LES ELECCIONS

Ja resten menys de dos dies perquè a Catalunya les urnes il·legítimes i il·legals, imposades per la força i la repressió de M. Rajoy, rebin els vots amb la manifestació de la voluntat dels ciutadans del nostre país. Aquestes eleccions deuen ser les més estranyes realitzades mai en un país democràtic, donant per bo que Espanya ho sigui: Un candidat a la presó i un altre a l’exili -el president de l’antiga comunitat autònoma, avui República-, ambdós sense poder fer campanya electoral de manera lliure, essent i tot, a més a més, els representants elegits pel poble en unes eleccions lliures i emparades en la ‘legitimitat’ de l’Estat Espanyol, fetes el 27 de setembre de 2015... Això sense parlar dels presos represaliats per un règim que no pot dissimular l’estructura autoritària: uns consellers elegits democràticament a l’exili i uns altres en llibertat condicional (L’escapçament, com ens va assegurar la ‘bichapresidenta’ -segons Tve-, l’escapçament, sí, amb tot el que això significa).

Això és Espanya. La democràcia dins d’unes regles ben delimitades: vols dreta? vota dreta, vols esquerra?, vota esquerra (?), vols canviar res... ep! això no. Tenim un rei per gràcia i obra del Caudillo, una constitució per gràcia i obra de les autoritats militars de l’antic règim, i una premsa sotmesa als poders extratius del país. Aquestes tres coses, junt amb l’Església catòlica, això no es pot tocar. Voteu el que vulgueu però sempre dins del marc de l’Espanya del nacionalcatolicisme. Prou han fet ja amb l’avortament, els homosexuals i les nacionalitats. Aquí hi ha un rei com abans un Caudillo, aquí hi ha un exèrcit per assegurar la pau i la unitat, uns policies i una guàrdia civil per assegurar la convivència, una església que vetlla per les nostres ànimes, una colla d’empreses dirigides pels prohoms de la societat, que ens donen feina i garanteixen la nostra llibertat, i una premsa lliure que parla d’acord a la veu dels qui representen la llibertat: el rei, l’exèrcit i l’església - el rovell de l’ou de l’espanyolitat – i les classes extractives - l’essència de l’economia de l’amiguisme social i polític -.

Catalans i catalanes, ara us faig un breu compendi de les opcions polítiques amb representació parlamentària perquè tingueu una orientació objectiva quant a allò que són i què representen. Puc admetre petites desviacions ideològiques inevitables, tanmateix, no hi ha cap mentida ni tergiversació en tot el que expresso dels partits en les línies de més avall:

ERC és un partit inequívocament independentista, fet d’història, que ha patit persecució i fins execucions per part dels règims autoritaris espanyols. Com tots els partits ha comès errades i en continuarà comentent, perquè els partits els forma la gent. Ara bé, la seva proposta és clara i nítida: Volen una Catalunya independent per assolir els reptes que l’estat espanyol impedeix d’aconseguir. Només hem de veure les lleis aprovades pel parlament de Catalunya i que han estat anul·lades pel Tribunal de la Inquisició, perdó, Constitucional. Avui el ‘perillossísim’ president d’aquesta formació és a la presó i alguns dels seus consellers a l’exili. Les armes d’aquesta organització política són la paraula, la democràcia i la voluntat de la gent.

JUNTS PER CATALUNYA és una formació creada ‘ad hoc’ davant de la repressió de l’estat al President de la República, antic president autònom. La voluntat d’aquesta formació és implementar la república després de negociacions bilaterals amb l’estat matriu. Confien que una victòria sòlida acostarà els catalans a aquesta possibilitat. Val a dir que jo ho dubto molt, però la legitimitat i la franquesa de la proposició, que va darrere de l’acord i la negociació, són les condicions bàsiques del seu projecte. És el partit del President a l’exili, aquell que les autoritats judicials espanyoles reclamaven com a terrible criminal per jutjar-lo i, si pot ser, aplicar-li 30 anys de presó, i que la mateixa justícia que el reclamava ha desistit de seguir reclamant, perquè són prou coneixedors que la independent judicatura belga no autoritzaria un crim injustificat d’aquestes dimensions. Les armes d’aquesta organització política són la paraula, la democràcia i la negociació.

