, estan perduts. Fora, la nostra victòria és clara. Només necessitem de fer bé les coses, seguir un procediment i demostrar al món que no serem un problema. Per això cal tenir tothora present que els talps són dins. Convé deixar-los creure que saben què passa, i que en el fons mouen els fils i els temps, però se’ls ha de tenir vivint en un món virtual, mentre que les veritables forces independentistes forgen les bases de l’estat independent. No dubto que s’estan fent bé les coses, i que cal tenir confiança. L’errada ha de venir de Madrid, i ha de ser grossa. Cal esperar... la faran. Mentrestant, no reaccionem a les citacions judicials i detencions recriminant l’actuació dels mossos, ni del conseller i el Govern, tot el contrari, acceptem l’imperatiu legal i acusem els òrgans judicials polititzats d’aquestes situacions.

Voler fer el segon gol abans de fer el primer és probable, la impaciència és molt traïdora; però és del tot impossible.