NOMÉS 45000 FEIXISTES ?

Aquest diumenge, l’extrema dreta espanyola s’ha reunit per exigir la dimissió de ‘l’ultra-socialista’ i traïdor Sánchez, i la convocatòria d’eleccions per netejar Espanya. La flor i nata de tot el feixisme no ha perdut l’ocasió de lluir-se en l’exhibició. A més dels tres tenors, hi havia el socialista republicà Manuel Valls (personatge digne de vodevil dolent), entre una multitud de socialistes espanyols de tots els temps -dels amics dels GAL als amics de la puntada de peu a la porta -, i per dotar del glamur necessari a tan emotiu acte, han comptat amb la presència d’un Nobel, sí, sí, un Nobel tot inflat que passejava entre la multitud amb aquell sentiment que superioritat que dóna la teva raça i la teva superior formació cultural (Ell no és un indi repugnant ni un miserable analfabet espanyol). Tanmateix, i la gent? i els feixistes de carrer? on eren? A Madrid no. I això que la representació de l’autoodi i el feixisme català comptava amb la moreneta Montserrat (no la Verge!) i l’home dels bramuls, el senyor Bou, que si no fos perquè a l’home el vesteixen amb americana, pantalons de marca i sabates cares, qualsevol el prendria per un hooligan dels perillosos o per un ximpanzé que ha perdut el senderi. Aquesta ha estat la fauna que s’hi ha passejat. Tanmateix, i la gent? 45000 de 47 milions, és poca cosa; l’u per mil de la població. Hi havia el doble de gent veient el derbi madrileny!

Tot fa una pudor estranya. La violenta oposició al diàleg de la dreta espanyola i dels socialistes (no oblidem mai que són la reencarnació del falangisme històric) no ha d’haver fet gràcia a Europa, que se suposa que vol resoldre un problema que no li convé tenir. Per això, si els catalans demanen diàleg, el govern espanyol accepta parlar-ne (de la possibilitat d’establir un principi d’acords per al començament de les primeres converses orientatives, de cara a assolir unes negociacions que satisfacin ambdues parts, això sí, dintre de la Constitució més democràtica del món, en el sistema judicial més garantista i segur del món, en un estat de dret que separa clarament els poders de l’estat com cap altre estat del món, i sense parlar de l’autodeterminació). Davant d’aquest panorama, l’extrema dreta espanyola (dreta no n’hi ha, si no considerem Podemos un centre moderat) ha sofert un atac d’espanyolitis agut. Han dit de tot a l’’ultrasocialista’ Sánchez i han fet pinya amb la pretensió que siguin convocades eleccions, guanyar-les, i així imposar el règim i els principis del ‘movimiento’ que el Rei emètic jurà, per poder esclafar els catalans amb allò que calgui, amb paciència i venjança, o pel broc gros, bombardejant Barcelona, que ja fa uns quants anys que no ha rebut el merescut càstig del bombardeig que toca cada cinquanta anys.

Convocar aquesta manifestació era perillosa per Espanya. Si hagués estat el que és en realitat, hauríem vist tot el feixisme latent, i Madrid s’hauria omplert de nazis, falangistes i franquistes, que haurien lluït la bandera del pollastre, l’orgull i el braç en alt. Això ho sabem tots. I com és que tota aquesta reserva espiritual no ha sortit al carrer, si l’única neurona que posseeixen els serveix per cridar Viva España?... Alguna cosa ha hagut de passar, i alguna ment pensant (que l’enemic en té) haurà posat damunt de la taula què significaria una exaltació de la dictadura dos dies abans que la ‘consolidada’ democràcia espanyola jutgi els ‘colpistes més perillosos i sanguinaris que es recorden de tota la història de la humanitat’. Per això, algú ha donat l’ordre que els gossos més perillosos i els eixelebrats més impenitents romanguessin a casa, veient les imatges per la televisió. Tot el joc només consistia a fer rectificar el falangista Sánchez i donar-li una excusa per negar-se a parlar amb els catalans. A Espanya, i això ningú no ho ha d’oblidar, no hi ha partits, hi ha la tirania Borbònica dividida en diferents faccions, totes fidels a l’herència del règim anterior, que val la pena recordar que és el segon règim del món, del món!, amb més desapareguts; evidència indiscutible del genocidi i de la condescendència ideològica dels hereus.

Per tot això, que ningú cregui que Espanya és de veritat un règim democràtic.

