LA VERITAT I LA REALITAT

Que la veritat és més profunda que la realitat és un tema per a un tractament filosòfic, tanmateix, l’evidència és que és així. Aquí no presentaré un discurs filosòfic per demostrar la superioritat essencial de la veritat damunt de l’evidència superficial de la realitat; un fet que la ciència ens demostra a bastament: El que percebem no és la veritat de la realitat. En les següents línies, tampoc no farem un explicació científica, sinó que comprovarem aquesta evidència de manera pràctica amb uns exemples de l’actualitat política.

Començarem pel fet més ignominiós de l’actualitat, que és el lliurament a les autoritats angleses i detenció d’Assange. La veritat és que Assange, amb Snowden i Manning són tres activistes que han mostrat a l’opinió pública els CRIMS de les autoritats polítiques i econòmiques nord-americanes, a més a més d’altres casos de CORRUPCIÓ política i econòmica, com ara el cas del president d’Equador, qui, en venjança, ha lliurat Assange perquè els altres li apliquin la ‘justícia’. Tot és un joc entre criminals. Mentrestant, la gasòfia política i econòmica europea, calla. Els drets humans, la llibertat, la justícia i la igualtat són els lemes per a les campanyes electorals, una vegada concloses, polítics i poders econòmics es dediquen a la corrupció i al crim, respectivament (per bé que hi ha països on els polítics continuen exercint el crim impunement). La realitat és que Assange és una mala persona; segons Lenín Moreno - el corrupte que presideix Equador -, Assange es cagava - literalment – a qualsevol lloc de l’Ambaixada. La realitat és que Assange és un violador i abusador de dones com no se n’ha conegut mai cap altre. La realitat és que Assange té el cabell blanc i és jove. La realitat és que Assange és dolent, perquè ho diuen els EUA (cony! Que féu públics els crims insensats que cometem arreu del món diàriament i que procurem d’amagar!) La realitat és que Assange és un mentider compulsiu, un malalt, al qual la justícia tractarà com s’ha de tractar un malalt.

Tots aquells que no donen suport a Assange (crec que només Islàndia, l’expresident equatorià Correa i representants de la imaginativa república catalana, l’hi han mostrat) són col·laboradors, encobridors o còmplices dels crims per Assange demostrats, i he escrit ‘demostrats’. La veritat és que el rei d’Aràbia esquartera un periodista en el seu consolat, i tot el món li riu la gràcia (el femer borbònic, el primer). La veritat és que els diners avui netegen les mans plenes de sang. La realitat és que els morts, els estomacats, els perseguits, els assetjats, els abandonats, els que demanen un mínim de justícia, són uns immorals, gent sense principis que malmeten la reputació de gent molt rica i poderosa, plena de totes les virtuts humanes i la més gran de les més grans de totes les més grans filantropies conegudes en el món mundial. Per això cal perseguir aquests malfactors, gent inhumana, que acusa gent que assumeix la responsabilitat i l’immens sacrifici de conduir les polítiques i l’economia dels països. amb el lloable propòsit de dur el millor bé al nombre més gran de gent que sigui possible. Per això, la princesa borratxa (la que l’altre dia inconscientment volia cremar ‘una negra’ que tenia al costat, en una reacció natural de l’única neurona no alcoholitzada) i els pallassos de la seva companyia, feren venir ‘negres’ a treballar a Europa, com els ho havien manat els ‘amos’, i ara, en lloc de rumiar com resoldre el problema, la seva superior capacitat intel·lectual, ha decantat la neurona a la decisió de passar full, de no mirar, de deixar que diàriament mori gent innocent, enganyada per aquesta colla de criminals associats en la Corrupció Europea, i que ara deixen morir al mar; suposo que cobrant un tant per cent per quilo de carn ofegada. No dubto que aquesta ha de ser la causa que la princesa sempre estigui borratxa, ja que ni per a una ment malalta com la seva és possible de suportar indiferentment aquests assassinats.

La veritat és que el món amb què ens volen fer combregar és un món ideat per organitzacions criminals sense el mínim escrúpol, unes organitzacions a l’ombra de les quals es protegeixen els més miserables entre els miserables. I aquí, enteneu tots els polítics del món amb responsabilitat (sempre hi ha alguna excepció). La realitat és que aquests prohoms de la humanitat, gent que ha fet fortuna perquè ha treballat tota la vida, amb gran sacrifici per fer triomfar la seva empresa, amb devoció pels seus treballadors i també per a la seva fi i el desig més alt, que no és cap altre que la filantropia, gent que només pensa a fer diners, sacrificant tot el temps de la seva vida en la més digna de totes les causes, que és salvar i ajudar la humanitat. Fan diners per a ser solidaris. I són tan solidaris que cada dia fan més diners, perquè són molt bona gent, de molt bona família, treballadors i lliurats en cos i ànima a fer el bé.

