FELICITATS, PRESIDENT! (Una altra ‘carta oberta’)

Abans de res vull felicitar-vos en el vostre cinquanta-cinquè aniversari. Ha de ser dur i entristidor haver-lo de viure en les vostres circumstàncies. Tanmateix, no oblideu que a casa vostra la gent de bona voluntat us fa suport i lamenta i es dol com vós de la llunyania de Catalunya que ara patiu.

Feta aquesta breu felicitació, voldria exposar-vos - modestament – la meva opinió quant a l’actual situació política del país després del triomf independentista en les eleccions.

La bufetada rebuda per Rajoy, el seu govern neofranquista i la monarquia hereva del règim anterior, ha estat sonada. Només la intolerància més rància del falangisme representat per Ciudadanos ha estat capaç d’enfortir-se, en agrupar tot l’anticatalanisme de casa nostra. Tot i això, no són més que un de cada quatre. El convenciment del poble català que ja és hora d‘aviar-se, d’enllestir la barca i de començar la navegació en solitari, ha quedat demostrat en el resultat de les eleccions, el qual certifica que cada volta som més els que volem deixar de dir-nos i reconèixer-nos com a espanyols, si alguna vegada ens ha agradat que ens ho diguessin o ens n’hem reconegut.

La repressió, la venjança i la persecució judicial, econòmica i política seran l’actitud del govern espanyol envers les nostres ànsies de llibertat. Per a ells no hi ha res a discutir: Catalunya és Espanya, per més que els catalans no ho sentin així. Això a ells els és igual. Abans de res hi ha la unitat, l’últim ancoratge del somni imperialista de Castella. Davant d’aquesta situació no ens queda altra alternativa que tirar pel dret. I què vol dir tirar pel dret?

No tinc el mínim dubte que la vostra gestió a Brussel·les ha estat i és fer conèixer, en els països que mal que bé sostenen uns principis democràtics i de respecte per les llibertats, la coacció que pateix el nostre poble. El sotmetiment a què ens obliga Espanya té proves històriques, econòmiques, socials, polítiques i culturals com per escriure centenars de llibres. Mai no ens han volgut escoltar perquè mai no ens han considerat més que terra conquerida. De Felipe V a Franco hem sofert la repressió d’uns règims gairebé sempre monàrquics i tirànics. Fer comprendre aquesta realitat només exigeix de fer-la expressa. Cap historiador, cap economista, cap sociòleg, cap polític ni cap actor cultural serà capaç de demostrar el contrari.

Per això, estimat president, heu de fundar la República Catalana a l’exili. A vós us agrada de sorprendre i fer anar de corcoll els rivals polítics, del tot incapaços de seguir el nostrat tarannà tramuntanenc. És l’hora de consolidar la proclamació que féreu l’octubre, ara, emparant-vos en la solidesa d’uns resultats electorals indiscutibles, sobretot per la repressió, la difamació, la persecució i la manca de garanties en les quals es dugueren a terme, unes condicions que s’assemblaven a les del referèndum de l’1 d’octubre en tot, llevat de la sinistra actuació de les porres i la violència d’estat.

Fundeu la República, envolteu-vos de la gent més capaç i valenta, propagueu arreu el desig de llibertat de Catalunya i comenceu a exercir de president de la República. Ara cal actuar com a Estat. És cert que la Generalitat serà en mans de la intransigència postfranquista, però amb paciència i deixant que es posin en evidència, assolirem que els altres països del món es fixin en nosaltres. Europa és el primer veí a tractar, per raons òbvies i interessos mutus, tanmateix, en res menystingueu la resta del món. Els Estats Units tenen interessos comercials a Catalunya, Xina té projectes amb base a Barcelona, Rússia hi té motius de negoci energètic i fins i tot Israel – que no són sants de la meva devoció – poden mirar-nos amb bons ulls; i si hem de reconèixer Jesuralem com a capital del seu estat, reconeguem-la... És imperiós sortir d’Espanya a més aviat possible, ja que el temps sempre els juga a favor. Sé que no feu altra cosa que vetllar per les Institucions, sé que seguireu fent-ho, però: afanyeu-vos, Catalunya necessita sortir d’aquesta trista situació d’empantanagament.

Mentre vós feu la feina exterior – què no significaria el reconeixement de les nostres reivindicacions nacionals per part d’un país amic! - aquí heu de promoure la resistència activa, la desobediència constant i fomentar la ingovernabilitat del país per part dels espanyols. No dubteu d’activar una aturada indefinida de país. Europa tremolaria, i si els fem veure que assumiríem part del deute espanyol per guanyar-nos la llibertat i el reconeixement europeu, no sé fins a quin punt s’hi podrien negar. Cal jugar l’estratègia diplomàtica i exercir les pressions possibles als interessos estrangers. Si la Gran Bretanya, aquells que ens abandonaren fa tres-cents anys, volen col·laborar en la debilitació d’Europa, no hauríem de fer-los una mala passada; no hem de ser rancorosos. Ara, si volem créixer i ser respectats, cal que actuem com actuen els països lliures. Sí, ja sé que va contra la nostra natural tendència ‘llirista’, tanmateix, president, recordeu que un tal Casado, membre de la màfia que governa el país que ens domina, us recordà amb tota la fatxenderia del món que Companys fou detingut, i subreptíciament – de cara al seu estimat poble – us recordava el trist destí del nostre President.

Perdoneu l’extensió d’aquest escrit. La delicada situació del país impedeix la concisió, ja que tothora brollen assumptes als quals fer referència. Teniu una tasca immensa, sabeu que compteu amb el vostre poble, com poguereu comprovar a Brussel·les vós mateix, per això i moltes altres coses que callo, no oblideu que on sou vós hi ha ara la nostra capital política. De tots nosaltres depèn que més aviat que tard, o això esperem, puguem recuperar-vos i gaudir de la capitalitat de Barcelona com a emblema de la nova República Catalana.

Moltes felicitas en el vostre aniversari. Vós sabeu que no hi ha millor regal per a un català que tenir l’honor que vós representeu. Sé que no ens fallareu. Molts ànims i visca Catalunya lliure!