EL PROBLEMA DE L’EDUCACIÓ

Des de la més remota antiguitat fins a finals del segle XIX l’educació ha estat un privilegi de les classes poderoses que, en gran manera, autoritzats pel seu major coneixement a més del seu poder, sotmetien les classes mitjanes i baixes. L’accés al coneixement de les lletres o les ciències només era accessible a la noblesa i als clergues, fossin de la religió que fossin. No en va, el coneixement és poder.

L’evolució lenta però constant de les societats arribà al punt en què les classes baixes exigiren amb l’amenaça de la seva força numèrica, uns canvis que permetessin que tothom pogués accedir, en un primer moment, a saber llegir i escriure, i posteriorment, a obtenir els coneixements acadèmics superiors que sempre han representat les universitats. D’aquesta exigència (reconec que vaig molt de pressa i salto segles en cada línia, però no és aquí el lloc on aprofundir sobre el tema), deia que d’aquesta exigència en naixeran les escoles, com a centres de formació bàsica adreçada als menys afavorits de l’escala social, sobretot perquè -i això no s’ha d’oblidar- l’augment de la població recomanava a les autoritats una comunicació directa amb els seus ciutadans. I la millor manera de fer-ho és per l’escriptura.

Això, sense dubte, és un avenç molt important, però com es comprovà ben aviat, l’escola es convertia en un centre d’adoctrinament. No és aquest l’indret per analitzar tot el procés de creació de les escoles i els principis fundacionals d’aquest tipus d’ensenyament, ni els constants canvis en la interpretació dels mètodes més adequats per a la formació dels nens i dels joves fins als anys seixanta del segle passat. Si no vaig equivocat i traït per la memòria, Adorno i Horkheimer foren dels primers a plantejar-se el problema de l’ensinistrament escolar. A l’escola, al capdavall, s’hi anava a aprendre l’ordre establert, no s’hi fonamentava la llibertat. La llibertat, per paradoxal que pugui semblar, és l’essència del coneixement.

Des dels anys seixanta fins a l’actualitat no ha deixat d’haver-hi una incessant tasca de millorament i de reformes educatives arreu, les quals només han servit per degradar més el coneixement. I escric això, perquè posar el coneixement al servei exclusiu de la pràctica és matar el coneixement. L’explicació és senzilla, si dirigeixo el coneixement vers la seva utilitat pràctica, estic anul·lant el caràcter lliure del coneixement. Allà on s’ensenyi, s’ensenyarà per a alguna cosa, amb una finalitat pràctica. I el coneixement només és coneixement quan se cerca ell mateix, i una vegada reformulat i renovat, aleshores sí que és el moment d’aplicar-lo a la pràctica. Aquest mètode evita l’error de la manipulació ideològica, sigui quina sigui la ideologia, i també la precipitació en les conclusions per raons que tenen molt més a veure amb l’aplicació pràctica que amb l’essència d’un coneixement, que en tant que coneixement és prou sòlid per no poder ser desqualificat sense un aprofundiment assenyat i responsable. El seny frena l’interès personal i l’ambició, i la responsabilitat sospesa la posada en pràctica d’aquest coneixement reformat en la societat on ha de ser implantat.

Per tot això, la instrumentalització de l’educació no fa l’home més lliure sinó més instrument. I crec que en aquest punt tots estarem d’acord: Educar per fabricar un instrument, més que formar és mal formar. Si a l’home de coneixement li limitem la llibertat, serà un tècnic, un erudit, un setciències, un especialista, i fins un expert -com agrada avui de vestir l’home que despunta-, però mai un savi. I consti que no hem de fer una escola per a fer savis, no. Hem de crear una escola que faci homes lliures, tasca gens fàcil. Si tenim una escola capaç d’això, el moment que un savi -un home de coneixement en el sentit arcaic- digui la seva, almenys, la llibertat dels homes formats en el coneixement, els permetrà de reconèixer-lo. Mentrestant això no passi, hi haurà quatre espavilats, tan afalagadors com els antics venedors d’enciclopèdies, que, essent poc menys que venedors d’enciclopèdies, ens faran creure en les seves inestabilitats conceptuals i la seva estabilitat econòmica, aquesta última com a garantia de la posició social i del seu valor personal.

