BREUMENT

Sí, breument, perquè no cal parlar gaire.

La lluita per la independència sempre és ‘una guerra’ d’independència, ja que el país que sotmet no accedirà així com així a donar la llibertat al poble oprimit. A aquesta evidència, només hi podem oposar l’excepció de les antigues colònies ultramarines, i perquè la consciència social i política en els últims anys ha canviat en la consideració d’aquests territoris conquerits per la força militar dels antics imperis. Catalunya no està a ultramar d’Espanya, però fou conquerida pels exèrcits castellans del rei francès Felipe V.

Després de tots aquests darrers anys de reivindicació, avui ens trobem en el mateix punt que en el començament, essent víctimes del putoramonetisme dels partits catalans mesells amb la corrupció de Borbònia.

L’1 i el 3 d’octubre de l’any passat foren les dates clau, i la incompetència política féu impossible el que la gent reclamava al carrer. Ni foren capaços de defensar Catalunya al capdavant de la seva gent ni foren capaços d’estructurar una estratègia que ens menés a la independència. Tan senzill que hauria estat exiliar tot el govern legítimament elegit pel poble de Catalunya i mantenir la reclamació als carrers! En aquesta situació Europa, el vaixell que des de 1989 està en naufragi, hauria d’haver-se pronunciat, però el mossèn Junqueras s’estimà més posar-se al servei del Borbó i de la seva sagrada Constitució, garantia de la perennitat de les Leyes del Movimiento, a les quals tan ufanosament jurà fidelitat el rei Emètic davant del Caudillo de España por la gracia de Dios.

Hem tingut els ‘nostres’ presos a les ‘nostres’ presons i només se’ns ha acudit de fer revetlles i performances inútils clamant pels drets humans i les llibertats. On eren els presos? Qui tenia les claus de les cel·les? Així voleu fer la independència? Demanant permís i consentiment?

Ara els escortarem fins a l’escorxador on els lacais del tirà El Preparau ja tenen la sentència signada pel dictador d’acord a les ordres de Vox, el partit que representa la monarquia i el règim anterior. Ara començarà el teatre, i haurem de patir la humiliació a què seran sotmesos pels lacais del tirà i la premsa llagotera dels Borbons.

Després seran dictades les sentències i aleshores ens enfadarem molt. I sortirem a fer volar globus, coloms i consignes democràtiques en contra d’una dictadura del segle XIV. Als polítics, els veurem amorrats a les menjadores, i donant coces als qui se’ls acostin, que menjar de franc al servei dels tirans, sempre és una feina molt envejada pels pobres d’esperit. I mentrestant, els presos a la presó, llevat d’aquells als quals la magnificència del tirà els concedirà el perdó, d’acord als principis de sotmetiment i com a pagament de la traïció a Catalunya.

I tots indignats i cofois esperarem la ‘implacable’ justícia del Tribunal dels Drets Humans, que uns quants anys després sentenciarà que els nostres presos no han tingut un judici just. Oh, quina sorpresa! I tots sortirem a protestar, molt probablement en castellà, que aleshores el català serà llengua d’ús privat i sense escriptura...

Espanya ens odia, bona prova és que no han fet un sol gest que hagi demostrat que no som una colònia i un territori conquerit i sotmès a les lleis castellanes, com explícitament està escrit en el Decret de Nova Planta de 1716.

L’única solució al problema era fer-nos ingovernables, demostrar el trencament absolut i total amb els nostres opressors, abocar el país a l’aturada general i indefinida fins al reconeixement dels nostres drets com a ciutadans lliures dins d’una ‘merda’ d’Europa que no serveix per a res més que per mantenir les menjadores dels ciàtics de torn i els mesells al servei de l’economia neoliberal. Només amenaçant els diners d’aquests silenciosos assassins, podíem assolir la llibertat, però ens hem estimat més confiar en una colla de traïdors i porquets amorrats a les menjadores de la granja borbònica, i el resultat serà la definitiva venjança dels nostres enemics.

No podem parlar d’Espanya com a país soci, d’aliats o de conciutadans, són els nostres opressors des de fa més de tres segles, i no han fet altra cosa d’aleshores ençà que tractar d’aniquilar-nos culturalment, econòmicament i físicament. Tanmateix, encara veiem els gamarussos dels nostres polítics demanant, suplicant un diàleg amb el botxí que té la destral alçada sobre el nostre cap. Només una reacció i un bon cop allà on més dol, pot fer que abaixin la destral i duguin les mans on tenen el cervell.

Però, això, no els ho podem demanar a aquests animalets de granja que piulen molt i s’enfaden presos de la més alta indignació, però que més enllà de fer servir quatre paraules descolorides i sense sentit a la política real, ens entabanen i ens menen a la quadra on la tirania borbònica continuarà destruint els pobles que s’oposaren a l’imperi de Felipe V, el primer gran assassí de la península Ibèrica, l’execrable rei de la venjança i la injustícia.

D’ara endavant a protestar, a fer enlairar globus i a cantar handeliades als cims del nostre país.

Ai, si les muntanyes ens poguessin renyar! Però, segons que sembla, ni els volcans de La Garrotxa ens tenen confiança. S’han apagat, potser els adormí la candidesa del seu poble i l’estultícia dels seus governants.