MERLÍ, MÈLICH, I LA METAFÍSICA

Abans de res, val a dir que no sóc seguidor de les sèries. No segueixo les sèries, perquè tot allò que comença s’ha de concebre amb un final; si doncs no, és un joc de miralls i d’al·lucinacions que no porten enlloc. Contradiu del tot, la dita castellana de “si breve, dos veces bueno”, que no essent del tot certa, en aquest cas s’hi adiu... Tots sabem com es fan i es tramen aquestes sèries enganya-babaus.

Tot i això, aquests dies de Nadal a TV3 passaven un capítol de Merlí abans del telenotícies vespre, i n’he pogut ensumar fragments, però cap d’ells m’atrapà: Merlí no és creïble en essència. Un professor de filosofia només pot ser així si és americà, i si és americà no és professor de filosofia. No sé si m’explico, però és tal com ho he escrit. És cert que les relacions entre els personatges estan bé, però tot té el regust de l’adoctrinament social. I si analitzem els minuts dedicats a l’adolescència –de fet és l’objectiu del programa-, la sèrie només pot ser seguida per adolescents (avui, nens de 10 anys fins a 70).

En un dels capítols, Merlí, en una de les seves reflexions, feia entenent que tot es fa per follar; dit així, textualment. En un altre moment, fa servir la paraula “merda” per definir un eslògan publicitari. Sí, tot molt d’avui, però dubto molt que un bon professor de filosofia actués així: A més del fons, sempre hi ha la forma. Oblidar-ho és oblidar l’essència de l’ensenyament i de la transmissió de coneixements. Com es pot estimar allò que no es respecta? Tanmateix els joves forniquen i els professors també, i la sensualitat atrau el cervell reptilià i allà on no treballen les neurones (eix de la filosofia) hi treballen les hormones. Tots contents i anar fent...

Llevat de tots els joves, els actors són professionals, però, em penso, que els manca paper. Em penso, que amb seriositat, i atraient l’atenció sobre les reflexions d’Heràclit o d’Aristòtil, de Leibniz o Hume, es faria més pedagogia que estant pendents de si els nens s’enrotllen, o si aquesta ensenya el cul. Apart de les relacions personals del professor de filosofia... Tot i això, la gent la veu, s’hi sent bé veient-la. No aporta res, més que quatre reflexions superficials, sentències que no “s’executen”, s’escriuen - en aquest cas es diuen-, i no s’hi profunditza. De la possibilitat d’una reflexió profunda es passa a un canvi de tema sobre si t’has follat a X.

La primera atenció que hem de fer escoltant un filòsof és tot just com parla, després farem atenció tocant a allò que ens diu.

Merlí, però, és molt actual, nega la metafísica.

D’un professor de mentida, a un de veritat: El professor Joan Carles Mèlich, al qual vaig descobrir en un programa del 3/24, i com a filòsof –per com parlava- captivà la meva atenció en una intervenció prodigiosa en concisió, memòria i erudició. Tanmateix Mèlich, com Merlí, neguen la metafísica, i els fa patir d’urticària només sentir-la esmentar. El professor Mèlich nega que hi hagi veritats universals... La rèplica, tanmateix, és palmària: les matemàtiques. Almenys n’hi ha una. I si n’hi ha una, no és impossible que n’hi hagi més. Al capdavall, els físics teòrics que fan especulació, fan meta-física. La teoria de les cordes, els cucs, i d’altres teories, no són meta-física i potser més buida que la metafísica?... Com de la metafísica en parlo més a baix, vull centrar-me en la base de la filosofia del professor Mèlich –i consti que és una crítica constructiva-: l’ètica de la compassió.

Suposo que el vaig entendre malament, però em féu l’efecte que no comprenia o que semblava que havia descobert que l’ètica és l’anàlisi i estudi de les raons morals! L’ètica, sí, és la branca de la filosofia que estudia les morals, i per dir-ho d’alguna manera “n’autoritza” els preceptes o els posa en dubte. Per això l’ètica exigeix, prescriu, un “a” o “en”: l’ètica a la justícia, l’ètica a la medicina, l’ètica en l’esport... Pressuposar un ètica “de” és molt pitjor que el concepte de metafísica del professor Mèlich. Una ètica de la justícia, de l’esport, de la màfia, de la política... ètica “de”, sotmet l’ètica. L’ètica “a” sotmet l’objecte. L’ètica “a” (o “en”) la compassió de ben segur que és molt diferent d’una l’ètica “de” la compassió.

Només això.

I per cloure: la metafísica, a la qual, més que en un discurs, m’hi referiré amb descripcions que espero que siguin prou clares:

La metafísica és l’explicació del món i de la vida des de l’esperit. Als filòsofs moderns els fa por perquè s’acosta massa a una religió, però no saben entendre bé les coses; i que em perdonin.

La metafísica és l’estructura d’una harmonia que explica el món. I val a dir que cap metafísic s’ha cregut del tot el seu món. Sempre serà allò que s’acosta “a”... En aquest ideal rau la felicitat de l’existència.

La metafísica tracta de descobrir l’essència del tot. Hi ha algun mal en això? Pensem que les profundes reflexions d’un altre poden ser no res? Només en aquestes reflexions –i en l’art, intuïcions- es produeix una comunicació real (a més a més del coit).

La metafísica ens ensenya a pensar fora de la física. I he escrit: pensar.

No hi ha filòsof que no hagi estat metafísic. Com no hi ha més que assagistes, si no hi ha metafísica. Veure les parts mai no és veure el tot. Estudiar-te la mà, no és conèixer-te. Veient-te de lluny, potser et trobes amb tu més fàcilment. I “tu”: és allò que no es veu enlloc... Després direu que la metafísica no ens és cap coneixement!

Tots els filòsofs són metafísics; fins els crítics amb la metafísica. Només els positivistes i David Hume, poden ser-ne exclosos. Als pragmàtics, com no els considero filòsofs, ni els esmento. Apart d’aquests anti-metafísics, hi ha el monstre: Friedrich Nietzsche.

Després d’ell, la filosofia trontolla. Nietzsche és el filòsof que cal recomanar al final, quan tota l’estructura metafísica està elaborada, aleshores és quan cal llegir-lo per fer tremolar tots els ciments. Nietzsche és això. No comprendre que Nietzsche demana a crits una nova metafísica, és no entendre’l en absolut; i que els professors em perdonin. Nietzsche és la constatació màxima de la metafísica: el que busca i sap que no podrà trobar mai.

Sense metafísica no sabríem que Déu (cristià) havia mort.

Sense metafísica no sabríem que Déu mai no mor del Tot.

L’etern retorn no és una metafísica? N’esteu segurs?

No cal ser kantià, només cal reconèixer que Kant amb el que diu i escriu ens parla de l’esperit, i l’esperit és essencialment metafísic. Si voleu acabar amb l’espècie humana, traieu-los la metafísica. L’esperit morirà aviat. Avui ho comprovem... I quan l’esperit mor, només resta la força física.

Que la profunditat dels pensaments no ens obnubilin l’enteniment. No entendrem mai què ens diuen si no hi entenem l’essència d’allò que ens diuen.

I val a dir que els “inútils” sistemes filosòfics dels metafísics, són en ells mateixos obres d’art. Voler solucions, és infantil; és demanar llibres d’autoajuda.

L’ideal és l’única manera de poder concebre la realitat. Si no podem comparar la realitat amb cap altra cosa, com sabrem què és la realitat?