Mai com avui tot és al nostre abast, almenys
en teoria. Se suposa que tota la tecnologia que disposem i a tothora fem servir
ens fa més lliures, autònoms i “especials”. Potser no sigui així. Hi ha contes
molt antics que ens ensenyen que la proliferació de notícies acaben per ser
desinformació. Tanmateix, un hom avui cerca a la Wikipèdia i pot fer una tesi
doctoral.
No hi ha cap coneixement que no sigui públic,
ens diuen. I potser el coneixement, per definició i essència, sigui
absolutament privat. La informació és pública , el coneixement no. Avui però,
bé que les agències de publicitat saben confondre el personal: el coneixement -en
tant que privat- és plaer, i la informació és a les xarxes, a les seves xarxes.
El món és un cabàs d’oportunitats!
Potser jo visc en una altra realitat, de fet,
n’hi ha tantes com consciències la pensen. Tanmateix, em sento compartir un
món. I quan veig gent que basa el seu coneixement en una informació, m’adono
que no compartim món. Només es pot compartir allò que se sap (veritat), no una
informació (coneixement real o fals). Vivim en una mena de parc d’atraccions,
on els directors sembla que sempre s’esforcen a fer-nos feliços! Com els
banquers!
Tots estem sotmesos a la informació. Ens
assalta. Ara, pocs estan a l’abast del coneixement. I hauríem de reflexionar
sobre aquestes frases.
La cruel guerra que es lliura al món pel
poder: Quatre amos fent que es mati tothom per ells. Això pocs ho veuen. La
informació diu que un àrab inhumà ha tornat a matar gent bona i innocent (la
informació obvia que tots els dies els avions i drons americans fan el mateix;
i com són rics, sense suïcides). La informació parla de guerra comercial entre
Rússia, Usa, Europa, Xina, i d’altres països emergents. La realitat és que hi
ha bombes atòmiques a discreció, i tots els que les tenen pensen com féu
explícit un ministre del govern israelià, més o menys: “No dubtaríem en llençar
l’arsenal nuclear contra l’enemic en cas de derrota”. Aquesta és una sentència,
més que una realitat.
I nosaltres, pobres catalans, reclamant la
independència!
El món és un vesper. El Papa, l’únic decent
que he conegut, ja declarà que la tercera guerra mundial feia temps que havia
començat.
No vull fer por. A ningú no li interessa, però
és un risc que exigeix un gran equilibri i control dels impulsos. Que com qui
diu, si l’altra et pren la davantera, guanya. He, he.
Vivim en un món tan profundament tràgic, que
sort en tenim de la comèdia, si doncs no ens riguéssim de tots els desastres,
el desconsol ens anorrearia. Avui viure és més que mai una condició de subsistència.
Quan ens adonem majoritàriament que no és així, aleshores el món canviarà; serà
tard, però canviarà. I quelcom és més que no res.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada