LA NOVA SITUACIÓ POLÍTICA

Molt probablement l’èxit de la moció de censura a l’Estat espanyol ha estat dirigit per Alemanya i Brussel·les. La comprovada incapacitat per a la resolució dels conflictes de M. Rajoy, el ‘sostenalla i no enmendalla’ ha acabat amb la paciència dels creditors estrangers que han vist que mantenint la situació d’inestabilitat, de persecució política i de les llibertats, i també el forat immens dels comptes de l’Estat espanyol, els condemnava a una situació d’impagament a curt, a mitjà i a llarg termini, essent per això que la pressió econòmica ha forçat a la direcció política europea a moure fitxa i defenestrar M. per tractar de resoldre amb una altra actitud l’atzucac del conflicte català, una vegada comprovat el mur, la intolerància i l’escàndol monumental de la corrupció del govern popular, les quals coses han estat l’argument democràtic que ha permès de forçar la política espanyola a un canvi de govern.

L’esperança europea és que les relacions entre Catalunya i Espanya es normalitzin, i per això s’han produït una sèrie de moviments calculats per fer tornar les aigües al seu cabal. La moció de censura, que en un principi semblava un brindis al sol, ha triomfat perquè l’objectiu era treure tensió a una situació política i social cada volta més crispada. Traient de les brides del govern espanyol als franquistes i evitant l’arribada descontrolada dels falangistes, a Europa creuen que els socialistes espanyols (falangistes d’arrel, amb tocs franquistes) poden ser la vaselina que faciliti els moviments polítics envers un retorn a la calma.

És curiós que una moció de censura triomfi amb tants de partits i tants d’interessos contraposats. Tanmateix, sabien que la imatge de la lluita contra la corrupció i la necessitat de treure del poder a aquells que l’han exercida amb absoluta impunitat fins ara, obligava als partits polítics de l’oposició a ser-hi favorable, perquè d’aquesta manera, amb la victòria de la moció de censura, el missatge a les bases i als votants significa la intolerància a acceptar l’exercici de la corrupció. Tot i això, hi havia les formacions nacionalistes catalanes i basques que d’entrada no podien dipositar cap confiança en el Psoe, els catalans perquè els socialistes són part dels defensors de l’aplicació del 155, i els bascos perquè cabia la possibilitat que els acords de finançament acordats feia un parell de dies amb el govern exposat a la censura, se n’anessin al cubell de les escombraries. Per això, la sorpresa fou gran quan Pedro Sánchez acceptà els pressupostos aprovats pels conservadors, de manera que no alteraven la fràgil estabilitat econòmica de l’Estat, i permetien de sumar-hi els qui ben probablement s’hi podrien oposar. I avui hem sabut que Europa se n’alegra que es respectin els pressupostos aprovats per Rajoy. Casualitat?

L’esquerra ‘radical’ espanyola no podia negar el seu suport al Psoe per fer sortir de la Moncloa el defensor de les polítiques econòmiques més antisocials dels darrers anys i els defensors de polítiques repressives que atempten contra qualsevol principi de llibertat i democràcia. Per això, la clau estava en els bascos, que s’hi jugaven 500 milions d’euros; la qual cosa fou resolta amb l’assumpció pel candidat a la presidència dels acords signats amb la víctima de la moció de censura. No els ha estat fàcil, als bascos, de justificar aquesta jugada a tres bandes, tanmateix, l’habilitat en la dialèctica política i l’astúcia que sempre ha brillat en el PNV, els ha fet el tràmit molt més suau d’allò que hauria semblat que havia de ser a primera vista. Així doncs, restaven els catalans, els homes del PdCat i els d’ERC, els quals han obeït els manaments europeus per aconseguir d’estabilitzar la crisi, i ja veurem si per abocar aigua al vi i deixar la voluntat d’independència dels catalans tan aigualida que no provoqui alteracions en l’estat social del país i assoleixi de reconduir les reclamacions nacionals a una nova etapa de negociació envers un encaix dins d’Espanya. El PdCat féu un discurs pobre, feble i molt decebedor. ERC en canvi, i traint allò que ens diuen aquí, el ‘mantra’ d’eixamplar la base, ERC féu un discurs de denúncia i reclamació, molt ben estructurat i exposat com a revolucionari, però que al capdavall pidolava un acord de mínims amb el govern espanyol. Per què tot això? Com pots acceptar de donar suport a un individu que ha dit del president de la Generalitat que és un racista, un xenòfob i un Le Pen a la catalana? Però, sense demanar-li públiques disculpes, PdCat i ERC li confiaren el seu vot. Aquesta claudicació és una definitiva renúncia o és una demanda dels ‘amics’ europeus?

Perquè a tot això, cal referir-nos a la sorprenent declaració del Cercle d’Economia, en un acte en el qual hi havia el president Torra, una declaració, un suggeriment o un missatge escrit a Europa, pel qual Catalunya podria tenir un nou estatut amb valor de Constitució catalana, un ordenament legal blindat a les intromissions del govern espanyol, i que aquest nou ‘status’ seria refrendat pel poble català. Tot plegat sembla una solució pràctica al problema, una solució ideada pels poders econòmics i polítics europeus per tractar de resoldre la situació. És una solució política intel·ligent i prou assenyada. Val a dir però, que arriba fora de temps i ignorant del tot la realitat de Catalunya i els motius pels quals ha emergit la demanda d’independència a casa nostra, perquè el greu problema de Catalunya amb Espanya no es pot resoldre d’aquesta manera. Això però no és un obstacle perquè el plantejament de la solució sigui difícil de ser rebutjada en bé d’una progressiva normalització de les relacions entre Catalunya i Espanya. Al capdavall, la proposta del cercle és una mena d’estat associat sota la corona borbònica... Com és que ara surten amb aquestes solucions? Tan magre s’ho veuen? Saben que Espanya ho podria vendre com una imposició europea que no altera ‘la sagrada unidad de España’ i resol el conflicte polític, i a Catalunya es podria vendre com l’èxit d’un ordenament nou en les lleis superiors del país, tot ensorrant la principal i més important de les reclamacions: la independència. Amb totes aquestes raons i pressions, i al mig del Cercle d’Economia i davant dels mateixos que fa quatre dies s’oposaven frontalment i sense dissimulació a les demandes catalanes, el president Torra, hagué d’admetre que era una possible sortida a l’atzucac. Vull creure que el MHP es mostrà obert a la proposta perquè la situació l’obligava, i l’última cosa que podia fer era negar-se a escoltar les veus de gent tan influent i poderosa. Això no obstant, no podem oblidar-ho, l’objectiu no és aquest, sinó l’exercici d’allò que el poble de Catalunya ha votat en diferents conteses electorals. Que certament caldrà un referèndum vinculant, sense dubte, però tot el que no sigui un referèndum quant a la independència total de Catalunya respecte a Espanya serà un frau dels polítics a la ciutadania catalana.

Poc més o menys, així estan les coses. Val a dir però, que el nou govern espanyol ho tindrà molt complicat per governar en un marc ideològic tan divers políticament i nacional. Cal estar ben alerta, ja que la intervenció digna de José Antonio que féu Rivera ahir, ha de ser un clar advertiment que si aquest govern és feble i no controla la nova situació, fet molt probable, unes noves eleccions poden significar una aclaparadora victòria del neofeixisme a Espanya. Com tinc poca confiança en les ‘ments pensants’ europees, ja que són més ‘culs contents’ que ments pensants, caldrà estar ben atent a tots els moviments polítics i estar disposats a fer front a qualsevol renúncia per part dels polítics catalans; que és just reconèixer-ho, no fan una altra cosa des de l’1 d’Octubre. S’han comès errades molt greus i s’ha claudicat en aspectes i assumptes que mai de la vida s’hauria d’haver claudicat. Per això, haurem de seguir molt de prop els moviments dels representants dels catalans i lligar-los ben curt si ens volen sorprendre amb un número de circ d’aquells de treure conillets vius d’un barret.

Espanya està en una crisi econòmica, social, política i nacional. Ara és l’hora de fer mal. Si esperem que els nostres seculars enemics, que ens estimen tant que ens volen bombardejar, restringir la llengua, controlar-nos els diners i la voluntat, entre tantes altres coses, si esperem que recuperin una estabilitat en qualsevol dels àmbits econòmics, socials, polítics o nacionals, aleshores, tornarem a perdre. Tota lluita d’alliberament fretura de la debilitat de l’opressor, i mai com avui ha estat tan malmès el nostre colonitzador: Econòmicament Espanya no és viable, socialment Espanya és essencialment franquista, políticament és centralista i supremacista i nacionalment és Una, grande y libre.

Si els catalans d’aquí, els de Madrid, els de les presons o els exiliats, obliden quina és la realitat espanyola, l’essència hispànica – si voleu, digueu-li castellana –, aleshores ens tornaran a ensorrar i, no m’ho cansaré de dir, la seva venjança serà terrible, ja que ara saben prou que si no volen tornar a recaure, hauran d’extirpar el mal definitivament. I de com treballen els seus metges, en tenim exemples a dojo a la història de la malaurada relació dels catalans amb els ‘castellans’.

Al cap i a la fi, donar importància a allò que passà ahir a Madrid, demostra la mentalitat autonomista dels catalans. Els qui creuen en la llibertat, només miraran Madrid per saber com treure profit de tot allò que a la Cort del Borbó es fa malament. I aquest ha ser el camí.