LA TRISTA REALITAT ESPANYOLA

Com podem comprendre que la ciutadania espanyola i la ‘intel·lectualitat’ d’aquest país de ‘pandereta’ s’hagin posat incondicionalment al costat d’un partit mafiós, fundat per un exministre de Franco que estava assegut en el consell de ministres quan el dictador signà les darreres penes de mort? No és possible, a no ser que la corrupció sistèmica de la política d’aquest malaurat país, hagi arribat ja al moll dels ossos dels seus ciutadans. Com poden els ciutadans espanyols seure en una butaca i veure com la policia i la guàrdia civil estomaca els seus ‘compatriotes’ i posar-se a favor dels que duen les porres? S’ha d’estar molt abduït. I els intel·lectuals? Bé, aquests, no ens enganyem, són els que durant molts anys han viscut de la mamella del règim, i ara saben que han de defensar els seus amos si no volen perdre tot el que fins ara han guanyat. I no, no posaré noms, perquè tots sabem qui són. Només hem de recórrer a consultar qui ha estat guardonat amb aquest o aquell premi per saber qui són, ja que el règim mai no premia les veus dissidents. I és molt trist comprovar la degradació del món suposadament intel·lectual, incapaç de defensar per raons de convicció i de principis ètics allò que és intrínsec al fenomen intel·lectual: la visió crítica de la realitat i l’oposició a l’arbitrarietat del poder. Però no, els intel·lectuals espanyols s’arrepleguen al costat dels senyors del ‘reyno’ i esperen que la generositat dels senyors amb el seu vassallatge els serveixi per guanyar-se el peixet que el domador dóna a les seves foquetes.

I, ai, d’aquells que gosen pensar per si mateixos? Ai, d’aquells que gosen posar en dubte la corrupció secular del règim borbònic? Ai, d’aquells que no creuen que Espanya és una creació divina i que Déu imposa els seus governants al país, com ho féu amb Franco, que així estava escrit a les monedes? Ai, dels qui posen en dubte el servei de la monarquia i de les quatre famílies que tenen sotmès el país des de la guerra de successió? Ai, dels que dubten de la història escrita pels criminals vencedors?... Des de Felipe V, el sanguinari absolutista que condemà Espanya a l’ostracisme secular, fins al ‘generalíssimo’, el pare polític del rei de la democràcia... En fi, la mentalitat del poble espanyol és tan esclava i subordinada, que ni tan sols creuen en la possibilitat del pensament lliure ni en la riquesa de la llibertat com a somni legítim de tots els homes. Els espanyols, davant de la República que talla el cap dels reis absolutistes i crida: llibertat, igualtat i fraternitat, ells s’estimen més, reunir-se al voltant de la sagrada autoritat monàrquica i cridar: submissió, obediència i visca el rei. Per això, els quatre intel·lectuals que han gosat exposar el seu pensament de forma lliure i enraonada, han vist com ja són assenyalats pel règim despòtic com a enemics de la pàtria. A Espanya, i això ho saben tots els espanyols, hi ha coses que no poden ni ser pensades, perquè són evidència de la insubmissió, de la desobediència i de l’oposició al rei, al règim, a la tirania, i això, pel bé de tots, ha de ser combatut per terra, mar i aire. Quin espanyol pensarà que el seu rei no desitja el millor pel seu país? I tant se val que dia sí dia també, comprovin que no és així; ells enarboraran la bandera, taral·larejaran l’himne i s’esgargamellaran amb els crits de ‘visca el rei!’ i l’exèrcit; un exèrcit que tant adoren, perquè és la garantia de la seva submissió. Viure per creure! I la premsa ‘nacional’ avui, ja assenyala els dissidents, els enemics de la pàtria i els contraris a l’evangeli que els llegà Francisco Franco. I així: Suso del Toro, Ramón Cotarelo, Elpidio Silva, Jorge Vertrynge, Bea Talegón, Antón Losada o Ernesto Ekaizer són assenyalats com enemics «del poble» per pensar per ells mateixos i expressar el seu pensament amb llibertat.

