MARIO VARGAS LLOSA

Aquest ‘escribidor’ guardonat amb el Premi Nobel l’any 2010, aquest home conegut de tothom per les seves aspiracions polítiques fracassades al Perú, on va néixer, i els seus amors ‘desinteressats’ a les Espanyes -d’una banda, a una famosíssima filipina caçafortunes; i d’altra banda, a la més reaccionària i intransigent dreta espanyola, que és com dir, la Dreta de les dretes-; aquest ‘escribidor’ que pertany al boom llatinoamericà que ens deixà obres insignes, de les mans de Julio Cortázar, García-Márquez o Juan Rulfo, entre altres; aquest home, cada dia, ens mostra més desvergonyidament el que és molt fàcil de veure en els seus llibres, si se’l sap llegir entre-línies.

No diré que és un mal escriptor, no. És un escriptor notable, tanmateix, la literatura és un art que demana més que escriure bé; cal aportar-hi la saba nova que obre la perspectiva del lector i li enriqueix la concepció del món en què viu. ‘Rayuela’, ‘Cien años de soledad’ o ‘Pedro Páramo’ són obres d’una extraordinària qualitat literària, més enllà d’estar, com no pot ser d’una altra manera, molt ben escrites. Però, el cas de l’homenet que avui m’ocupa és una molt altra cosa.

El vaig conèixer de resultes de l’interès que em despertaren els escriptors que he esmentat més amunt. El primer llibre seu que va caure a les meves mans fou «La ciudad y los perros», tot seguit vaig llegir «Los cachorros» i un temps després «La fiesta del chivo». No vaig llegir els dos darrers perquè m’hagués fascinat «La ciudad y los perros», sinó perquè no acabava d’entendre que a la gent li agradés aquest escriptor que a mi em preocupava molt seriosament. Una volta llegits aquests altres dos llibres, només serviren per afermar-me en la convicció que Mario és un escriptor nociu: En tots els seus llibres s’hi beslluma una putrefacció ètica important i una amagada admiració per la moral dels dictadors que solen sortir-hi retratats. Tot i això, davant de l’admiració ‘universal’ que se li dedicava, vaig voler tornar a submergir-me en la seva obra per tal de decidir si veritablement era tan gran com es pretenia o era tan miserable com jo em creia.

Aleshores em van aconsellar la que és considerada la seva obra mestra: «Conversación en La Catedral». Sense dubte, és l’obra més literària que he llegit d’ell, amb una interessantíssima estructura narrativa, però tot i això, del regust de ranci feixisme, no se’n desprèn; i això que la novel·la, tot just, és una crítica ferotge a la corrupció sistèmica del seu país. Però, per bé que aparentment oposa al règim la seva mirada crítica, també hi ha una oposició dissimulada però evident al comunisme i, si ens aturem a pensar-ho, veurem que en el fons, la crítica que pretén fer al règim peruà és més producte de l’enveja que d’un criteri ètic. I, segons que em sembla, la seva vida posterior i els repapieigs dels darrers anys són una prova prou concloent d’aquestes afirmacions.

Malauradament per a ell, que el seu nom figuri al costat dels Nobel Faulkner, Mann o Knut Hamsun -autor de l’extraordinària «Els fruits de la terra»-, entre altres grans escriptors guardonats amb el premi, no l’honora, sinó que descobreix encara més les seves limitacions. A més a més, dels escriptors de la seva generació, és potser el darrer. La seva obsessió pels dictadors no assoleix de confegir una obra de la universalitat de «Yo, el Supremo», d’Augusto Roa Bastos. Ni cap dels seus llibres pot ser comparat amb la transcendència literària de Rayuela, Cien años... o Pedro Páramo.

Sempre he tingut la impressió que el seu port, absolutament convencional, burgès i autoritari, no responia al caràcter d’un escriptor de veritat. La seva vanitat i el seu orgull xoquen frontalment amb la figura literària precursora del moviment del boom: l’entranyable Jorge Luís Borges, home tan savi com humil. Avui, a Mario, les seves paraules i les companyies el descriuen: un home orgullós, que traspua enveja i mala bava, alhora que un menysteniment envers els altres. Ja no dic res de la malvolença i la desafecció envers els indígenes del seu propi país! El seu capteniment és el d’home blanc que està per damunt de tota moral i pot jutjar i ignorar els homes que tenen la pell tacada per pigments que, segons el seu criteri, demostren la inferioritat. I aquest caràcter és el que no pot evitar que es trasllueixi en els seus escrits, si bé fa tot el possible per dissimular-lo. Tanmateix, el neoliberal arrogant i amb ínfules de dictador no es pot amagar per moltes pàgines i paraules que posi davant perquè l’ocultin.

Avui tot just, en Vicenç Partal ha escrit sobre Vargas Llosa recordant que Aristòtil escriu en la «Poètica» que tot escriptor ha de preguntar-se sobre la seva moralitat. I certament és així, com diu Aristòtil i reconeix Partal. I jo encara goso d’anar una mica més enllà i afirmar que no hi ha veritable coneixement ni veritable art, si aquest coneixement o art no està sotmès a una anàlisi ètica. Al capdavall, l’ètica és una reflexió profunda sobre la ‘justícia’ de les coses. I no m’estendré en reflexions de caràcter filosòfic, només sostindré i reafirmaré que sense un fonament ètic, no hi ha cap possibilitat d’art ni de coneixement. Perquè, al capdavall, tot coneixement o tot art que va contra l’home és per això mateix ‘no ètic’, ja que l’ètica és una ‘reflexió’ humana. És un absurd i un contrasentit de considerar l’ètica com a una reflexió humana capaç d’anar contra l’home. I Vargas Llosa és un paradigma de la reflexió que atempta contra la dignitat humana, és un exemple del supremacisme racial, del supremacisme masculí, del supremacisme ideològic i del supremacisme dels nans envejosos.

La seva obra fou guardonada amb un Nobel, poc després de la crisi provocada pel règim mundial, per ser la translació literària dels principis fonamentals del neoliberalisme: demagògia a favor de la llibertat per tal d’emblanquir la tirania política i defensar el liberalisme econòmic. Ell, els que el premiaren i els ‘amos’, saben molt bé que darrere de la façana del neoliberalisme i del seu propagandista, s’hi amaga la voluntat de repressió de la llibertat mitjançant la corrupció econòmica i sistèmica que fa impossible la independència individual.

Vargas Llosa no és un escriptor que ens obre camins a nous horitzons i noves esperances, és un ‘escribidor’ que emmetzina la llibertat amb les seves paraules, perquè res fa més mal a la llibertat que la mentida, la hipocresia i la demagògia, les tres cares de la tirania. I ell se n’està cansant de demostrar-nos-ho. Que ja diu la saviesa ancestral que per saber la qualitat d’una persona només hem d’atendre a les persones amb qui freqüenta, tracta i es relaciona.

Dit tot això, els seus llibres són les proves o la refutació de la meva teoria. Res millor que escoltar la veu d’algú directament i conèixer-ne els seus pensaments. No seré jo qui us proposi de vetar-ne la lectura, dels seus llibres. Són a les llibreries, i val a dir que és just que hi siguin. S’ha de reconèixer que abans que els seus llibres, molts altres haurien de desaparèixer del mercat per tenir inferior qualitat; tanmateix, llegiu-lo amb precaució: el seu verí és molt, però molt subtil.