LA CRISI SOCIALISTA EUROPEA

Arreu d’Europa els partits socialistes ‘convencionals’, aquells que representaven un model socialdemòcrata, han anat desapareixent. Itàlia, Alemanya, França, Espanya, Catalunya... han vist com la representació parlamentària d’aquests partits ha minvat fins a fer-se pràcticament insignificant. Tots els partits socialistes ‘moderats’ havien guanyat eleccions i exercit de partit vencedor en tots els països esmentats, per la qual cosa havien tingut l’honor de presidir cadascun d’aquests països en algun moment de la història no pas llunyana.

Tots han caigut en desgràcia. I per què? És molt senzill d’entendre-ho. Quan el sistema econòmic és capitalista, els socialistes encara tenen alguna cosa a dir. En el moment que el sistema econòmic esdevé neoliberal, o una de dues: o els socialistes reactiven la seva doctrina marxista, o, sense dubte, són engolits per la corrupció intrínseca del sistema. I just això darrer és el que ha passat.

I per què ha passat això? Perquè en un sistema neoliberal si els socialistes n’accepten les normes, estan perduts. Amb ambicions de poder, com les tenen tots els seus candidats, una vegada al poder no són capaços d’enfrontar la dinàmica del sistema. I d’aquesta manera es converteixen en un partit de dretes moderat. Per això, els seus electors, afiliats i simpatitzants els giren l’esquena. Si fossin més intel·ligents i menys ambiciosos s’haurien adonat que el qui renuncia a les seves idees, en política, més d’hora que tard acaba al marge de la vida social.

Tots els partits socialistes dels països esmentats amunt s’han venut al sistema i, és clar, els electors els han abandonat per mentiders, corruptes i traïdors a la tradició secular del partit. Quan un socialista declara que no és marxista, està declarant que no és res més que un interessat. Ells van inventar-se la mentida dels socialistes no marxistes, com els comunistes adoptaren l’eurocomunisme, i així cavaren la seva pròpia tomba.