TV3. TELEVISIÓ DE CATALUNYA

És de justícia, abans d’escriure el que escriuré, de reconèixer que la televisió no és una de les meves afeccions i que més que poc, no la miro mai. Tanmateix sempre hi ha alguna temporada que per hac o per be un hom passa les hores estabornit davant de la pantalla de crear opinions, de seduir amb el buit i de malmetre el cervell. Com estic en una d’aquestes etapes, goso escriure aquest article, perquè seguint una mica TV3 he arribat a una sèrie de conviccions i conclusions, les quals us explicitaré més endavant.

Sense dubte TV3 és la més digna de totes les cadenes de televisió que es poden veure a l’estat espanyol. No hem de tirar coets; més aviat ens hauríem de preocupar i força, però cal ser conscients que més enllà de TV3 hi ha una gasòfia indigna intel·lectualment i estètica. Per això, molta gent es donen per satisfets amb el que ofereix televisió de Catalunya. No entraré a criticar la programació, només reconeixeré que els informatius són més que dignes, tant els diaris com els documentals (30 o 60 minuts, entre d’altres). Les sèries, les pel·lícules, els esports i d’altres espais televisius són el que són i cadascú ha (o hauria) de tenir prou criteri per jutjar-los.

Les consideracions que vull posar damunt del paper tocant a la televisió pública catalana fan referència a l’ús del català i al seguiment informatiu del procés que viu Catalunya. El català, que cal reconèixer que és una llengua en molt mal estat, no és tractat amb la cura necessària. Si partim de la base que l’Institut d’Estudis Catalans és dels que més fa per destruir la identitat lingüística i convertir la nostra llengua en un vulgar «catanyol», sembla que poc podem demanar a les entitats que n’han de promoure l’ús públic. Val a dir aquí que la simplificació gramatical així com l’acceptació de la vulgarització d’una llengua sempre són en perjudici de la comunicació, ja que és fonamental saber que les estructures del llenguatge són les que ens permeten de pensar. Si desconnectem el llenguatge, estem desconnectant el pensament. Potser és el que es pretén, i els senyors de l’IEC només serveixen aquesta finalitat... Molt profunds no són, d’això no en podem tenir dubte. Els atemptats contra els pronoms febles (que són complexes, però que són així perquè no poden ser d’una altra manera en la nostra llengua), com els accents diacrítics (que ja són ganes de fer-se veure i sentir), entre d’altres barbaritats que hauran comès i que desconec, tot això no afavoreix en res la nostra llengua. Amb l’ús normalitzat del català i l’aprofundiment en la difusió de la correcta parla es pot assolir que els catalanoparlants acabem per tenir un domini decent de la nostra llengua. Seria aleshores quan tocaria afrontar el problema de l’evolució natural de la llengua i un estudi assenyat dels canvis que s’hi haguessin de fer per acostar-la a la seva pròpia realitat. Però quan tothom va coix de llengua per culpa de la incessant voluntat destructiva de l’estat espanyol, ara (divisió lingüística de la llengua) i sempre (des del terrorífic Decret de Nova Planta fins a Franco), quan tothom en va coix, el menys indicat és posar obstacles als qui la dominen. El coneixement si és coneixement mai no pot rebaixar-se, ja que rebaixar el coneixement és, ras i curt, pur desconeixement. I si enfilem per la senda del desconeixement, aleshores no es podrà fer res amb seny. Fetes aquestes consideracions que crec necessàries, serà més fàcil d’entendre i més breu de demostrar el que explicaré.

