MÉS SOBRE ELS JUTGES

Sortosament haig de rectificar. A poc a poc els col·lectius relacionats amb la judicatura comencen a posar el crit al cel. En l’anterior escrit parlava de ‘Jueces para la democracia’ - que ja és trist que s’hagin de dir així – i avui haig de fer esment de l’’Associació Àgora Judicial’ que ha emès un comunicat criticant l’aplicació del concepte de ‘delicte d’odi’ que està fent la judicatura espanyola. Sembla doncs, que a poc a poc, els jutges s’adonen de la seva transcendental importància en un estat de dret, ja que ells, en són l’última garantia. Tenen tot el meu suport perquè denuncien allò que posa en risc les llibertats individuals i les d’expressió, tanmateix, els convido a anar una passa més enllà, i a ells, que són els juristes, els insto que comencin a presentar les denúncies pertinents contra els jutges que prevariquen, falsegen la realitat, manipulen la llei i fan frau de la seva professió, perquè siguin castigats com correspon.

Fet aquest aclariment, vull abordar la llibertat d’expressió i el delicte d’odi que els jutges corruptes de les altes instàncies s’han acarnissat a perseguir.

Fa pocs dies que el ‘raper’ Pablo Hasel fou assegut davant d’un tribunal per ‘injúries’ i altres delictes derivats de la seva activitat com a ‘raper’. Val a dir que detesto el ‘rap’ i no el considero ni tant sols com a expressió musical, però tot i això, respecto la llibertat a fer-ho dels qui s’hi dediquen, i més encara la seva manca de prejudicis a l’hora d’escriure les lletres de les seves cançons. Al capdavall són el fruit de la rebel·lió contra la injustícia del sistema, i bolquen la seva indignació en les seves lletres. Però, és clar, les cançons fan mal i fereixen la sensibilitat d’aquells que es dediquen exclusivament a fer mal i no tenen cap sensibilitat. La seva defensa davant del tribunal que el jutja fou excel·lent. Denunciar i assenyalar els corruptes no és cap delicte en una societat justa. La llibertat d’expressió empara el fet de poder dir allò que es vulgui, si bé és cert que la injúria, el descrèdit injustificat i l’insult no són en cap mesura connaturals a la seva essència. No obstant això, hi ha manipulacions informatives de diaris ‘nacionals’ que atempten molt i de manera més greu contra l’essència de la llibertat d’expressió quan tergiversen i falsegen la realitat dels fets per construir una realitat paral·lela. Injuriar, desacreditar injustificadament i insultar, han estat i són pràctiques ben comunes en molts dels medis de màxima difusió, i mai ningú no els frena els peus. Potser, perquè no fan servir paraules malsonants com els rapers? Però els rapers es dirigeixen a la gent de baix, no a les elits ni als burgesos panxacontents. I qui sap si és això el que fereix la sensibilitat dels jutges. La defensa de Hasel fou del tot elogiable. Ell no és culpable de res per denunciar la indecència de l’autoritat, i els jutges haurien de saber-ho. Un monarca que és una vergonya en qualsevol sentit dels valors humans que vulguin ser considerats, és el que hauria de preocupar als jutges i no pas aquell qui descriu la indecència d’un indecent. Pensar que una autoritat només per ser autoritat ha de ser respectada és senyal d’esclavatge intel·lectual. L’autoritat ha de guanyar-se la dignitat d’aquesta autoritat; si no n’és capaç, demostra clarament les seves mancances, i per això mateix no és digne del càrrec que ocupa. I per concloure aquest apartat, només afegir que no és llibertat d’expressió la mentida ni la desqualificació injustificada. Fer ús de la llibertat d’expressió per injuriar ha de ser perseguit, no en tinc cap dubte. Penseu una miqueta, feu memòria, i veureu quants periodistes afamats, quants polítics reconeguts i empresaris, han fet un ús espuri de la llibertat d’expressió i ningú no els ha cridat l’atenció.

