PALINURO TANCA

«Las gentes de espíritu libre saben que lo importante en la vida no es cómo llegas, sino cómo te vas».

En Ramon Cotarelo se n’ha cansat, de tant de botiflerisme. Com a catalans, ens hauria de fer vergonya que una persona castellana, lliure i compromesa, arriscant la seva consideració pública entre la seva gent, hagi de llençar la tovallola. Des del primer moment, el compromís amb la causa independentista com a revolució social catalana, i de resultes d’això, del que podria significar a les Espanyes, ha estat absolut. En Ramon ha hagut de suportar insults, desqualificacions i altres floretes per la solidaritat amb el projecte català, ha hagut de veure com li tancaven les portes de l’expressió lliure en els infectes caus de la premsa espanyola (premsa, per definir-la d’alguna manera) i ha hagut de comprovar com les editorials servils a la tirania, deixaven d’interessar-se pel seu pensament. Sense dubte, el compromís i el risc professional que ha pres és digne d’elogi per la coherència amb la seva creença i els seus principis. Tanmateix, hem estat els catalans els que l’hem fet avergonyir. Potser, convindria pensar-nos-ho.

Com sempre, us recomanaria el seu blog, sempre interessant, uns dies més i uns altres menys, però sempre amb rigorositat amb la seva consciència i el respecte envers la llibertat de tothom. Avui, us animo a llegir el seu comiat. És trist, sí, perquè deixar de sentir-li la veu, ens fa una mica més orfes en un món sense esperança. Ara, llevat d’alguna altra excepció molt concreta, només comptarem amb la ‘versió oficial’, o sigui, les mentides dels telenotícies de totes les cadenes i emissores, apart de l’enganxifosa hipocresia dels partits polítics. Llegiu-lo, us n’adonareu.

Ara haurem de cercar les seves consideracions i valoracions en els seus llibres, si és que aquells a qui ha donat suport i amb els que s’ha involucrat per convicció ideològica, no el traeixen; fet ben habitual en totes les classes d’associacions de rosegadors que coneixem públicament com a partits polítics. Fa molt de temps que la seva paraula i el seu suport han estat del nostre costat, tot i els mals de cap i els menysteniments que ha hagut de suportar procedents de més enllà de l‘Ebre. Ara bé, i reflexioneu-hi: No deixa d’escriure el blog perquè els seus compatriotes li hagin saturat la paciència; deixa d’escriure perquè, després de témer-s’ho durant bastant de temps, ha comprovat que la hipocresia, la falsedat, l’engany, la traïció i la deshonestat dels polítics catalans és de tal magnitud que, com a persona honrada i conscient de les seves paraules i compromisos, no pot suportar més la fetor que li fan respirar.

No dubto, i espero no equivocar-me, que la solidaritat i la seva responsabilitat intel·lectual el mantindran en el ferm compromís de la defensa de les llibertats, així com que els catalans exiliats hauran de reflexionar, i no pas poc, sobre què significa que en Ramon (i que em perdoni la confiança) hagi hagut de prendre aquesta determinació. Tot i això no és d’estranyar, ja feia temps que s’olorava el que molts de nosaltres també ens oloràvem.

El seu comiat és digne, com ell, respectuós, com ell, i mancat de voluntat de venjança, la qual cosa no vol dir que ens hagi deixat exposat, i ben a la vista, el fil que hem d’estirar per comprendre el que ell ha comprès i li ha fet venir basques. No m’estranya, Ramon. Encara no sé com has tingut prou paciència per navegar entre els cerca-seients. És veritat que les seves enganyifes i la seva perversió política són dignes d’un tractat de porfídia egoista, i que, com tots els rosegadors, s’amaguen, fan la malifeta i s’oculten dels ulls de la recriminació amb paranys dialèctics per a febles mentals.

Els dolents guanyen, com sempre. Només en els films americans, escrits per nens de 14 anys, triomfen la sinceritat i l’honestedat. És cert que els catalans ens pensàvem que érem diferents, que podíem redirigir la política i interpretar-la d’una manera diferent i més social i equitativa, tant en sentit econòmic com en el sentit de les llibertats; tanmateix, la crua realitat s’ha imposat. Avui tenim els ‘grans triomfadors’, el partit dels ‘trilers’, els socis catalans dels de la calç viva, els catalans del pont aeri, el dels mossens, el dels presos inútils i republicans al servei de la monarquia, els d’esquerra, els envejosos i venjatius personatges de novel·la de Dickens, els àvars, els espoliadors, els venuts que traeixen la història del seu mateix partit per assolir la seva anhelada victòria sobre els botiflers pujolistes. Si volíem canviar de gerro, ara ja els tenim col·locats.

Jo, modestament, ja fa temps que escric que el gran obstacle per a la independència no són els unionistes, menys encara els falangistes del Banc de Sabadell i la Caixa, - els espanyolistes de C’s -, sinó els que presentant-se com a revolucionaris són els més mesells entre els mesells. ERC és pujolisme en estat pur. ERC és la gran traïció a Catalunya, el partit que convertirà els catalans en una relíquia del passat, com els hitites. Ara bé, els seus dirigents xumaran de la mamella i de la indecència ètica i política que és el seu programa polític.

Ramon, lamento que Palinuro ens deixi, que la nostra nau perdi un timoner amb la seva experiència i, sobretot, amb la seva honestedat intel·lectual. Tingues cura del mariner i ret-li els homenatges merescuts a la seva fidelitat. I a tu, estimat Ramon, que els vents et siguin favorables i les marees i les tempestes et permetin navegar en llibertat.

És sempre un plaer trobar gent d’esperit lliure, gent compromesa amb ell mateix i els altres, gent que ens demostra que la vida té lluites que s’han de bregar tant se val si la victòria o el desencís en són el desenllaç. Gràcies per tot, per la teva sinceritat. I no oblidis que la dignitat la conserva qui la té, i mai aquells que de la lliure i innocent sinceritat dels altres en fan un instrument per a les seves mentides i falsedats.

Al capdavall, el teu alter ego ja predeia el desenllaç. Palinuro cau de la nau (Espanya) i en l’illa on troba refugi i salvació (Catalunya) uns lladregots l’assassinen (ERC).