CIUDADANOS és una formació creada ‘ad hoc’ fa uns anys per arreplegar els vots que perdia el PP. Sorgits de ningú no sap on ni amb quina tendència política, ara ja sabem que els barons de l’Íbex-35 en són els promotors i que representen el neoliberalisme més salvatge: capitalisme a dolls i demagogia a bots i barrals (Avui mateix he llegit que s’han oposat, amb el PP, a un augment de les pensions un 1 i escaig per cent). Aquesta formació política està representada per un extreballador de La Caixa, que s’ha comprat una casa en la urbanització popular on viu Ronaldo, el del Reial Madrid, i que està encaparrat que a l’escola catalana s’hi deixi de parlar català; segons ell, perquè no entenem que s’ha de vèncer el nacionalisme. Una Espanya jacobina i absolutament centralitzada és el seu somni, bé, el somni dels amos del seu cervell. I aquest bon noi té de partenaire a una noia andalusa que ens ensenya a ser normals i bons catalans, ja que el seu pare va formar part de la repressió franquista a Catalunya i sap molt bé com ha de ser un català normal: «Que bueno está este pan con tomate!» -això és el que ha de dir un català normal. Aquests dos escombriaires dels vots caducs del PP són la teòrica esperança de Catalunya. Una esperança que significa la desaparició de la nostra identitat, de la nostra llengua i de la nostra realitat. Creuen, les seves actituds ho demostren, que són els andalusos els que ens han d’ensenyar a ser catalans, i els catalans els que han d’ensenyar a pescar als andalusos. Molt de compte amb la demagògia d’aquests filofalangistes! Ara bé, si ets un nostàlgic de la política dels anys 60, aquest és el teu partit, sense dubte. Si ets un demòcrata, ja sabràs que mai no es pot confiar en aquells que consideren els opositors polítics com a anormals. Les armes d’aquesta organització són un sorprenent i injustificat finançament.

CUP, aquest partit conformat per tota una sèrie de partits dits antisistema, són els lluitadors contra la destrucció dels sistemes democràtics. És ben curiosa, aquesta paradoxa. Diuen, i tenen raó, que els banquers i les grans corporacions són els antisistema. Són gent amb formació, preparada i d’idees revolucionàries, tan revolucionàries que defensen la democràcia i l’exercici lliure dels drets assolits democràticament. La seva virtut és que demostren que les lluites del segle XIX avui continuen tenint vigència, i potser més vigència que aleshores. Els podràs no votar, perquè no són exemple de correcció social, perquè volen la nacionalització de transports, energia i banca, tanmateix, pensa què és un estat i quina és la seva funció. Sense dubte no fan demagògia, diuen a les coses pel seu nom i tenen el coratge de defensar allò que diuen. Potser, i goso dir només potser, són la gent més honrada de tot el panorama polític. És legítim que no hi combreguis, però són una força que ha de ser respectada i que és absolutament necessària en una societat lliure. La seva virtut més gran és que tens garantit que el teu vot no es manipularà. La teva tendència política és el que ha de determinar si els confies el vot o no. L’arma d’aquesta organització és el lema: decidament tossuts i dempeus.

COMUNS, aquests, són tot just el contrari dels anteriors, per bé ideològicament semblen pertànyer al mateix espectre polític. Són la demagògia portada al màxim extrem. Són el sí, el no i el potser. Els agrada d’omplir-se la boca de les paraules que vols escoltar, però després fan allò que ‘particularment’ els interessa més. La seva gestió i la seva absoluta incoherència política no hauria de fer-nos pensar en ells. Recordeu que són els republicans que fan reverències al rei. Recordeu que són els que no volen el 155 ni la independència i s’entossudeixen en una Espanya federal, a la qual s’arribarà en unes eleccions que ells guanyaran en algun moment de l’eternitat. Aparegueren com a revolució, i han estat incapaços de fer fora del poder a la dreta més franquista de la història pseudodemocràtica espanyola. Són el sí a la revolució, el no a la revolució i alhora el potser a la revolució. La seva decisió només depèn que el politburó assegui els seus sagrats culs en una bona poltrona. Són radicals partidaris de l’autodeterminació dels pobles del món, llevat de Catalunya. Són els demòcrates que volen prendre decisions per referèndum, ara bé, si l’autoritat no accepta el referèndum, aleshores capcot i a acceptar que no es pot fer la revolució. Són revolucionaris dins de la legalitat... hi pot haver una imbecil·litat més grossa, políticament parlant? L’arma d’aquesta organització és fer el joc al sistema des de la banda aparentment opositora.

