Ja som a l’any 2017. Enguany poden passar
moltes coses arreu del món, al nostre poble, a la família o a nosaltres
mateixos, però n’hi ha una que ens afecta a tots com a catalans, per damunt de
qualsevol altre dels interessos esmentats. I per què? perquè o recuperem la
llibertat o veurem una Catalunya humiliada per la força, altra vegada. La
història deixa de repetir-se quan se’n pren consciència. Ara és el moment. Com
a independentista ja adolescent aquest és el meu somni, tantes vegades vist
quimèric. Però ara, no sóc jo i els meus o nostres, sinó una multitud, la
“majoria”. Ara és el moment.
A les Espanyes el tema de Catalunya mai no
s’afronta de cara. La gent ignora el problema en tots els seus aspectes, i no
hi ha el mínim interès de les autoritats perquè comprenguin què hi passa.
Catalunya viu de cara al seu projecte des de fa força temps, mentre Espanya es
nega a veure “la crisi”. La ceguesa espanyola els han conduït a una complicada
situació: no poden agenollar-se davant de la demanda dels catalans; però, el
referèndum, i guanyar-lo, és l’única cosa que pot legitimar-los. L’obstinació
els ha portat al descrèdit. Són així: orgullosos fins al darrer moment, i fins
davant de l’evidència, penseu en Cuba i les ofertes d’autonomia quan ja eren
independents, penseu ara en el cas del “innombrable” Trillo, obstinat fins al
descrèdit, o en el cas amb el diplomàtic bàltic acusat amb “proves falses per
la policia espanyola” d’haver cobrat dels Pujol per haver fet declaracions a
favor del procés (és que s’ha d’estar molt lluny de la realitat per a concebre
insensateses com aquesta!).
Avui la situació, segons el meu criteri, està
així:
La Generalitat té molt avançat el projecte. Hi
ha signes que demostren que la presència de Catalunya es demarca d’Espanya. El
funeral de Mario Soares, és una petita, però una significativa prova: El rei no
ens representa. La presència del senyor Romeva, això és el que hi deia.
Espanya farà tot allò que li pugui ser possible
de fer. D’això no en tingueu cap dubte. L’exemple de Joan Carles I, seguit i
augmentat en el fictici cop d’estat fet per Erdogan, s’ha produït en un moment
inoportú. Europa no pot tolerar una cosa semblant a Catalunya. La justícia espanyola
farà por però abaixarà el to, la premsa bavejarà diàleg obert, i els polítics
espanyols parlaran dels llaços comuns, de la immensa història comuna: el
descobriment d’Amèrica? La guerra dels segadors? La guerra de successió? La
repressió del general Primo de Rivera? El genocidi cultural de Franco? La
negativa a la nostra decisió lliure per part del govern d’España, i de tot
just, el rei Felipe VI?
Catalunya s’ha independitzar, i España entrarà
en una ruïna que significarà la transició de Castella de l’edat mitjana a la
moderna. A España hi haurà d’haver, per força, impremta. Pensament lliure.
És trist però és així. I Europa se’n fa
conscient, perquè els catalans fem per explicar-los-ho. I sabeu per què? Perquè
els catalans no som espanyols. Si això hagués estat reconegut, aniríem al fons
dels temps amb els espanyols, però pensar això, és una patologia que avui no té
cura.
A Catalunya 8 de cada 10 persones vol votar
una qüestió que és essencial per poder estructurar la societat: saber què sent
el poble de Catalunya. Això segons la doctrina nacional-catòlica no és
possible. Cal suposar que els catalans són menys persones que els montenegrins,
quebequesos, flamencs, eslovacs... o escocesos. A Europa, on encara ha d’entrar
“conceptualment i intel·lectual” Espanya, això no es pot entendre. A Europa
s’entén que s’ha consultar la voluntat de la gent i aleshores trobar les
solucions escaients. Que aquest fou el primer plantejament –innocent- de la
Generalitat.
El greu problema d’Espanya i el que la
condemna, és allargar l’execució del que és inevitable. Al corredor
mediterrani, s’hi ha oposat i l’acabaran fent. Al referèndum s’hi ha oposat, i
l’acabaran acceptant amb totes les conseqüències, per més que maldin per
evitar-lo fins a l’últim moment. I no cal dir que no hem de descartar un
bombardeig de Barcelona o Vic per sondejar la població. Es dirà que era un militar,
un de sol, però les bombes hauran caigut. Fins davant d’això hem de ser ferms.
Perquè qui et treu la veu, no et respecta. Pensant això, es perd la por fins a
les bombes.
Així doncs, hem de fer-ho entendre. Una cosa
és escoltar-te, i després parlar; una de molt diferent, és no deixar-te parlar,
i exigir-te que escoltis i acceptis el que se t’ofereix perquè no hi haurà cap
oferta més.
Fins un espanyol de sentiment, que viu a
Catalunya, s’adona que cal respectar la identitat catalana, com els catalans
respectem la seva. Si aquest espanyol de cor, és demòcrata, en el moment del
referèndum votarà independència, i no per la independència, sinó per la
llibertat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada