LA LAMENTABLE CLASSE POLÍTICA CATALANA

No ens hem d’enganyar més, la nau que havia d’anar a Ítaca ha embarrancat perquè els polítics han estat absolutament incapaços de governar-la i de dirigir adequadament els seus mariners. Mentre la tripulació bregava i es deixava la pell per mantenir el rumb i no defallir, després de tant de temps d’esperar, els polítics han estat els que han malbaratat tots els esforços i, preocupats només pels seus honoraris i les butaques, han desviat la lluita envers els seus espuris interessos... i així estem.

Que a Catalunya no hi ha hagut veritables homes de talla política és indiscutible. Potser l’únic president de la Generalitat decent fou Pasqual Maragall, curiosament del PSC. No cal parlar de Jordi Pujol – l’essència de l’espanyolisme català - ni de Montilla, que suposa la vergonya més gran per a la Institució. De fet, pensar que un cordovès té algun interès en la història de Catalunya, ja ens demostra que curts podem arribar a ser. La prova, la seva actitud condescendent amb el Gobierno de Madrid amb el 155, el suport incondicional a l’atac contra la Institució que ell va tenir el privilegi de deshonorar. Certament, Montilla fou un ‘xist’ polític a Catalunya, un ‘xist’ dels més dolents que ens han explicat mai.

I ara, ara què, què hi ha?

Els hereus de Franco i l’infame Fraga Iribarne governen Catalunya. Els neofalangistes de Ciutadans, encapçalats per la filla del policia franquista i el grimpaire neoliberal, que fa de gosset bordador de l’Oliu i les companyies de l’Íbex-35, aquests, només tracten de convertir Catalunya en una Irlanda del Nord, com ja va proclamar l’inefable Cañas en el seu dia. A més a més, tenim els presumptes socialistes, els que a Espanya crearen terrorisme d’estat, corrupció desmesurada i ara s’han aliat amb els més eixelebrats dels franquistes en la defensa de la unitat d’Espanya. Aquests arreplegats, només ensumen poltrones i corrupteles, són demagògia i hipocresia a l'enèsima potència, i els representen, molt ben representats, la ballarina posseïda per Satanàs (Líbranos de Rajoy! Líbranos de Rajoy!), que ara menja a la mà del diable molt a gust, i el seu segon de bord, l’inqualificable Illa. Respecte a aquest personatge, és impossible no fer una reflexió: Com algú amb el seu coeficient intel·lectual pot arribar a tenir un càrrec de partit més enllà d’anar a buscar tallats i paper per a la fotocopiadora?... I finalment, per la banda unionista, tenim els comuns, els homes amants del tacte suau de les butaques i de les paraules revolucionàries que encobreixen la voluntat de ser ben pagats perquè tot segueixi igual. El cas esperpèntic de Coscubiela és de llibre. L’home està més preocupat per la deriva antidemocràtica catalana que per la consolidada democràcia espanyola, aquella on li agradaria que visqués el seu fill Daniel. Qui té el cul llogat, no s’asseu quan vol. I quan t’han comprat, tampoc no ets amo de les teves paraules. I obvio en Domènech per raons evidents: ell és blanc i negre però ni blanc ni negre ni gris. Ell vol que tots siguem blanc i negres i grisos, i canviar-ho tot perquè tots siguem negres i blancs i grisos, o grisos, negres i blancs, a ell, tot tant se li’n fot, però necessita activitat política per reclamar la república comunista dintre de la democràcia monàrquica restituïda per Franco com a model del progrés polític... és a dir, no sap ni què pensa, ja no dic, si sabrà què diu!

Però, ep, i dels nostres? No, no ens pensem que en el nostre bàndol n’hi ha de més assenyats, compromesos i preparats. Això és fer volar coloms. Els fets ens han demostrat sobradament el baixíssim nivell polític del nostre país. Llevat de la CUP, els antisistema que, paradoxalment, són els únics defensors d’un sistema democràtic digne, i que foren els que enviaren Mas a les escombraries de la història, que és el lloc que li correspon, com ha demostrat cada volta que ha pogut fer-ho. I ja que parlem de CiU - per més que es rentin la cara (les sigles) -, la Pascal ja està col·locada al senat, i el bon jan del Bonvehí és un bocamoll i, com la senadora, cada volta que obre la boca, puja el pa. La mare de Déu, que malament està la dreta col·laboracionista!

