La conferencia (o excursió) del trident
polític català a la seu del Parlament europeu és una passa més, una passa que
era necessària; calia traslladar el plat calent amb la sopa a la taula dels
eurodiputats. Almenys que ensumin la flaire. I això s’ha assolit. Una sala
plena és un èxit, i per bé que hi hauria catalans, és de pur sentit comú que si
fos una performance, un espectacle, el mateix parlament no l’hauria autoritzat.
Com vaig seguir els parlaments, puc dir-hi la meva, i haig de dir que crec que
foren escaients, malgrat el poc destacable nivell en algunes llengües
estrangeres, per bé que almenys les parlaven. Es féu el que s’havia de fer, tot
i que cal reconèixer que no fou una conferència memorable en res, sinó perquè
exposava el moviment social i polític a Catalunya i les seves intencions com a
govern.
El gran èxit fou el fracàs del boicot
espanyol… Que fins el president en una roda de premsa “maltractava” en
Puigdemont i considerava la conferència un fracàs, abans que hagués començat;
hores en faltaven!... Les reaccions unionistes són nervioses, i ho són perquè
“hem exposat en públic a Europa” totes les mentides i ofenses històriques, i és
clar, algú les ha escoltat. Saben que a poc a poc, a Europa se’n parla, i la
conferència d’ahir és un gra massa. La premsa i els polítics res no en diuen,
però ells saben la força del moviment i la decisió dels nostres representants.
I molt se’ls desferen les il·lusions quan en Puigdemont al Romea, digué allò de
“som insubornables”. Aix!, es deien a Madrid. Era la seva última esperança de
no mullar-se. Ara s’hauran de mullar.
El 6 de Febrer, és una data molt significativa
i ha de ser un accelerador del procés. El 6 de Febrer si la manifestació
d’acompanyament als acusats, així com una “protesta simbòlica” dels
Ajuntaments, amb allò que calgui, però sobretot la manifestació i la mostra de
solidaritat de les institucions democràtiques del país, si tot plegat és un
clam, aleshores el pendent farà baixada. L’evidència serà innegable per a
tothom. Com veurà Europa centenars de milers –sí, hem de ser moltíssims- de
persones acompanyant els acusats i reclamant el referèndum? I cal no oblidar
que els coneixen, que saben que els espanyols mai no compleixen els acords, per
hac o per be. I per tot plegat de segur que alguns europeus comentant la
situació es diran: “Potser en aquests catalans ja se’ls han inflat els
“d’allò”. Que no vull que un jutge em jutgi, he, he”. I tots: “He, he.”
Si el 6 les coses surten bé, Europa forçarà
Espanya a l’acord d’un referèndum, sense fer-ho evident és clar, sinó que serà “la
proposta oferta pels espanyols”. Aleshores, molt de compte! Que en aquesta
cursa no es guanya fins al final i mai no es deixen de patir ensurts.
Un referèndum a tota Espanya, per allò de la
sobirania, és més un tret al peu que una altra cosa. El mapa que en resultés
podria obrir molts més problemes que els qui hi ha ara. A part que un 90% a la
resta de l’Estat, no invalidaria un 60% de Sí a Catalunya. L’autodeterminació,
és “auto” -d’un mateix-, i és un terme antic. Els acadèmics espanyols saben que
és grec i en coneixen el seu significat. Si s’aplica el terme autodeterminació,
res no significa el 90% dels altres. Per això Espanya no ho farà. Farien riure
arreu del món: “Els espanyols decideixen que els catalans segueixin sent
espanyols en el referèndum per la independència dels catalans”.
Crec que els espanyols trobaran la via legal
d’un referèndum amb encaix a la Constitució, obligats per Europa, però ...i és
un gran però, amb un “problema”, que a la Constitució només s’hi reconeix la
possibilitat d’un referèndum no vinculant. No podem caure en la trampa. Aquest
referèndum fa cinc anys que el demanàrem, fins el 9N que s’havia pensat
originalment no era vinculant. Ara, el que es faci ha de ser vinculant, d’altra
manera s’estarà prenent el pèl a tot el poble de Catalunya. És molt probable
que el Gobierno hagi d’abandonar aquesta possibilitat, perquè la Generalitat i
el 80% dels catalans vol que sigui vinculant (pensar ara, que encara hi ha gent
que defensa un referèndum no vinculant, és tractar-lo d’idiota). Europa ens dirà
que sí, que tenim raó, i España haurà de cercar alguna altra sortida.
Aleshores són capaços d’acceptar un referèndum
vinculant amb certes condicions, per exemple:
-
Participació del 80% (a l’estil
Franco, vaja)
-
Validesa dels resultats amb el 65%
de Sí.
-
Pregunta: Oi que vostè no vol que
Catalunya sigui allò que no és i d’alguna manera tingui sempre la seva
identitat en ella mateixa protegida per les seves pròpies autoritats i el
Govern de la Generalitat com a màxim representant del país?
- Sí.
- No.
-
- Hòstia, puta! No
sé què dir.
- Todos hermanos
en una confraternacionalidad internacional
(Proposta de
Rajoy)
La retocaran, de segur, i ell no se’n
recordarà, però al cas:
-
Participació (És ridícul posar un
mínim, en un referèndum vinculant d’independència, almenys aquí). Però si
s’accepta un mínim, ha de ser d’acord a la mitjana de l’historial de consultes
fetes a Catalunya durant la democràcia (Que són capaços de voler endollar-nos
les últimes, i després cridar al boicot)
-
Validesa dels resultats: 50% + 1
vot. Com va dir el Rufián en un programa de la Sexta preguntat pel referèndum:
“A mi em van ensenyar que un referèndum és una consulta democràtica on guanya
qui treu un vot més que l’altra. Una altra cosa, serà una altra cosa, però no
un referèndum” (Hi he afegit de la meva collita, perquè parlo de memòria)
-
La pregunta:
Vol
la independència de Catalunya demà?
No m’estenc més. La jugada “insignificant” a Europa,
si el 6 de febrer la reforça, obligarà a un moviment del Gobierno de España.
Cal estar alerta, que sabem que són capaços de tergiversar la història com els
bé de gust, fet que va demostrar la vicepresidenta en parlar del gran rei
Fernando de Castilla y Aragón. El seu desconeixement de la història és
porfidiós, i hem de pensar que en tot actuen igual. Ara qualsevol concessió que
ens facin, serà una traïció.
Allò que volem ha de passar per aquests
propers tràngols i dificultats si volem fer d’allò, “això”.
El 6 de febrer és el proper embat. I hi ha
molt a guanyar si surt bé. Malament no anirà, però no demostrar decisió i força
davant d’aquest atac flagrant a les autoritats democràtiques del país,
entrebancarà la camada i l’empenta que portem, i perdre empenta és haver d’esperar
una altra oportunitat. I ara és el moment de deixar-los sense arguments i en
evidència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada