LA INVESTIDURA POSPOSADA

Escric per exposar-vos el meu atordiment pels esdeveniments que estem vivint. Ahir, quan Roger Torrent féu la compareixença per anunciar l’ajornament de la sessió d’investidura, vaig pensar que hi havia d’haver raons de pes i una estratègia sòlida al darrere d’una decisió política tan rellevant. Creia que es tractava de palesar al món la manca de rigor del Constitucional, capaç de saltar sense prejudicis per damunt de la normativa que és responsable de defensar i protegir, fins al punt de ‘sotmetre’ la carta magna al principi etern de la ‘indisoluble unidad de España’. I sense dubte, pensava que tot això estava consensuat amb el president de la república. Però res no ha estat així.

Val a dir i començar pel principi, reconeixent que l’estat espanyol no bombardeja Catalunya ni hi aplica una repressió a la turca, perquè els ulls d’Europa els observen. És cert que la CE no mourà un dit per nosaltres, tanmateix, ha de preservar les formes si vol conservar un deix de la seva credibilitat. De l’estat espanyol no podem esperar-ne res; ho sabem des de fa tres-cents anys. Aleshores, què hem de fer, ajupir el cap? Que la voluntat democràtica s’agenolli davant de la imposició tirànica per no tenir més gent a la presó? Potser hauríem de pensar si justament aquesta no és la millor arma. I consti que comprenc perfectament Roger Torrent, així com respecto, i molt, tots els empresonats i els exiliats, que prou estan posant en risc les seves vides, en tots els sentits, per nosaltres. No voldria que en cap moment es pogués interpretar aquest escrit com a una desconsideració envers gent que em mereix el més sincer i profund respecte.

Dit això, cal tenir present que els presos polítics i els exiliats no sortiran de la presó ni podran tornar al nostre país fins que la realitat política catalana canviï. Si no canvia, els uns passaran anys i panys a la presó i la resta haurà de viure a l’estranger fins a la prescripció dels delictes, i això sempre que l’estat espanyol no inventi algun parany per impedir la prescripció d’uns delictes ‘tan summament greus’. Si volem que l’Oriol Junqueras i els altres surtin de la presó, i que en Carles Puigdemont i els altres puguin tornar, cal enfrontar l’estat de cara i anar a totes. I aquest anar a totes, només pot ser-nos favorable si les formacions polítiques independentistes ens compactem com una pinya amb la mirada fixa en la República. Ara no és hora de partits. Aquesta disputa legítima ha de posposar-se, d’altra manera, el fracàs de tothom serà definitiu. Si el projecte de l’alliberament s’ensorra, amb ell cauran tots els partits que hi han participat. La decepció dels independentistes que no estan arrenglerats en un partit, no els ho perdonarà.

D’altra banda, quant a les filtracions dels missatges de Toni Comín, només vull fer-vos una observació: si en una situació tan dramàtica per Catalunya, un conseller no és capaç de protegir el secret de les seves comunicacions, potser és que no tenim capacitat d’enfrontar un repte tan difícil i delicat com la independència. I vull creure que res no és exactament com ens ho estan dient. Ja que si les comunicacions són reals i en context, digueu-me, quina confiança i esperança podem tenir?

Carles Puigdemont és el president, perquè era el president democràticament elegit abans del cop d’estat del 155. No hi ha cap candidat més, i cal nomenar-lo president a més aviat possible. Tot el que no sigui això, és servir en safata de plata la victòria al govern espanyol.

De vegades, sembla que els polítics pensen que la gent és més ximple d’allò que és. Fa l’efecte que volen tractar-nos com a nens que desconeixen la dura realitat. Però, si veritablement el projecte és nacional i no una miserable estratègia de partit autonomista, aleshores ja triguen a fer clara la dificultat de la situació. Només quan se sap quins són els reptes, la gent es pot preparar per afrontar-los. Llençar-se a la babalà envers un somni polític, sense tenir present els seus riscos, és sempre abocar-se al penya-segat... i si aquesta vegada no ens en sortim, la precipitació, el fet de no haver sabut esperar, de no controlar els tempos polítics i haver fet més política de partit que política nacional, comportaran una de les més grans desfetes de Catalunya, comparable perfectament a la derrota del 39.

Cal palesar en tot moment la república, fent servir sempre, a tort i a dret, el nom de república, ja que no podem renunciar a allò que el parlament - una mica d’aquella manera – declarà. Això és una guerra política, i a la guerra, no s’hi valen ni els passos enrere per pusil·lanimitat, ni les errades; aquestes, encara menys. D’una vegada i per totes, cal fer front a l’estat autoritari espanyol i això amb totes les armes que tenim a l’abast. La denúncia, la gestió política i la ‘paralització del país’. Ningú ens regalarà la independència, i la independència ens costarà cara; si no creiem això, valia més no haver començat.

Visca la República, que és l’única que alliberarà els presos i la nostra dignitat com a poble.

Per decència política, en defensa de la democràcia, MH Roger Torrent convoqueu la sessió d’investidura i que el MHP Carles Puigdemont recuperi el seu càrrec i, entre tots, defensem la dignitat de les nostres institucions.

Visca Catalunya lliure!