D’aquí sorgí Puigdemont, que muntà un partit per a l’ocasió, i que cometé un gravíssim error: no consolidar la proclamació de la república. A més d’altres errors, com comptar amb l’espanyolista Vila en el seu govern. No sabia de quin peu calçava, aquest vividor de la política? Ara Puigdemont, amb un partit pseudoautonomista es troba exiliat i amb molt males cartes a la mà. I dels seus socis, què dir-ne? ERC ha frustrat l’impuls independentista i ha embrutat la seva història com a partit nacional de manera molt greu. Després de la rendició, només han faltat les mostres de penediment i els públics ‘mea culpa’. De veritat ERC pretenia fer la independència amb un intercanvi de papers i de funcions administratives i polítiques? De veritat que ho creien? Perquè si és que sí, aleshores, veritablement, sí, sí que ho tenim cru! Ni Sabrià, que cada volta em sembla més un Duran Lleida, ni la Marta Rovira, que sembla que fins a l’u d’octubre no sabia que les porres feien mal, ni el MH President del Parlament, que peca de vanitat, d’orgull i d’incompetència, ni els altres destacats membres del partit, com en Tardà, que ara vol eixamplar la base amb socialistes i ‘domenechs’... La mare de Déu! Estem ben fotuts.

Com és possible que els responsables de la revolució independentista s’hagin lliurat voluntàriament a l’enemic? Això no és estratègia, això és fer el passarell! Podien haver acudit a les citacions, i com Mirei Boya (Chapeau!) deixar claretes les coses al jutge i als repressors, però no, van anar a veure el jutge per demanar-li perdó, per fer-li veure que creuen que tenen dret en allò que demanen i que blablabla... I no entrem en les estratègies de defensa, que més sort tindrien de no tenir advocats! Davant de la monumental i històrica injustícia espanyola no es pot anar a defensar-se amb un picaplets. Cal un anarquista del dret, un piròman de jutges, un revolucionari de les estratègies, i no un mesell que abans de recórrer, demana permís per estudiar bé els procediments! Nois, que hem fotut una puntada de peu a la Constitució! Per tant, tot allò que Espanya llegà del seu cabdill, no ens afecta. Tanmateix, els advocadets van fent el dropo pels passadissos de les sagrades institucions i es posen les mans al cap davant de la injustícia que hi veuen. Què hi esperaven trobar? Un jutge honest? Al Suprem? Al Tribunal de Orden Público? Aquí només hi arriben delinqüents i addictes al règim. I ara, l’estratègia la juguen en el camp enemic, en el dret, en un estat que quan parles de dret a les altes jerarquies, se’ls escapa pels esfínters el que no poden retenir.

I ara, ja s’ensuma que ens vindran a dir que cal reformar les cúpules d’aquests partits i recuperar forces. Haurem de defensar Catalunya els catalans, sense l’ajut de la classe política, d’una lamentable classe política; i em dol molt d’escriure-ho. La valentia es demostra en els fets. I la nostra classe política és mesella, li va l’autonomisme com al gosset l’os de l’amo. No ens hem d’enganyar més. L’única sortida que ens deixa aquesta desfeta és que agafem consciència del problema, no oblidem mai els qui han jugat amb els nostres anhels i han tergiversat les nostres esperances i els qui han jugat amb nosaltres per tractar de millorar les expectatives del seu partit i dels seus dirigents.

I si en algun punt d’aquest escrit m’equivoco, seré el primer de rectificar si els interpel·lats demostren que m’he precipitat en les meves afirmacions. Tanmateix, el que és clar i evident és que després de proclamar la república, fugiren tots i lliuraren la criatura acabada de néixer a l’enemic perquè la destrossés. I ara, no saben què fer més que portar-se bé i que els deixin l’aparent potestat sobre l’avortament.

Tots aquells que avui parlen d’autonomisme després de proclamar la república, són els que han traït el poble de Catalunya. I és que, catalans - això ho hauríem de pensar més sovint -, els traïdors són dels nostres; no hi ha traïdors mai en les files enemigues.

Estem en una agonia dirigida per metges afeccionats. Només la voluntat del poble ens salvarà. I no sé si només amb la voluntat, sense ajut mèdic, ens serà possible de guarir una criatura molt i molt delicada, més pròxima a la mort que a la renaixença.

Aquí ens ha deixat la més incoherent estratègia política viscuda en el nostre país des que els Borbons sotmeteren Catalunya a la colonització castellana. I pensar que encara hi ha polítics catalans que volen atraure els colons a la nostra causa! S’ha de ser cec, per més bona vista que es tingui!

Tot plegat ens condueix a una Generalitat ocupada, i encara sentirem els polítics independentistes defensar la necessitat de noves eleccions! I encara afegiran que és per fer la consolidació de la consolidació de les eleccions de desembre i de l’1 d’octubre. Et vénen ganes d’engegar-los a pastar fang!

Catalans, no ens enganyem més, on no n’hi ha, no en raja!

El temps juga a favor d’Espanya. Tractar de vendre’ns el contrari és enganyar-nos vilment.