JUTGES I JUSTÍCIA

M’he fet un fart d’esbandir la poca qualitat ètica i moral dels jutges espanyols, i per això em sento obligat a reconèixer la decència dels «Jueces por la democracia» que han emès un comunicat denunciant el ‘contactes inadmissibles’ entre el ‘gobierno de España’ i els Tribunals Constitucional i Suprem. Així mateix han expressat la seva preocupació per l’actitud del Ministre de Justícia, l’inefable Rafael Catalá, que ha donat per fetes, sense avergonyir-se del que deia, les resolucions preliminars del Tribunal Suprem respecte els empresonats pel procés independentista. La decència els ha obligat a fer aquest comunicat, i per això vull expressar-los el meu reconeixement i excloure’ls de les qualificacions que en altres escrits he dedicat, amb tota justícia, als prevaricadors al servei del règim.

Tanmateix, aquests jutges haurien de fer arribar aquestes protestes a les instàncies judicials europees, als seus col·legues en els països democràtics i als alts organismes judicials internacionals. No han d’espolsar-se les puces i sentir-se alliberats de l’escarn, sinó que la seva obligació és la defensa dels principis ètics que fonamenten els principis de justícia. És necessari que no s’arronsin i exportin la protesta i la denúncia arreu, ja que així a més de complir amb el seu deure deontològic fan un immens favor a tots els ciutadans espanyols sotmesos al ‘borbonisme’.

És cert que les represàlies no es faran esperar, si actuen com acabo d’escriure, però si gestionen bé les seves demandes de socors, cosa per a la qual estan capacitats, no dubto que la ingerència i la persecució de l’estat espanyol, no els podrà afectar en l’àmbit professional ni en el personal. És molt trist que en la ‘democràcia consolidada’ que defensa el tirà postfranquista, només una part dels jutges s’espanti davant la repressió i la unificació dels poders de l’estat, mentre els grans jutges i responsables de la preservació de les màximes institucions judicials, siguin uns corruptes, venuts al servei del poder establert. La jutgessa de l’Audiencia Nacional, el jutge del Tribunal Suprem, i l’escatològic Tribunal Constitucional són una prova irrefutable de la corrupció sistèmica i d’una manera de fer determinada per la prevaricació constant i irresponsable. I ja no parlo del ministeri fiscal, on costa de creure que hi hagi en les altes instàncies un personatge decent. Penso en la cap dels fiscals a Catalunya, que protegeix l’Albiol i abans havia mentit descaradament i sense ruboritzar-se, fent acusacions falses, i amb una fatxenderia fins impròpia d’un busca-raons de bar. I hi podem afegir el fiscal que exculpa la germana del rei o el que no veu delicte en la destrucció dels ordinadors en el cas Bárcenas. Quina definició els escau en aquests personatges, sense dubte mancats de qualsevol principi ètic i guiats per la doctrina més denigrant del servilisme? Quan un jutge o un fiscal no té personalitat, no és ni jutge ni fiscal, i menys encara una persona. És clar que les tiranies cerquen sempre de donar el poder a les mitjanies i als incapaços, aquells desgraciats que ufanosos del poder delegat, se sentiran importants alhora que exerceixen de mesells dels amos. I em dol, haver de parlar així de persones que haurien de rebre la més alta consideració i respecte pels càrrecs que desenvolupen i la seva gran responsabilitat, però la realitat és la que és i no és ètic ni digne respectar ningú solament per l’ostentació d’un càrrec. Tothom ha de demostrar la seva vàlua i la dignitat amb què exerceix les seves responsabilitats.

Confio que els ‘jutges per a la democràcia’ no es conformin amb aquest escrit de denúncia i protesta, i treballin perquè la seva demanda de justícia a Espanya sigui escoltada pels seus col·legues i els alts tribunals europeus. En aquesta tasca han de saber que tindran darrere la gent que creu en les llibertats i la democràcia, i que per tant, no estaran sols. No han d’aturar-se en la denúncia de la involució en la separació dels poders a Espanya, ni en la denúncia dels responsables, perquè salvaguarden no només la seva dignitat com a juristes sinó la dignitat dels ciutadans espanyols, massa acostumats a l’’ordeno y mando’, als cops de porra i a la genuflexió davant dels ‘caudillos por la gracia de Dios’ i els seus hereus.

Un jutge, sense cap gènere de dubte, és una persona amb una gravíssima responsabilitat, i que només per això ha de merèixer la consideració i ser respectat. No ho dubto. Tanmateix això, tampoc ningú ho dubtarà, s’ha de demostrar. Recordem que els executats pel règim franquista, sempre havien estat condemnats a mort per instàncies d’un jutge. Algú creu que l’assassí togat mereix algun respecte? Quan un jutge és un gos fidel, és gairebé un terrorista. Avui, aquesta gentalla atempta contra la llibertat democràtica de gent de pau. No ens hem de cansar de dir-los pel seu nom. No són jutges. Són lacais sense escrúpols al servei del seu amo. Per això, està molt bé que aquells que tenen en un alt prestigi la seva professió, denunciïn els intrusos, els incapaços, els venuts, els corruptes, els prevaricadors, perquè si alguna cosa és del tot indigna de la justícia, és l’escòria en els seus càrrecs, la venjança en l’exercici de les seves funcions i la manca d’independència en les seves decisions.

Què se’n féu de l’assassí de Puig Antich? De ben segur que ha viscut amb les espatlles ben cobertes. Un jutge mai no és l’empara d’un criminal. Què és un jutge que sentencia injustament, sabent-ho? Al règim de Franco, això era quotidià, i els hereus del règim no han volgut perdre aquesta facultat jurídica. Els abusos i els crims dels juristes espanyols s’han vist en la guerra bruta contra el moviment d’alliberament del poble basc, en el qual la repressió de gent innocent, de premsa i fins de lehendakaris, fou executada pels mesells al servei del Borbó. I això per no parlar dels criminals d’Estat, als quals la benevolència judicial els ha exonerat dels càrrecs, i quan no ha estat la benevolència judicial ha estat la magnanimitat dels indults governamentals. Només un detall: Barrionuevo, el cap visible dels terroristes d’estat, va passar menys dies a presó que els Jordis i els responsables del govern català, avui encara empresonats. I no oblidem que els jutges no estiraren el fil del senyor X, que avui encara dóna conferències i ens il·lustra quant a democràcia i legalitat.

Que en un estat la gent sigui lliure, depèn més de l’administració eficient de la justícia que de l’exercici democràtic. És cert que en els països desenvolupats són dos aspectes que van molt lligats, ara bé, si hi ha un règim de democràcia en el qual el sistema judicial és corrupte i ineficient, sense dubte, la gent no serà lliure. On de segur que no hi ha ni hi pot haver llibertat és en els règims tirànics, per més que els jutges vetllin pel correcte exercici de la seva professió. Que cadascú analitzi aquest paràgraf i tregui les seves conclusions de si els pobres espanyols viuen en un règim democràtic o en un règim tirànic.

I per concloure, abans que pronuncieu el vostre el veredicte, penseu si hom pot proclamar la seva llibertat com a ciutadà, quan ni ell ni els conciutadans no han estat els electors de la màxima autoritat del país... Quan això passa, la immunitat de l’autoritat podreix totes les institucions.