I qui protegeix els criminals? La justícia. La veritat és que per a un jutge prevaricador, no hi pot haver altre pagament en compensació al seu despropòsit que l’abandó en una petita sala, sense menjar ni beure, ni llitotxa ni dutxa, ni excusat ni roba, i que visqui tant com pugui. La veritat és que la responsabilitat d’un jutge (que no tenen ni remota idea de què significa la paraula ‘responsabilitat’) no pot admetre altre càstig com a just. El seu poder és absolut, la vida dels ciutadans està a les seves mans. Ell pot pertorbar la vida dels altres com vulgui, és clar, que d’acord als principis de justícia. Per això, en una societat avançada, si hi ha prevaricació, no hi pot haver cap càstig just que no sigui la separació per tota la vida de la ‘perversió personificada’. Ningú no els obliga a ser jutges, aleshores, han d’assumir la ‘responsabilitat’ que prenen. I avui, veiem, dit per la premi Nobel de la Pau, Jody Williams, que el judici del Tribunal Supremo és una farsa. I és una farsa, perquè els jutges prevaricadors, amb els fiscals prevaricadors i els advocats de l’estat prevaricadors, s’asseuen plegats amb Vox (el partit del Rei d’Espanya) per acusar de rebel·lió, sedició, prevaricació, malversació de diners públics, i ja triguen a acusar-los de conspiració per a l’assassinat d’Abel, a uns polítics empesos per la ciutadania a fer el que no volien fer, però que van fer sense fer-ho, amb el cor però no amb el cap, acabant de confegir un pastís de no-res que ens ha abocat on som. Ara bé, la inèpcia, la covardia, la manca de capacitat política i intel·lectual per entendre les coses, com també l’egoisme, no poden ser motius per a tancar ningú a la presó. La realitat és que tots acabaran a la presó, perquè els criminals que els jutgen així ho tenen escrit de puny i lletra del dictador espanyol, per bé que això no ho diran mai, sinó que ens diran que s’ha fet justícia en un país de democràcia consolidada i on tots els drets són respectats, perquè el dret és el fonament de la convivència i això es demostra amb la llei. Tant se val que el dret no tingui RES a veure amb la justícia, això, digueu-los-ho, als professors de dret de totes les universitats del món, que no ho entenen; ells són ments ensinistrades que obedientment acaten el que se’ls ensenya, com a bons estudiants, i ni per un moment se’ls acut de plantejar-se que és la justícia, el dret, la llibertat i la llei. Ells estudien molt per a ser obedients, i si això és permès, ho fan, i si no, doncs no. Explica’ls que el dret és una ficció. Explica’ls que la justícia està MOLT més enllà del dret. Explica’ls que la llei és una irregularitat a millorar. Explica’ls que sense desobediència no hi ha llibertat ni progrés. Explica’ls això, després que han estat cinc anys pendents que els buidessin el sentit de la justícia del cervell. Ells, amb tota l’autoritat dels títols universitaris i dels màsters (prova indiscutible de la supremacia intel·lectual humana), amb prou feina entenen què fan, però els seus mèrits demostrats els fan ser orgullosos i insultants, reblant el clau així, de la seva absoluta ignorància. La veritat és que la justícia sempre està per damunt de les lleis i del dret; ara, això, digues-els-ho, i veuràs que pateixen un curt-circuït. És el que passa quan es deformen les bases de qualsevol edifici, l’edifici mai podrà estar dret, ferm ni segur. I això ho podem comprovar amb el cas anterior, amb Assange: On són els jutges? Les organitzacions d’aquests homes que se suposa que representen els principis ètics d’una societat? On són les denúncies dels qui persegueixen la justícia? Però la realitat és que ells apliquen el dret, perquè el dret és la garantia de la justícia per a tots, de la igualtat, de la llibertat, del respecte a la llei, i això ho comprovem cada dia, veient com de bé vivim tots, i la felicitat intensa i plena que es viu arreu del món. Per això, els jutges, en justícia, callen.

I per concloure, ara que tenim davant l’espectacle lamentable, irrisori i vergonyós d’eleccions de tots els colors... que això sí, el dret a vot s’ha de respectar. És veritat que si no els agrada, ‘ells’ ho canvien tot, i que si no deixen votar, la repressió és enraonada i justificada, com ho demostra el rei d’Espanya i l’escòria europea, tanmateix, de tant en tant, resulta molt llustrós, convocar la gent a posar dins d’una urna el paper higiènic per als amos. Als amos els agrada molt, els fa molt feliços, de veure la ‘xusma’ concórrer a la seva crida, tots cofois i convençuts que el seu vot serveix per alguna cosa més que perquè els amos facin el que vulguin. Però, tots a votar, això sí. Que fa molt bonic i ven molt arreu del món, sí, les imatges civilitzades de gent que creu que la ració de paper higiènic que introdueix a l’urna és capaç de canviar el món, més que netejar la merda dels amos (i perdó).

La veritat és que avui hi ha mitjans per millorar el món i la vida de tota la gent que hi viu. La realitat és que hi ha un munt de gent riquíssima que perd el cul per socórrer la gent necessitada i fan tot el que poden i més per ajudar, tanmateix, aquests grans prohoms de la humanitat no donen abast, i penseu que s’hi esmercen, pobres; de vegades sento compassió per la seva baixesa, per creure que la podridura de la mort, de la pudor i de la descomposició, les poden ocultar darrera d’un somrís de circumstàncies, bells vestits i bons cotxes i perfums. Sí, sento compassió, perquè si la manca de valors ètics, de principis humans, de qualitat d’ésser humà, fes ferum, moririen, sí, perquè ningú no podria suportar la seva nauseabunda pestilència.

La veritat és que l’home només vol ser feliç, sabent que mai no podrà ésser-ho del tot. La realitat és que ells us venen que sí, sabent que així us fan esclaus.