A part d’aquest silenci de la gent i dels intel·lectuals, la trista realitat espanyola és completada amb la indigència democràtica dels polítics, l’escòria policíaca i la deixalla ètica del món judicial. Dels polítics, poc en cal parlar, Des dels Ibarra, els Guerra, fins als terroristes d‘estat com els Gonzàlez o els criminals de guerra com els Aznar, aquesta és la fauna política espanyola, on tots, fins als més republicans, són monàrquics convençuts. Dels policies tampoc cal dir gaire més, prou n’hi ha amb recordar la seva demanda ‘que nos dejen actuar’ i els seus actes urinaris perquè una persona decent els consideri gentalla en el grau més nauseabund de la concepció gentalla. Abusar de la força davant dels grans, dels petits o dels indefensos només ho fan els animals; si ho fa un ésser humà, aleshores és gentalla de la més baixa classe. I dels jutges i fiscals, no res se n’ha de dir. L’ex del Constitucional, desconsiderat amb un 0 a les oposicions al Tribunal dels drets humans d’Estrasburg, i la que surt triada, ha mentit en el currículum i és homòfoba, entre altres ‘virtuts’. No parlarem dels fiscals, que des de Maza fins a la Magaldi són la definició perfecta del que és el gos de l’amo: Obeeixen instruccions, no pensen. Molt probablement perquè no són capaços d’exercir aquesta activitat. I ja no parlarem dels jutges, aquesta classe de personatges, vils fins al moll dels ossos: Poden deixar lliure el cunyat del rei per ser el cunyat del rei, poden tancar a la presó a gent innocent perquè així satisfan la voluntat de l’amo, i fins són capaços de tergiversar, ja no la llei, sinó les evidències, com quan veient com un policia empenta el batlle de Callús sense intercanviar paraula, la jutgessa cita el batlle per desobediència i resistència a l’autoritat. Aquest és el poder judicial espanyol. Certament són una cort, d’això no hi ha dubte, però no de justícia. I escric això, perquè són ells els qui, sobradament, han demostrat la seva indecència ètica, jurídica i personal. Quan un jutge argumenta políticament una decisió judicial està prevaricant; tanmateix, aquest és el cas del cap del Tribunal Suprem.

No hi ha solució. Quan la cúpula d’un règim piramidal es fonamenta en la servitud i el nepotisme, estem en un sistema polític de l’edat mitjana. Aquesta és la trista realitat espanyola. I avui, com quan amb la il·lustració s’acusava els avançats, d’afrancesats, tot allò que tingui una lleugera olor a llibertat als borbons els fa pànic. Ells són amos i senyors de terres i súbdits, i tot aquell que vol viure ho ha de fer sense dignitat, o exercint d’esbirro inclement o de propagandista impenitent o de justicier de la infàmia.

I el poble? El poble espanyol només s’alçarà contra el règim si, per gran desgràcia, són expulsats del mundial, aleshores sí que trontollarà tot el règim. Mentre tinguin el futbol, els braus, la bandera, l’orgull, l’exèrcit i el rei, les llibertats sempre els semblaran un assumpte només digne de l’efeminament europeu.

I els governants europeus? Què voleu que us digui, Juncker està molt content perquè serà nomenat Miss Espanya 2018, i per això s’exalta parlant del perill del nacionalisme dels països petits, ell, fill del gran Luxemburg. O què voleu, que parli del ximple grimpador del Valls, que es passeja com si sabés què diu per les Espanyes, rebent guardons per defensar l’statu quo i - com a català renegat – amenaçant-nos i alhora defensant les lleis espanyoles, perquè no sabem què ens hauria passat si haguessin estat a França! La mediocritat del règim i l’oportunisme de quatre desgraciats, són el combinat perfecte perquè els no-ningú rebin reconeixement, i així el tirà mantingui el seu feu estable i l’espremi com han fet els seus predecessors durant tres segles.

Aquesta és la trista realitat espanyola: El seu orgull i la nostra vergonya.

I no és que els espanyols hagin de ser independentistes catalans, no. N’hi hauria prou que defensessin la llibertat i la democràcia, amb això n’hi hauria prou, però ells són més partidaris de la tirania i la repressió. Recordem els ‘a por ellos’ - entre ciutadans, se suposa, compatriotes – i com amb la reclamació catalana ha sortit del seu cau tot el nacionalcatolicisme, com sempre, essent un exemple de ‘respecte, de tolerància i de pau’.

Els perillosíssims polítics catalans són a la presó per manifestar-se pacíficament, i els agressors de Blanquerna, els neonazis de Blanquerna, els parents de Méndez de Vigo, estan en llibertat perquè un eximi jutge considera que com tenen fills menors, no convé separar uns pares tan educatius dels seus cadells. Tanmateix, el prevaricador del Suprem, considera que és just separar pares i fills en el cas de gent que ha demostrat amb la seva llarga trajectòria política un respecte ‘cristià’ envers el pacifisme i la democràcia. Aquesta és la trista realitat espanyola.

El desig de llibertat és un anhel digne, sempre. Per decència i per vergonya per ells, fem camí i que la repressió i les injustícies de la tirania no ens facin por. Ni un pas enrere i, més que mai tots junts, contra l’opressió i la insensatesa. D’això depèn que siguem ciutadans lliures.