ACLARIMENT SOBRE ‘CIUDADANOS’ I ALTRES COSES...

Abans de res vull fer referència al meu últim escrit. Val a dir que sempre que afirmo alguna cosa he cercat la informació que corrobora la meva versió sobre el tema, o bé, les proves indiciàries del que dic són tan evidents, coherents i enraonades que em sento autoritzat a afirmar el que hi afirmo. Tot i això, moltes vegades em deixo en el pap impressions i sospites més que serioses per la remota possibilitat d’anar errat, com per exemple, quan em vaig guardar per a mi que en els atemptats de Barcelona, els serveis secrets espanyols hi tenien alguna cosa a veure. Fet aquest pròleg, m’endinso en la qüestió de l’aclariment sobre el meu escrit de Ciudadanos.

En aquest escrit, més remetia a enllaços que hi expressava el meu parer. Tot per convidar el lector a reflexionar després d’haver llegit els escrits que hi referenciava. Avui, en el blog personal de Vicenç Partal, al qual es pot accedir des de Vilaweb, hi he llegit un darrer escrit d’ell en què raonava i justificava la posició del diari davant d’aquesta notícia. El rigor periodístic i la seriositat de la informació són l’argumentació fonamental de Partal en el seu escrit. En tot moment justifica la seva posició envers la polèmica afirmant que l’oposició política no és cap motiu per vilipendiar el rival i desacreditar-lo davant l’opinió pública sense proves i demostracions. Chapeau! Chapeau! La integritat, avui, no és una qualitat en el periodisme, i ell en fa la raó de la seva feina, sense vanitat ni desconsideracions envers altres periodistes, llevat d’aquells que la seva pròpia indecència els descriu. Molt bé, i ho escric amb tota sinceritat. Tanmateix, en tot aquest estrany assumpte, hi ha un fil que no acabo de saber on cosir-lo. Quina necessitat té Matthew Parish d’escriure mentides contra Ciudadanos i a favor de Catalunya? Li paguen, aquesta feina? Ho fa per animadversió envers alguns dels personatges europeus que hi surten molt mal parats?... La raó per la qual un advocat de la seva reputació pot caure en aquest cúmul de disbarats i inexactituds, com a poc, em resulta d’entrada inexplicable. Potser més endavant en traurem les coses clares, però de moment, respectant i molt la versió de Partal, em costa de creure que Matthew Parish hagi fet diversos articles explicant mentides sense solta ni volta. Per això, com en aquell escrit meu, al qual es refereix l’aclariment, concloc deixant al lector l’última paraula.

Aprofito l’avinentesa de fer aquest aclariment important, per afegir una fe d’errates. A l’escrit de Ciudadanos, hi deia que l’Arrimadas era filla d’un polític franquista antirregionalista. No, aquest era el seu oncle. El seu pare fou policia a Barcelona i era reconegut com el ‘correo’ per les hòsties que fotia. De fet, va haver de marxar de la ciutat per amenaces. Una joia, vaja.

Val a dir que si la Inés arriba a ser d’esquerres i de la Cup, aquests antecedents no tindrien importància, però pertanyent al partit neofalangista que es manifesta amb agrupacions nazis, la cosa canvia, és seriosa i una severa amenaça.

Les altres coses de les quals vull parlar, són d’una banda el Juncker, amb només una observació, i del Miquel Iceta. Del Juncker, sobre el qual ja he deixat prou perles en els meus anteriors escrits, vull fer-vos una observació. Ahir en un dels telenotícies va sortir fent dos petons al Macron, dos petons que recordaven molt als petons que es fan els mafiosos, almenys en les pel·lícules, que a la realitat no ho he pogut constatar. Tanmateix, si cerqueu informació, veureu que és una pràctica habitual en ell. De fet hi ha una imatge fent-li un petó a la calba de Martin Schulz, que reprodueix l’escena d’alguna altra pel·lícula de gàngsters. Només això, només volia que us fixeu en aquests detalls d’aquest personatge tenebrós. La seva expressió no demostra en absolut contenir intel·ligència, però tothom el venera, rep premis honorífics de les universitats i li paguen per donar conferències. I em reitero, intel·ligent no és. Pèrfid i astut, insolent i garneu, sí, per això ha arribat on ha arribat amb totes les traïdories a la seva responsabilitat i amb el servei soterrat als seus amos. Sense dubte aquests petons són més el ritual de la Cosa Nostra que mostres sinceres d’afecte.

