EL RESPECTE A LA JUSTÍCIA

Estem cansats de sentir que tothom respecta la decisió de la Justícia, tot i que de vegades els qui ho diuen hi puguin expressar la seva disconformitat. És a dir, que el que ens vénen a dir és: no hi estic d’acord, però accepto l’autoritat del jutge. Avaluar genèricament l’autoritat del jutge i la nostra conformitat o disconformitat amb les seves sentències és molt difícil, perquè cada cas és un món i no hi ha -llevat de delictes administratius- cap crim o delicte que sigui calcat a qualsevol altre. Per això dictaminar tocant a la Justícia entenent-hi l’autoritat del jutge com a màxim representant individual és complicat, tant, com per freturar d’un llibre d’assaig i potser diversos toms per analitzar, delimitar i concloure les seves atribucions, poder i fins l’ètica en la seva professió. Tanmateix, avui reconeixem majoritàriament que només és possible la justícia en un estat de règim democràtic, en tant que el parlament i les seves institucions representen legítimament la voluntat dels ciutadans; ja que considerem, sense errar, que en un estat on la justícia és el correlat de l’autoritat política no democràtica, no n’hi pot haver. Tot règim polític més o menys autoritari, té la justícia controlada i la fa servir per consolidar els preceptes d’aquella autoritat política. Així doncs, en sentit estricte, només podem parlar de justícia en un estat democràtic. Al capdavall tota la filosofia política dels segles XVII i XVIII analitzava les lleis quant a lleis (John Locke) i el poder quant a poder (Montesquieu). I de tot aquell garbuix de pensaments i diatribes polítiques, periodístiques i socials, en sortiren els Estats com a garantia dels preceptes que delimitaven el poder individual i col·lectiu, la garantia de la legitimitat de les lleis i la garantia sobre el control en l’exercici de la coerció i la repressió. No cal dir que en aquesta lluita encara hi estem tots, els països no democràtics per raons òbvies, i els països democràtics, perquè estem veient arreu d’Europa com la democràcia perilla des del moment que el poder econòmic domina la classe política i la converteix en un dictador de les lleis que defensen en els interessos privats, i els jutges aleshores es converteixen en els executors d’aquestes lleis dictatorials. Tanmateix aquest no és l’assumpte que vull tractar en aquest escrit. Ja que sobre el que vull fer la reflexió és tocant a si podem confiar i creure en la justícia que és exercida a l’estat espanyol.

Malauradament per a tots nosaltres, la història d’Espanya és un seguit de dictadures familiars o de clan que han aplicat el seu poder, ignorant sempre la voluntat dels súbdits, llevat d’un parell de tossides al final del segle XIX i al començ del XX. Partint d’aquest fet indiscutible, hem d’assumir que tant el tarannà democràtic com el respecte envers una justícia lliure no subjugada al poder, són condicions que els pobles adquireixen mitjançant un procés llarg, molt llarg, que pot abastar fins a segles per tal de consolidar-se. Cal una voluntat de justícia, i després l’esforç intel·lectual d’estudiar-ne què és i com seria just d’aplicar-la. Malauradament per a tots nosaltres, la història recent d’Espanya (s. XX) ens parla d’una dictadura feixista exercida en dos trams, primer per Primo de Rivera i després pel Caudillo por la gracia de Dios, en la qual -segons que sembla que hauríem de creure- arribada la transició després de la mort en el llit del criminal, vàrem descobrir que, en el moll dels ossos, tots eren demòcrates però que no ho sabien. No cal estendre’s... això és pura mentida. Creure que en uns mesos la mentalitat dels governants -que vivien del dictador- i els governats -que patien el dictador- passa de ser feixista a democràtica, és producte d’una greu deficiència intel·lectual. Es pot creure en un canvi així de vertiginós en el cas d’Alemanya i el nazisme, perquè aquella dictadura que havia de ser dels mil anys, acabà una dècada després, deixant Alemanya tan llisa com un full de paper i als alemanys absolutament rendits i abatuts. La derrota, i una de tan gran, comporta canvis en la mentalitat, i ells aprengueren que si bé se senten superiors a la resta dels mortals, com els jueus, els nord-americans, i suposo que els russos i tants d’altres, no ho són; i als fets es poden remuntar si en dubten. Aleshores és quan es reconeix l’altre, la dignitat de l’altre i el respecte envers l’altre... Però aquí això no passà. L’hereu que disposà el dictador fou el nou governador de les brides del país, i la seva convicció democràtica no pot ser demostrada perquè no hi és; no en va, recordem que jurà las Leyes y Principios del Movimiento declarant-se i reconeixent-se com a Monarquia de los Principios del Movimiento, i que aquest jurament no l’ha fet amb la Constitución (que no és res més que las Leyes y Principios del Movimiento 2.0).

Dit el que ha estat dit fins aquí, no és difícil de pensar que totes les institucions seguiren les ordres del nou comandant en cap. La pregunta aleshores és: Els jutges que col·laboraren en els assassinats i persecucions del règim són gent digna? Mereixen respecte? Per ser jutges se’ls ha de respectar quan, com robots, executen ordres criminals per tal de mantenir un estatus i privilegis? Foren depurats tots els estaments judicials emanats del franquisme? L’aquiescència dels fiscals actuals amb els mandats governamentals són prova de la separació de poders?... I més preguntes ens podríem fer, i és legítim i fins obligat de fer-se-les, perquè malauradament per a nosaltres la tradició democràtica en l’estat espanyol ha brillat des de l’antiguitat fins ara per la seva absència. Mai no hi ha hagut cap renovació intel·lectual en l’estament judicial espanyol, contràriament al que ha passat als altres països europeus, ja hagi estat aquest canvi per revolucions polítiques (Anglaterra), socials (França) o religioses (països protestants). A Espanya, en la seva inabastable història, podem veure com els jutges imposaren la seva autoritat i la justícia a les Amèriques, amb «gran magnanimitat»; com durant la inquisició, «amb gran comprensió»; i posteriorment, en tots els lamentables episodis històrics (fallides, Fernando VII i els successius Borbons i militars) «amb gran solvència i aplicació de l’equitat». Aquesta és la trista realitat judicial espanyola. Si no han estat capaços de comprendre què és la separació de poders... què en podem esperar.

Les revolucions comencen quan es diu la veritat. Aquests jutges no són de fiar (i n’hi ha, de ben segur, que són dignes de la seva vocació -que això ha de ser la seva feina, no una professió-), i els fiscals menys encara (que defensen acusats, si l’acusada és infanta d’Espanya o membre destacat del poder o del govern, o menteixen per crear climes de tensió, com la lamentable fiscal catalana -les imatges demostren el seu grau de fatxenderia, i les declaracions posteriors que és una pocavergonya-). L’únic que puc dir, és que si m’hagués de trobar en un judici, no confiaria que se’m fes justícia sinó per xamba. És la realitat del que crec, i ja no us dic res, si el cas fos per motius polítics, ja que aleshores confiar en la justícia espanyola és senzillament ser un ximple.

I m’avanço pel que pugui passar, i escric explícitament que he expressat la meva convicció intel·lectual emparant-me en el dret a la lliure expressió. I si algun jutge, fiscal o altra persona, considera que el que he dit no és ajustat a la realitat, que faci ús de la llibertat d’expressió i tracti de demostrar que la justícia espanyola és i ha estat un model immaculat.