L’altre assumpte que volia abordar, reprenent el començament de l’escrit, és el delicte d’odi. No entraré en aquest concepte jurídic, una mica agafat pels pèls. Al capdavall, la paraula no és un delicte d’odi mai, si doncs no va acompanyada d’una evident violència latent. M’explico. Un assaig responsable sobre la homosexualitat, les dones, els jueus o qualsevol altra raça o grup, en si mateix no pot ser mai un delicte d’odi, sempre que no hi hagi latent una animadversió que indueixi a la violència. Ja que si no, estem castrant la llibertat d’expressió. Perquè ens entenguem, no ser defensor o partidari d’algun grup, raça o costum, és legítim, i és legítim defensar-ho enraonadament. El que no és legítim ni tolerable és l’ofensa al grup, menys encara la invitació a l’exercici de la violència o la desconsideració envers els individus del grup. Aquí sí que hi trobem odi, i si hi ha una incitació a la violència o a la coerció podem tipificar-ho com a delicte. Tanmateix, repeteixo, cal ser molt primmirat, perquè si no ho som, haurem de considerar a tots els crítics del masclisme com a culpables d’un delicte d’odi, i no és el cas. El masclisme és una actitud que volem desterrar de les nostres societats, i els ataquem amb la dialèctica i ens carreguem de raons per combatre’ls. Ara, si hi hagués una incitació a l’extermini dels masclistes, aleshores sí que ens trobarem amb un delicte d’odi. I aquest cas, el podem extrapolar a les dones, als homosexuals, als jueus, als pobres o als reis. I dit tot això, perquè hi pugui haver un veritable delicte d’odi és imprescindible ‘l’acció violenta o coercitiva’. Perquè, ens agradi o no, odiar és un sentiment tan natural com l’amor, menys creatiu i gens positiu, però odiar no està a les mans d’un mateix combatre-ho, això no obstant, sí que està a les mans d’un mateix no fer accions violentes ni coercitives.

No podem estimar ni odiar per llei. Només podem fer que la llei preservi de la violència i la coerció als qui estimen i odien. No podem violar perquè estimem, ni matar perquè odiem, aquest és l’ámbit de la llei. El desig d’ambdós sentiments, tanmateix, no es pot combatre.

Tot i així, vull posar uns exemples que sí que són delictes d’odi i que, curiosament, els jutges no persegueixen. I només posaré tres exemples que s’oposen amb total evidència als delictes d’odi dels quals estan acusats: un, per posar-se un nas de pallasso, l’altre, per no reparar el cotxe d’un policia, l’altre, per fer resistència a l’autoritat armada... I val a dir, que el delicte d’odi mai no pot ser considerat respecte els policies ni a l’autoritat. És un delicte que pretén preservar les minories i aquells que no tenen defensa davant de les agressions. I dit això, passo als casos concrets:

Delicte d’odi de M. Rajoy, que avui ha considerat ‘anormal’ a Puigdemont en demanar que el Parlament triï un candidat ‘normal’. Això és una mostra d’odi: la desqualificació injustificada contra una persona per raons d’oposició política. Tot i així, és comprensible. Tanmateix, el que converteix aquesta expressió en un delicte d’odi és que M. Rajoy està aplicant mesures coercitives i violentant la vida dels seus opositors polítics de manera evident, fonamentant-se en una gruixuda falsedat: no són normals. I val a dir que si els presos i els exiliats no són normals, d’acord a les seves característiques intel·lectuals, la presó no és l’indret on han d’anar a parar. Haurien de ser acollits en un centre psiquiàtric. En no fer-ho, Rajoy demostra el seu odi, així com la seva mentida.

Més gran encara, i menys explicació necessita, el delicte d’odi demostrat per la vicepresidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría en expressar públicament que no entén la reticència a ‘sacrificar un català’. No ha dit separar de la vida política, no, ha dit ‘sacrificar’. I no cal recordar l’exercici de violència que constantment ha exercit aquesta persona, responsable del CNI – tots tenim present els atemptats de la coalició estat-islamisme – i de les càrregues de la policia sobre la població ‘catalana’.

I per acabar, esmentaré la direcció dels hotels «Hostetur», que ha regalat un cap de setmana a tots els policies que ‘exerciren la violència indiscriminada’ contra la població civil i desarmada el dia 1 d’octubre. Això són mostres evidents d’odi, però a més a més, són delictes, ja que en tots els casos hi ha ús de violència i de coerció.

On són els jutges espanyols per perseguir-los? I prou que comprenc que sentin odi contra els catalans, al capdavall, la catalanofòbia espanyola no és una paraula sense sentit semàntic, però, en emparar el delicte d’odi es converteixen en còmplices.

L’esperança de la justícia està en els jutges que tenen un concepte ètic de la justícia i no un concepte jurídic. Els primers exerceixen la justícia, els segons, la llei. I val la pena recordar-ho: Cap llei ha d’estar per damunt de la justícia. Aquest és el repte ètic de tot estat social de convivència.