ASSANGE I ELS PERIODISTES

Començament del discurs del polític independent James Kier Hardie – que anys després es convertiria en el líder del Partit Laborista anglès -, pronunciat en el Parlament britànic, l’any 1891:

«Aquest equip de sangoneres ha estat la causa de mals incalculables i de la misèria a Europa durant el present segle, i ha amuntegat la seva riquesa prodigiosa principalment en fomentar guerres entre Estats que mai haurien d’haver-se enfrontat. Cada volta que hi ha problemes a Europa, sempre que es fa córrer el rumor de guerra i que les ments dels homes s’angoixen, amb por al canvi i a la calamitat, vostè pot estar segur que un nas ganxut d’algun Rothschild està en els seus jocs en algun indret pròxim a la regió de la pertorbació...»

Aquest discurs fou publicat íntegre per l’agència Reuters. Quatre anys després, Reuters tenia com a propietaris els Rothschild. Posteriorment, cap a l’any 1917, els Rothschild encarreguen a J.P. Morgan la compra de TOTA la premsa nord-americana.

Fet aquest preàmbul, i sense oblidar el cas del delinqüent Rupert Murdoch, m’endinsaré en el món, avui fastigós, de la premsa. No oblidem tampoc el cas ‘increïble’ de l’esquarterament del periodista Yamal Jashogi, executat per ordres del rei d’Aràbia en la seu d’un dels consolats. Menys encara hem d’oblidar els periodistes ‘desconeguts’ que són eliminats, seguint els protocols de la màfia, i que executen els sicaris, fidels a les estrictes ordres donades per senyors molt ‘respectables’ que vesteixen corbata i sabates de les més cares, i dirigeixen els negocis del món des dels seus luxosos despatxos.

M’aturo aquí, perquè si continuo enumerant els crims contra periodistes, potser no tindré espai per a dir res més. Tot i això, no vull oblidar Jose Couto, assassinat pels soldats americans (els policies de la llibertat mundial) junt amb altres periodistes que arriscant la seva vida, tractaven de cobrir informativament els crims del món occidental a l’Iraq. M’aturo aquí. I abans de prosseguir, vull transmetre als periodistes el meu reconeixement a la seva por... tanmateix...

Julian Assange està en mans de la policia i la justícia, la qual cosa, lamentablement, significa que la seva llibertat i la seva vida són en perill. És curiós que l’home que va filtrar els crims dels estats sigui en perill, mentre que els criminals poden gestionar la seva vida i manar la policia i la justícia perquè persegueixin l’home que va posar davant dels ulls del món occidental, la realitat de la màfia que dirigeix tots els països occidentals. Des que ha estat detingut, sembla que cap diari se’n recorda. Prou que corregueren a publicar les primeres notícies els diaris més importants del món, quan Assange els descobrí la informació que tenia, tot, amb la fi de dissimular la complicitat amb els criminals; però, ben aviat, de tota la informació que els fou lliurada, han ocultat totes les informacions i els criminals poden continuar amb les seves vides criminals, mentre la premsa oficial els llepa i exhibeix, alhora que calla quant a l’extorsió i amenaces que reben els seus periodistes, si diuen la veritat. Aquesta és la lamentable realitat de la premsa actual. Llegir un diari és deixar-se ensibornar. Tanmateix...

Reconec que ser periodista avui és una professió d’alt risc. La màfia té els tentacles a tot arreu, del banc europeu a la comissió, de la Reserva Federal a la Casa Blanca, i fins i tot, allà on poseu els ulls. Això no obstant, cal pensar si val la pena ser esclau o és més digne i lliure la revolta i la desobediència contra els enemics de tothom. Per això, invoco els periodistes que en tots els seus articles i cròniques no deixin mai de trobar una frase on inserir el nom de Julian Assange. Només amb el nom, permetreu que no sigui oblidat, d’altra manera, alhora que posareu en perill la seva vida, poseu en perill la pròpia.

Un periodista que no conta el que ha vist o descobert, no és un periodista. El que havia de ser la veu ‘secreta’ que mantenia la dignitat del sistema democràtic, avui ha sucumbit en mans dels quatre capitalistes que dirigeixen aquests femers de desinformació. La seva feina és fonamental per a la llibertat. I avui, més que mai des del anys trenta del segle passat, la llibertat està en risc en països on pensar-ho, fa a penes vint anys, ens hauria semblat un sacrilegi. Per això, invoco els periodistes a trobar la manera de fer públiques les notícies veritablement importants, les que desemmascaren la corrupció sistèmica del règim occidental. La llibertat de tothom està en perill. Per prova del que dic, segons m’han informat, la situació social a França, el país que tenim a tocar (no és a l’altra punta del món), el país que ha vist com l’arribada de Macron (el Rivera, el Casado... de la comissió europea, o el Guaidó de l’imperi americà) ha portat França a una insòlita reducció dels drets de la ciutadania. Sense dubte, la corrupta cúpula europea, imposada per ningú no sap qui i tothom sap qui són, vol instaurar a Europa un règim de totalitarisme ‘democràtic’, una democràcia orgànica com la del Caudillo, que per això, la putrefacta Unió no mou un sols dit contra la resurrecció del feixisme espanyol. I dic resurrecció, quan el terme correcte seria la perpetuació del règim criminal que Espanya va patir des d’alçament feixista contra la república.

Grècia, Irlanda, Portugal, Itàlia, Polònia, Hongria, Espanya, Àustria i algun altre que em deixaré, ja són països sense llibertat nacional (estan sotmesos al deute o a les directrius feixistes de la Comissió). A poc a poc cauran la resta de països. Doneu-los temps i ja serà massa tard. Aviat, tenim la democràcia orgànica de les eleccions al parlament europeu, una menjadora gegant per fer sentir veus que no poden canviar res, i assuaujar amb bons sous i dietes les conviccions. Voteu el que voteu, la Comissió europea, la continuaran determinant els amos, independentment de la voluntat dels europeus. Des del primer moment es veia que l’Europa que volien construir era un immens femer, com també des del primer dia, era de veure que la globalització hauria de portar el món a una situació de no retorn. El món està dirigit per delinqüents sense escrúpols i els imbècils que els riuen les gràcies. Tota la resta estem en perill.

Bona prova de tot aquest escrit, el tenim amb l’espectacle de circ que se celebra en el Tribunal Suprem, un cau de corruptes, de feixistes, de defensors de la tortura (n’hi ha de jutges i de fiscals, per no parlar de la vocació genocida de Vox), i amb tot això, encara estic esperant que algun òrgan judicial del femer europeu expressi la seva protesta per la violació sistemàtica dels drets dels acusats (considerats culpables des del primer moment), de la violació sistemàtica del procediment judicial (l’ajornament de la visió dels vídeos, i que quan sigui vistos no sigui en audiència pública...), de la tolerància amb el fals testimoni sistemàtic i organitzat (la fiscal de vegades mou els llavis amb la paraula que el testimoni ha d’expressar...)... i amb tot això, els juristes de l’Europa de la Llibertat i la Democràcia, dels Drets i la Justícia, callen. I, agradi o no, callar és ser-ne còmplice, sense cap dubte possible. Ja que no parlem de països estrangers, sinó d’una suposada comunitat. Malauradament, la comunitat és allò que més s’assembla a les reunions de les famílies que hem vist tots a «Il Padrino». Això és Europa. Creure altra cosa és viure en el gregarisme que incentiva l’oficialitat.

Per anar concloent, podríem parlar de la nefasta classe política, o sigui, una colla d’ineptes, incapaços i mal preparats, sense idees, criteri ni opinió, que s’agenollen a totes les demandes pel tros de pa i de vanitat que els permeten els seus amos. Els agrada de sentir la corretja de l’amo ben a prop, ja que així se senten més segurs de les seves infàmies. Tanmateix, quan us diguin que trieu a quin porquet li voleu donar la menjadora, correu tots a donar autoritat i dignitat a la mesquinesa i l’arbitrarietat!

I deia que per cloure, només vull fer esment a una terrorista que executa els seus crims des de la Judicatura, una infame persona, una miserable sense ètica que, vés a saber de quina manera, ha assolit de tenir la facultat, amb la seva inusitada limitació intel·lectual (és incapaç de distingir el bé del mal), de jutjar els altres. Una deixalla humana que hauria de ser castigada en proporció a les causes que amb tota injustícia ha dirigit, sense magnanimitat ni condescendència, inspirada per l’altivesa que atorga la ignorància, l’arrogància i la maldat. Sí, parlo de l’escòria judicial de Lamela. La jutgessa que aplega més crims i prevaricacions que molts dels més infectes criminals tancats a la presó. Els presos polítics catalans (rebel·lió, sense proves, sang ni armes), en Sandro Rosell (dos anys a presó, i ara absolt), els nois d’Altsasu (instigats pels Guàrdies Civils i acusats de terrorisme per una baralla de bar), les causes contra rapers i tantes altres ignomínies, que li han permès d’ascendir en l’escala judicial d’aquest malaurat país dit Borbònia, on els poders de l’estat estant tan separats, que tots els mana el tirà, per evitar malentesos.

Només una veritable revolució ciutadana pot girar la torna. La paciència, la pusil·lanimitat i la confiança en els miracles, ens faran a tots esclaus. Com deia Friedrich Nietzsche: «Qui tingui orelles, que escolti».