I després d’aquest fracàs de l’espanyolisme, què han fet els nostres intel·ligentíssims polítics? Doncs, tornar a demanar diàleg. Semblen lloros. Des del 2010 que es reclama diàleg, i hem rebut amenaces, hòsties i persecució amb un ànim de venjança ben poc cristià. Tot i això, els nostres polítics hi insisteixen. Potser... pensen que no els han entès. Com parlen català i els altres no l’entenen. Potser haurien de dir que volen ‘diálogo’. No ho sé. El cas és que confiar en tanta incompetència resulta patètic.

MHs Presidents, prou, per Catalunya, prou. Espanya mai - ho ha dit explícitament el senyor Sánchez, l’’ultra socialista’, amb unes altres paraules - ens permetrà la secessió si no és per força major. No comprendre això, és, senzillament, una demostració d’incapacitat per afrontar el repte. Europa, aquesta organització mafiosa, ja ha demostrat el seu tarannà democràtic més d’una vegada (Itàlia, Polònia, Hongria, Turquia, Veneçuela, Espanya, per no parlar ‘de la negació d’auxili al mar’), només bramen quan EUA els prem les ‘castanyoles’, com en el cas d’Ucraïna. I una mica, que Europa avui és com una tifa de vaca enmig d’un prat. És allà, però ningú no li fa cas.

MHs Presidents, no n’espereu res d’Europa. Ja fa temps, que el M.H. President Puigdemont hauria d’haver estat a totes les cancelleries del món, si no parlant amb les màximes autoritats, sí amb homes clau de les diferents cancelleries, argumentant que és el President de Catalunya en l’exili i que cerca aliats per assolir la independència. S’ha d’estar obert a negociacions que aportin beneficis als països amb els quals es tracta, i teixir una xarxa que permeti Catalunya ‘entrar’ en la geopolítica internacional. I no dic bestieses: Fins i tot Andorra està dins d’aquest entramat geopolític!

Ja que no ho heu fet. Si jo fos el president, concertava viatges amb la finalitat descrita, obertament exposada – i el recorregut seria: Brussel·les, Berlín, Moscou, Beijing, Tòquio (per aprofitar el viatge), Jerusalem i Londres-. Als dos primers, els exposaria la situació a Catalunya i els exigiria una reacció immediata-immediata per aturar el periple. Si el Jean-Claude no està en condicions, cosa molt probable, i la Merkel mira a un altre costat, aleshores, vol directe de Berlín a Moscou, i si no podem reunir-nos amb Putin, amb algun dels seus homes importants. I així començar a guanyar aliats, uns aliats que només guanyaràs oferint-los una compensació, que la política funciona així. És més fàcil fer aliat a Rússia obrint-los la possibilitat dels ports catalans com a bases militars, que assolir la comprensió d’Europa amb l’argument de la democràcia. Al capdavall, la Comissió, el Consell i els principals països europeus, tenen la mateixa consideració a la democràcia que Vladimir Putin.

Mhs Presidents, deixeu de fer excursions a les presons i botifarrades demagògiques, i viatgeu, conegueu món! Espanya és l’opressor i Europa el seu fidel aliat. Aquí no cerqueu res de res. El futur vindrà d’Orient, i qui s’avança als temps guanya el futur. No badeu. Deixeu de demanar diàleg i comenceu diàleg i negociacions vosaltres amb els que han de ser els nostres aliats. S’ha de ser pràctic. Et poden reconèixer vint països, i això no significa res. Et reconeix Rússia, Xina o Gran Bretanya i la independència és una realitat. Mhs Presidents, som un país molt petit, ric, bufó, però petit. Hem de trobar el nostre ‘primo Zumosol’. I si us fixeu, aquests tres països que he esmentat, a més a més, no són països veïns. Enmig quedaria l’Europa que hauríem abandonat. Deixeu que es quedin amb Espanya, no freturaran de gaire temps per penedir-se de la seva poca visió de futur.

Així doncs, no us fieu del fracàs d’avui a Borbònia, i viatgeu, feu amics, que de vegades hi ha companyies que poden no ser aconsellables, però que són garantia de la teva llibertat. Malauradament, la política és així.

Penseu que només d’alterar la pau diplomàtica d’aquests països, entreu en el joc. Si som una pedra a la sabata del món, tindrem possibilitats; si som una intoxicació en un país exòtic, no ens enterraran ni els morts.