Poc
més o poc menys aquesta és la demanda de l’ANC, d’Òmnium i de
l’AMI després del darrer intent del president Puigdemont
d’establir un diàleg amb el govern central. La qüestió es pot
analitzar des de molts punts de vista i amb moltes consideracions,
ara bé, en totes aquestes consideracions i des de tots els punts de
vista és evident que la solució referendària és la més efectiva,
democràtica i real. Només partint de la premissa que d’aquesta
manera coneixeríem l’opinió dels ciutadans, tenim un argument del
tot assenyat i ple de sentit comú. Vegem que vol la gent i després
actuem en conseqüència, que -grosso modo- és l’essència d’un
sistema de llibertats.
En
unes eleccions els votants trien l’opció política que consideren
o els han venut com la més convenient per als seus interessos i de
retruc els del país. Si fa o no fa és aquest el mecanisme mental
d’unes eleccions al parlament. Aquest exercici democràtic és
possible si la societat està consolidada, que vol dir que comparteix
una mateixa identitat, una mateixa realitat i uns projectes
consensuats i comuns. Sense la consolidació, no hi pot haver
exercici democràtic real.
D’altra
banda, un referèndum és un tipus d’exercici de vot molt diferent
i alhora més transcendental. En un referèndum les opcions són
duals: sí o no. El vot en blanc és un vot nul, no té cap càrrega
ideològica ni políticament efectiva. Per això, en un referèndum
és on la societat estableix una identitat, una realitat i un
projecte, marcs a partir dels quals és possible l’exercici d’un
règim de llibertats, que lògicament en un sistema democràtic, serà
regit pel parlament i les seves institucions i diferents poders,
degudament separats i autònoms, tant com units en la representació
del país i dependents per a la posada en marxa dels objectius com a
societat.
Aquest
és el problema de Catalunya i d’aquí la urgència de la solució
del conflicte. Els catalans no tenim la mateixa identitat que la
resta d’espanyols, la nostra realitat no és la mateixa que la de
la resta d’espanyols, i els projectes no tenen res a veure, i menys
encara són consensuats i comuns. Una identitat essencialment
piramidal no pot conviure amb una identitat particularment
horitzontal. Una realitat tradicionalista i mitològica no té res a
veure amb una realitat innovadora i progressista. Un projecte únic i
etern no pot conviure amb uns projectes lliures i creatius. Aquest és
el problema, i la solució és comptar l’opinió dels catalans,
perquè encara que pugui ser molt difícil d’entendre per segons
qui, els catalans som éssers humans i tenim els mateixos drets que
els altres homes a regir-se per les pròpies lleis i la llibertat, de
les quals -que ningú no en dubti-, sabrem ser responsables.
I
a tot això la resposta de Mariano Rajoy fou la resposta única i
eterna, la consolidació d’una tradició mitològica i la
constatació de la por a destruir la piràmide i crear una societat
d’homes lliures: Hi ha la llei, i la llei és inqüestionable. La
segona part aquesta
última
l’afirmació és una entelèquia que només pot acceptar qui no
entén què
significa.
Després
d’haver-me estès en unes explicacions absolutament innecessàries
per a algú una mica avessat a la política i a la llibertat,
conclouré detenint-me un moment en la intervenció del president
espanyol en una conferència amb empresaris addictes. El president
espanyol va enumerar, llegint-les i visiblement nerviós, totes les
fal·làcies que fan servir d’arguments d’un
cop d’estat contra la voluntat dels espanyols, que això
és el que
suposa el repte secessionista. Va venir a dir que aquí no es
respectava res. Tanmateix, no siguem curts de vista. Els catalans
volem canviar el nostre país, no el seu. Ells poden tenir el seu
rei postdictatorial, la seva constitució postfranquista i el sursum
corda. El que els diem és que nosaltres respectem les seves
creences, però que
com
no les compartim, tenim tot el dret del món de decidir què volem
fer com a poble. Nosaltres, amb Espanya o sense ella, serem catalans.
Ells sense Catalunya deixaran de ser espanyols? Potser els convindria
reflexionar sobre això.
Rajoy
ho va dir clar i castellà: «No puedo y no quiero».
Ai, ai, ai!...
Un polític mai pot dir «no puc», si ho diu, mal assumpte segur. I
quan un polític diu «no vull», aleshores pitjor assumpte encara, i
ja no pel toc dictatorial que té l’expressió, sinó perquè el
seu «no vull» significa que val més la
seva voluntat
que la voluntat de set milions i mig de catalans. Ell no vol, però
nosaltres sí. Hi ha algú al món que pugui defensar l’autoritat
moral i ètica perquè la voluntat d’una persona sigui argument
suficient contra la voluntat d’un poble? Els dignataris dels països
democràtics, no ho són tot just per servir la voluntat del poble?
Són
ells els que no entenen de què parlen. Aquí, el nostre president
s’ha cansat de dir que ell segueix la voluntat del poble de
Catalunya, expressat en unes eleccions. I mentrestant, al centre no
es cansen de dir que la «ley es la ley». Per
tot plegat doncs, molt honorable senyor Puigdemont, president de la
Generalitat de Catalunya, convoqui el poble que representa a
expressar-se lliurement i a demostrar arreu que, de manera pacífica
i democràtica, els pobles avançats saben resoldre els conflictes,
per complexs i difícils que siguin. Aquesta és la meva demanda, amb
la qual m’adhereixo a tots els catalans que reclamen: Referèndum
ja!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada