PERGOLESI I NATHALIE STUTZMANN

RECOMANACIÓ MUSICAL

Avui tinc el plaer de poder escriure amb alegria, cosa que m’agradaria de fer més sovint, però la desoladora realitat de cada dia no m’ho permet. En els molts escrits que he penjat en aquest blog, la veritat és que n’hi ha pocs que remetin a la cultura i les arts. Alguna crítica de cinema i alguna altra de música. Malauradament la realitat ens ofusca i tampoc no ens ofereix motius prou sovint com per cantar excel·lències. Però, passem al moll d’aquest escrit.

STABAT MATER

Giovanni Battista PERGOLESI

Direcció: Nathalie STUTZMANN

Orquestra: ORFEO 55

Contratenor: Philippe JAROUSSKY

Soprano: Emöke BARATH

Escenari: Chapelle de la Trinité

(Château de Fontainebleau)

Gravació d’abril de 2014, video d’Ozango/ARTE France

Aquest Stabat Mater el podeu escoltar i veure a Youtube. I la veritat és que és per aquestes coses que, a malgrat de totes les demències que es pengen en aquestes xarxes socials, són d’agrair aquests tipus de plataformes.

El Stabat Mater de Pergolesi és potser el més bell Stabat Mater escrit. És més, probablement el Stabat Mater de Pergolesi és de les més belles pàgines mai escrites. Sense dubte hi ha obres mestres i tantes obres excepcionals que tothom té les seves preferències i passions irrevocables. Jo haig de reconèixer que no sento passió per les obres de caràcter religiós, i això que em fascinen la Passió segons San Mateu de Bach o el Rèquiem de Mozart, entre altres. I això no obstant, és cert que les obres religioses, pel seu caràcter religiós, adquireixen un a més a més emocional; encara que l’oient no sigui creient.

Hi ha moltes versions del Stabat Mater, i de ben segur que tothom té la seva gravació favorita. Tanmateix, si aquesta meravella musical us agrada, i si no us agrada també, i si no heu escoltat mai música clàssica, també; sigui el cas que sigui, feu el fàcil pas d’accedir a aquesta gravació. Veureu com us enganxarà, des de la primera nota. I, d’aquí endavant, tindreu l’oportunitat de gaudir d’una experiència impagable. L’exquisidesa orquestral, la superba direcció i les meravelloses veus us menaran al paradís, i potser mai millor dit.

A destacar abans de res, la sensibilitat de Mme. Nathalie Stutzmann. Tot és perfecte en la seva versió del Stabat Mater. No dubto gens ni mica que Pergolesi se’n sent més que feliç d’aquesta interpretació de la seva obra, perquè Nathalie aconsegueix que tinguis la impressió de sentir Pergolesi al teu costat. La subtilesa de l’orquestració, la senzilla perfecció de cada una de les parts, commou i extasia. Si la partitura és una filigrana de subtilitat, de música que sembla més enllà de la música, la interpretació broda la filigrana i la fa vibrar a l’ànima dels oients. Sents el tacte de la corda en vibrar i el silenci de la batuta que regeix el ritme. Tot és treballat amb una delicadesa que veritablement emociona i fascina. Veritablement és un treball tan sentit, tan de dins, que converteix el sentiment en música: allò que Pergolesi sentia, en allò que va escriure. No crec - i no sóc un especialista -, que hi hagi una versió millor, sincerament. I si ningú, llegit això i després de sentir la concepció musical que Nathalie té del Stabat Mater, opina contràriament, li prego encaridament que no se n’estigui de corregir la meva manca de coneixement. Tanmateix, dubto que algú pugui escoltar aquesta joia, aquesta obra d’art de la interpretació, i no estar d’acord amb les meves paraules. Quant a direcció i orquestra, res més a dir, sinó que és l’excel·lència, i l’és pel lliurament total dels músics a la sensibilitat interpretativa de la directora.

Capítol apart mereixen les veus. L’encert de Nathalie de fer interpretar l’àngel per un contratenor i la verge per una soprano, és inqüestionable a parer meu. Aconsegueix traslladar-te en el temps, i acompanyat de l’escenari, tot sembla reconstruir el passat. Si és un encert de triar aquests tipus de veus, més encara l’és l’elecció dels intèrprets. L’espectacular, per desacostumada, veu del contratenor és motiu d’un trasbals emocional notable. Tanmateix, i tot i que la seva interpretació és sòlida i acurada (a entendre meu), l’Emöke Barath mereix un apart.

No coneixia aquesta soprano, i només puc dir d’ella que és ‘l’element màgic’ que assoleix la transcendència del Stabat. La seva veu captiva, és diferent, transmet d’una manera poc comuna en les sopranos, amb una modèstia que impressiona com sacseja per dins i emociona. La seva interpretació és senzillament exquisida, plena de sentiment i lliurament, amb una contenció i una intimitat que transmeten el que diu la seva veu a l’ànima de l’oient com una revelació. Quan intervé, sigui en la solvència de l’ària, o en el duet, la seva música se sent dins, i a més a més assoleix d’embolicar tota la música amb la seva presència, modesta, senzilla i abocada a assumir el dolor que representa. Poques veus i sopranos m’han emocionat tant. La seva contribució és essencial en aquesta interpretació de Pergolesi.

Poc més a dir, recomanar-vos l’audició d’aquesta obra mestra interpretativa, i a Mme. Nathalie Stutzmann, si m’escolta, que no se n’estigui d’escampar ‘aquesta’ meravella. La música és excepcional i transmet un dolor-alegria de viure i una felicitat espiritual com poques, i la seva batuta s’impregna d’aquesta màgia i es converteix en l’instrument de la seva transmissió. Amb la Barath, es toca el cel. Almenys jo, he envejat els afortunats que són presents en el concert, perquè sense dubte ha hagut de ser un dels records inesborrables de les seves vides.

A tots ells, moltes gràcies.