REFERÈNDUM JA!

Poc més o poc menys aquesta és la demanda de l’ANC, d’Òmnium i de l’AMI després del darrer intent del president Puigdemont d’establir un diàleg amb el govern central. La qüestió es pot analitzar des de molts punts de vista i amb moltes consideracions, ara bé, en totes aquestes consideracions i des de tots els punts de vista és evident que la solució referendària és la més efectiva, democràtica i real. Només partint de la premissa que d’aquesta manera coneixeríem l’opinió dels ciutadans, tenim un argument del tot assenyat i ple de sentit comú. Vegem que vol la gent i després actuem en conseqüència, que -grosso modo- és l’essència d’un sistema de llibertats.

En unes eleccions els votants trien l’opció política que consideren o els han venut com la més convenient per als seus interessos i de retruc els del país. Si fa o no fa és aquest el mecanisme mental d’unes eleccions al parlament. Aquest exercici democràtic és possible si la societat està consolidada, que vol dir que comparteix una mateixa identitat, una mateixa realitat i uns projectes consensuats i comuns. Sense la consolidació, no hi pot haver exercici democràtic real.

D’altra banda, un referèndum és un tipus d’exercici de vot molt diferent i alhora més transcendental. En un referèndum les opcions són duals: sí o no. El vot en blanc és un vot nul, no té cap càrrega ideològica ni políticament efectiva. Per això, en un referèndum és on la societat estableix una identitat, una realitat i un projecte, marcs a partir dels quals és possible l’exercici d’un règim de llibertats, que lògicament en un sistema democràtic, serà regit pel parlament i les seves institucions i diferents poders, degudament separats i autònoms, tant com units en la representació del país i dependents per a la posada en marxa dels objectius com a societat.

Aquest és el problema de Catalunya i d’aquí la urgència de la solució del conflicte. Els catalans no tenim la mateixa identitat que la resta d’espanyols, la nostra realitat no és la mateixa que la de la resta d’espanyols, i els projectes no tenen res a veure, i menys encara són consensuats i comuns. Una identitat essencialment piramidal no pot conviure amb una identitat particularment horitzontal. Una realitat tradicionalista i mitològica no té res a veure amb una realitat innovadora i progressista. Un projecte únic i etern no pot conviure amb uns projectes lliures i creatius. Aquest és el problema, i la solució és comptar l’opinió dels catalans, perquè encara que pugui ser molt difícil d’entendre per segons qui, els catalans som éssers humans i tenim els mateixos drets que els altres homes a regir-se per les pròpies lleis i la llibertat, de les quals -que ningú no en dubti-, sabrem ser responsables.

I a tot això la resposta de Mariano Rajoy fou la resposta única i eterna, la consolidació d’una tradició mitològica i la constatació de la por a destruir la piràmide i crear una societat d’homes lliures: Hi ha la llei, i la llei és inqüestionable. La segona part aquesta última l’afirmació és una entelèquia que només pot acceptar qui no entén què significa.

Després d’haver-me estès en unes explicacions absolutament innecessàries per a algú una mica avessat a la política i a la llibertat, conclouré detenint-me un moment en la intervenció del president espanyol en una conferència amb empresaris addictes. El president espanyol va enumerar, llegint-les i visiblement nerviós, totes les fal·làcies que fan servir d’arguments d’un cop d’estat contra la voluntat dels espanyols, que això és el que suposa el repte secessionista. Va venir a dir que aquí no es respectava res. Tanmateix, no siguem curts de vista. Els catalans volem canviar el nostre país, no el seu. Ells poden tenir el seu rei postdictatorial, la seva constitució postfranquista i el sursum corda. El que els diem és que nosaltres respectem les seves creences, però que com no les compartim, tenim tot el dret del món de decidir què volem fer com a poble. Nosaltres, amb Espanya o sense ella, serem catalans. Ells sense Catalunya deixaran de ser espanyols? Potser els convindria reflexionar sobre això.

Rajoy ho va dir clar i castellà: «No puedo y no quiero». Ai, ai, ai!... Un polític mai pot dir «no puc», si ho diu, mal assumpte segur. I quan un polític diu «no vull», aleshores pitjor assumpte encara, i ja no pel toc dictatorial que té l’expressió, sinó perquè el seu «no vull» significa que val més la seva voluntat que la voluntat de set milions i mig de catalans. Ell no vol, però nosaltres sí. Hi ha algú al món que pugui defensar l’autoritat moral i ètica perquè la voluntat d’una persona sigui argument suficient contra la voluntat d’un poble? Els dignataris dels països democràtics, no ho són tot just per servir la voluntat del poble?

Són ells els que no entenen de què parlen. Aquí, el nostre president s’ha cansat de dir que ell segueix la voluntat del poble de Catalunya, expressat en unes eleccions. I mentrestant, al centre no es cansen de dir que la «ley es la ley». Per tot plegat doncs, molt honorable senyor Puigdemont, president de la Generalitat de Catalunya, convoqui el poble que representa a expressar-se lliurement i a demostrar arreu que, de manera pacífica i democràtica, els pobles avançats saben resoldre els conflictes, per complexs i difícils que siguin. Aquesta és la meva demanda, amb la qual m’adhereixo a tots els catalans que reclamen: Referèndum ja!