PP i PSC, els podem posar junts. Són l’herència del 78, els cadells del franquisme. Els fills polítics del ministre de Franco, Fraga Iribarne, i del terrorista d’Estat, Felipe González. Les aspiracions catalanes no són democràtiques, segons ells, són demandes de gent abduïda, anormal, prou inculta per seguir sense dubtar les proclames antidemocràtiques de la gent irresponsable que els demana el vot. Ells, que fan servir les porres per contrarrestar els vots, són els demòcrates. I encara n’hi ha que volen fer desinfeccions ideològiques... Sabeu què significa això?... Són aquells demòcrates de tota la vida, que visqueren sota l’empara del Caudillo i que ara són l’exemple de la llibertat, els que es manifesten amb grups neonazis, fan pinya amb Societat Civil Catalana i senten odi visceral envers els nacionalismes, perquè el nacionalisme és la putrefacció humana i ideològica, són els antinacionalistes que són europeus per damunt de tot, i que per demostrar el seu irreductible europeisme treuen la bandera espanyola, que és la bandera de tots, i el castellà, que és la llengua de tots, i els braus que són el patrimoni cultural del tots, i la roja que és la projecció esportiva de tots, i s’emocionen sentint l’himne i les desfilades de l’exèrcit, perquè ells no són nacionalistes, ells senten fàstic per tot el que és nacionalista, són gairebé més propers a l’anarquisme que a qualsevol altra ideologia en això dels nacionalismes. Són ciutadans del món. Per això, negre i roig, com la falange, els cohesiona, potser per desconeixement, perquè l’anarquisme també lluïa aquests colors, no ho sé, només sé que ells sí que saben que l’antinacionalisme té per bandera la bandera espanyola, que segons ells, no ha estat mai imperialista, menys nacionalista i menys encara una imposició. La seva bandera és la bandera de la llibertat, la dels pobles americans, la dels pobles africans, la dels morts dels vorals de les carreteres que no volen exhumar, la bandera que arreu del món ha significat llei, justícia i igualtat... Per bé que el seu model és l’únic feixisme europeu després de la segona guerra mundial. Però és clar, jo no sóc normal i no entenc que el castellà és la llengua de tots, i la justícia castellana la justícia de tots, i que l’economia catalana és l’economia de Castella. Les armes d’aquestes dues organitzacions (una banda de delinqüents i una banda de terroristes d’estat) són la monarquia i l’exèrcit.

Aquests són els partits amb representació parlamentària a Catalunya abans del cop d’estat espanyol. Ara que cadascú rumiï quin és el vot que ha d’emetre en les eleccions del dijous vinent, tot tenint molt present l’extraordinària singularitat d’aquestes eleccions i la importància que tenen per l’esdevenir de Catalunya.

Tots els vots seran emesos per gent normal. El que potser no serà normal serà el vot que pugui emetre la gent: Votar repressió és ser covard o esclau. Votar llibertat és ser digne i responsable. Ara que cadascú analitzi quines forces polítiques representen una o l’altra posició.

Viure de genolls és miserable, viure dempeus és fer país entre tots.

Que tots siguem dignes del nostre vot, i que mai la consciència ens hagi de perseguir per haver comès cap crim contra la nostra societat. Dijous tots tenim la veu, aquesta és la grandesa de la democràcia. Siguem-li dignes, que la democràcia és el vestit de la llibertat.