I dit això, que no és poc, seguiré aquest escrit de l’educació significant els eixos essencials per a una educació en la llibertat:

Sentim sovint que la memòria avui no és tan important, ja que disposem d’estris com els ordinadors i Internet que ens fan les funcions de memòria. Sense entrar en les barbaritats que es poden trobar en aquests llocs virtuals, una observació fonamental per al desenvolupament de la llibertat: El nostre cervell només pot pensar amb allò que té a la memòria. Sense els conceptes ancorats en la memòria les nostres capacitats de relació, d’anàlisi i comparació són molt limitades. Com més gran sigui la memòria d’un cervell més ràpid actua davant d’un estímul i més relacions completes realitza davant de qualsevol estímul. Aquestes relacions completes d’un cervell són les que ens poden donar una idea nova, original o pròpia. Així doncs, si limitem la memòria i la bandegem a estris que consultarem quan ens calgui saber alguna cosa, tallem totes les branques de l’arbre. I un cervell podat és mig cervell.

La memòria s’ha exercitat erròniament. No es tracta de contenir en el cervell un munt de dades, es tracta d’obrir el cervell a un munt de conceptes. No sap més d’un fet històric, per exemple, qui més dades té en el seu cap, que aquell que ha comprès el fet històric, encara que li ballin les dades i confongui els llocs. Sé que entendre això avui és complicat per a les nostres ments desarticulades, però sense dubte és veritat.

Deixant de banda la memòria, i per cloure, per bé que resten molts altres aspectes a tocar, em referiré a la creació, que és indiscutiblement l’essència del coneixement en tant que aquest només es desenvolupa quan hi ha una veritable creació. Per això, als nens se’ls ha d’incentivar, d’excitar, d’incitar a la creació en tot allò que facin. Tot just perquè la seva ment encara no ha adoptat una concepció de res, i l’exercici del seu aprenentatge consisteix a aprendre el que se’ls ensenya i alhora fer-ho servir per a fer-ne coses noves. Aquest moviment del coneixement, quan és adquirit i ben aviat, una volta meditat, expressat com a individualitat, és el mètode que ensenya sense doctrina què és la llibertat i què és el coneixement.

Moltes més línies, llibres fins i tot, se’n poden escriure, de l’educació. I podria esplaiar-me i afegir d’altres ingredients i essències per a obtenir una formació adequada per als nostres nens i joves, però per avui he de deixar-ho aquí, tot esperant que aquells que tenen la responsabilitat, i quina responsabilitat, d’educar i formar sàpiguen esprémer el que he expressat i n’estudiïn com aplicar-ho a les escoles. Obeint manuals i guies establertes no es va enlloc. Només quan el mestre es desprèn de la seva mestria, el nen i el jove aprenen alguna cosa. I val més el fet de desprendre’s del mestre que allò de què es desprèn. Potser avui això tampoc no s’entendrà, però la realitat indiscutible en l’ensenyament és que un mètode sense passió no mena enlloc sinó a la ximpleria docta, i una passió sense mètode mena a una nova visió, que només per ser lliure ja és més coneixement. I quants filòsofs diran que no sé què dic!

Tanmateix, Aristòtil aprengué de la passió de Plató, no dels seus coneixements, i Plató aprengué de Sòcrates la seva passió, no els seus coneixements. Aquell que diu saber és de ben segur un ignorant, aquell que diu tenir passió envers el coneixement, per això només, no és un ignorant. Podrà no ser geni, ni mestre, ni savi, però ja no serà un ignorant, ja que la passió és la primera unió entre les idees.

Tots els homes que aporten alguna cosa a la humanitat no són gent experimentada i molt sàvia, són gent que senten absoluta passió envers el que fan. I el coneixement és la passió materialitzada entre l’home i l’objecte de la seva passió. Aquestes experiències les trobem en els grans filòsofs, artistes, matemàtics i físics. Tots ells cerquen la bellesa, perquè són apassionats, i la bellesa és el coneixement, ja que el coneixement és l’única possessió real, ja que mai pot ser furtada.