I d’un fals a un altre: Miquel Iceta. La indecència ètica d’aquest home és insuperable. Està per damunt de la hipòcrita falsedat dels comuns, ell encara va un pas més enllà. Tira la pedra i amaga la mà: el 155. Empresona la llibertat i després demana l’indult: 155. Es posa a ballar en la campanya electoral políticament més lamentable de la nostra història recent: 155. Té la poca vergonya de presentar-se de candidat a la Generalitat i gosa dir que ja es veu President: l’home del 155, l’home que ha votat per empresonar la Generalitat legitimament constituïda... Ja no dic res dels socis que ha arreplegat de tot arreu. El PSC d’Iceta, després de la fugida de la gent decent que encara hi romania, s’ha convertit en les escombraries del PSOE, i allí hi cap de tot, els democristians de Duran i Lleida, la SCC i una colla de boques i culs agraïts a les subvencions i als seients públics.

Si no fos el partit que compta amb els votants amb la pitjor formació acadèmica, són dades reals, no tindria cap dubte que en aquestes eleccions el PSC es convertiria en un partit simbòlic, i amb una mica de sort, hauria de quedar fora del parlament. Només de pensar que el president Montilla, un dels grans errors del llirisme català, no ha reaccionat davant de l’agressió intolerable a la institució que ell va arribar a tenir l’honor de representar... però parleu-li d’honor, a ell, com a l’Iceta, com al ridícul Sánchez, l’home que havia de portar Rajoy a la deixalleria, sí, tota aquesta colla, acompanyada dels ‘palmers’ catalans de l’època rosa socialista, els que avui han de pagar els serveis i calés rebuts amb la humiliació de Catalunya (Balletbòs, Serrats, Sardàs...), sí, a tots aquests parleu-los d’altre honor que no sigui el servei al Rei, a la pàtria i a la bandera. Tot just el gran servei que era exigit per l’anterior règim, bé, el règim abans del maquillatge constitucional. I pensar que ara el desllenguat Iceta ens promet el ‘fadaralisma’. Sí, home, sí. El mateix ‘fadaralisma’ que aplicaren quan el PSOE tenia majoria absoluta en el govern. El mateix ‘fadaralisma’ amb què la falsedat descarada de Zapatero traí l’estatut del digníssim Pasqual Maragall.

De fet, si assolim la independència, com molt bé escrivia Andreu Barnils a Vilaweb, hauríem de plantejar-nos si Iceta no hauria de ser jutjat, ell sí que per sedició i alta traïció al país. La seva actitud en tots aquests darrers mesos ha demostrat sobradament que l’única preocupació d’aquest home és la cadira i que li importa un rave la democràcia, la llibertat i menys encara la sort dels seus rivals polítics. La falsedat i la deshonestedat de Miquel Iceta, només es pot respondre amb el menyspreu més indignat, i tot, per no arribar a l’insult. La qual cosa, no arribar a l’insult, amb una persona de comportaments comparables amb els dels llimacs, és ben difícil. I algú no se n’ha pogut estar.

Avui he fet aquests aclariments i un repàs a dues persones detestables. Però l’aclariment que ara ens ha de preocupar és com deixem el panorama polític a Catalunya. L’independentisme té tres opcions, enfront d’elles hi ha la demagògia política, amb una opció, i l’unionisme, amb tres (franquisme, falangisme i icetisme -una mescla dels dos anteriors, amb una mica de dosi de la demagògia que tant gasten les famílies dels comuns). De dignitat democràtica, no n’hi ha cap. Amb presos polítics, exiliats, persecució judicial de tot el que es mou, i del color groc, del pensament i dels desigs, en unes eleccions il·legals i il·legítimes, de dignitat democràtica, no n’hi ha cap.

Ara que cadascú rumiï que vol: ser lliure o ser manat.

Ser lliure, només pot ser fent república. Ser manat, com sempre, obeint el monarca i les seves arbitrarietats, que estan tan ben dissimulades en la reialíssima constitució.

I concloc, fent esment a la Cospedal, que avui ha tornat a recordar als militars l’obligació de la defensa de la unitat pàtria, enviant així un missatge als catalans. Tanmateix, si no tenim por, ara ja no ens venceran.