TV3 hauria de ser molt primmirada a l’hora de convidar, entrevistar i cedir la paraula. Quan una persona no és capaç de parlar mínimament correcte el català, se l’hauria de demanar que parlés en castellà (cas Albiol). Fa més mal al català el catanyol que el castellà. Si els qui s’expressen en català ho fan d’una manera correcta, i els castellans ho fan en castellà, evitarem que els girs castellans i les paraules castellanes entrin en l’àmbit del català correcte. Si deixem que analfabets en català ens facin discursos, en quatre dies la gent amb menys capacitat acabarà adoptant el catanyol i a la llarga s’imposarà, perquè la negligència i la displicència són sempre més còmodes que l’esforç d’aprendre allò que no és usual. I que ningú no m’entengui malament, que -per exemple- la senyora Arrimadas del senyor Oliu, és una persona que quan parla català, almenys el parla decentment, tot i que no és catalana. Perquè... heu pensat que la vulgarització d’una llengua a cop d’incorreccions sintàctiques o gramaticals, pot ser tota una estratègia destructiva? No pot ser que un polític com l’Albiol (s’ho diré) cometi veritables barbarismes i atemptats contra la llengua vivint com viu a Catalunya, a no ser que la llengua li importi un rave, per més que sigui la llengua natural del país. Us imagineu algú que fes això amb el castellà? I sí, ja sé que la vulgaritat campa amplament a les televisions estatals, però per causa del nivell cultural de la mitja espanyola així com de la recerca sistemàtica dels més curts, ja que d’aquesta manera el televident sempre es creu superior al dropo que s’ha exhibit a la tele. I suposo -potser sóc agosarat- que això aquí, a casa nostra, no ho volem. Més val sentir algú assenyat al qual no entenem, que entendre allò que diu algú sense cap seny. És la diferència entre créixer o fer-se petit intel·lectualment. Correm el seriós risc que d’aquí a quatre dies quan hom s’expressi correctament no se l’entengui, i que hi hagi desenes de maneres de no dir res, però que tothom t’entengui. Potser entrarem en un metallenguatge, tanmateix destruirem el pensament.

Que en l’anunci de la programació de TV3 se’ns convidi a veure el «Oh, Happy Day» -que ja és trist no trobar altre nom per al programa- amb aquestes paraules: «Que no se us oblidi» és un atemptat al català. I aquest anunci l’ha vist i sentit mitja població, i segons que en dedueixo, perquè cap dels que van veure el tall abans de l’emissió, no van fer veure la greu errada ni l’han corregit: «No ho oblideu», «Recorda-te’n», etcètera. I se suposa que hi ha lingüistes a TV3!

L’altre aspecte, i prou important, és el que toca als col·loquis i debats sobre el complex procés de Catalunya. La imparcialitat, que reconec a TV3, estava sempre ben representada, de tal manera que sempre hi havia el mateix nombre de tertulians a favor i en contra. Darrerament hi ha hagut un canvi substancial, i solen ser col·loquis i debats on el nombre d’unionistes (posició legítima, per bé que una mica indigna si s’és català) és superior al dels sobiranistes (que no tots són necessàriament independentistes. I de vegades no saps què és pitjor). No dubto que les grans corporacions financeres del pont aeri, la nefasta Caixa i el misteriós Sabadell, així com d’altres empreses «aèries» hauran fet pressió perquè s’hagi produït el canvi en l’enfocament de les taules de diàleg. Si és així i han amenaçat de treure els seus anuncis televisius, fet que cada dia crec més, TV3 hauria de fer front a aquests indesitjables (mancats absolutament de respecte envers els ciutadans, ja no pel que roben si no per manipular-los ideològicament), i en els telenotícies haurien d’obrir amb la primícia que aquestes entitats han retirat els seus anuncis i que per això la programació haurà de ser o més restringida o repetitiva... Seria pitjor TV3?

Una cadena de televisió és dolenta quan els interessos privats imposen els seus marcs ideològics a la programació o en l’enfocament de les notícies, ja que aleshores desapareix el periodisme. I recordeu les protestes a la Diagonal dels estafats per la Caixa i el poc recorregut que la notícia tenia a TV3. No és perquè siguin unionistes, és perquè no són demòcrates. I si els periodistes no són lliures a l’hora d’expressar-se, no són periodistes. I si escric això, és perquè de vegades penso que no ho saben. I en certa manera, la higiene de la llibertat depèn molt d’ells.