CARTA OBERTA

ALS CIUTADANS EUROPEUS

Estimats conciutadans continentals,

Abans de res, vull matisar-vos el meu concepte d’europeisme, perquè el meu concepte no té res a veure amb l’estafa de la Comunitat Europea en la qual ens han obligat a viure. El meu europeisme és la col·laboració oberta, solidària i cultural dels diferents pobles europeus a la recerca d’una convivència i confraternitat fonamentades en el respecte, l’intercanvi d’idees i l’ajut mutu. Malauradament, ens han imposat un megaestat en el qual el Parlament és una menjadora per a inútils i per a lluitadors impenitents sense possibilitat de victòria, ja que Europa és manada per la bandada de la Comissió, on tenim el pitjor del pitjor de l’ètica humana: de l’alcohòlic per lumbàlgia, una peça digna del museu dels horrors humans, per la seva negligència, la seva incapacitat, la seva deshonestedat, el seu servilisme mesell, el seu cinisme i la poca intel·ligència, al qual, com en una banda de perdularis, l’acompanyen l’hipòcrita Tusk, el feixista Tajani i el demagog i petaneres del Margaritis, entre altres, tots ells dignes de ser inclosos en un manual de principis ètics com a models i exemples d’allò que mai pot ser un ésser humà, ja no dic, si a més a més, desenvolupa un càrrec públic.

Europa és un fracàs perquè Europa és un invent contra els interessos de la ciutadania i a favor d’una colla de lladres i pocavergonyes, que són els que ens imposen la Comissió contra la voluntat dels ciutadans europeus, que no tenim cap possibilitat de triar les personalitats que ens han de dirigir i que veiem com ens són triats una colla de pallassos de circ per entretenir-nos, mentre els lladres omplen els seus sacs amb el treball de tots els desgraciats europeus. Els fets ocorreguts a França aquestes darreres setmanes ens ho certifiquen. Al capdavall, totes les màximes autoritats europees són voluntat, també, de la direcció econòmica del continent, per a millor i més gran glòria dels estafadors i dels lladres. L’exemple d’Itàlia és prou concloent: no els agradava a qui havia elegit el poble italià, i decidiren canviar-los la direcció política del país.

Aquesta Europa, tal com està concebuda, és una inevitable font de conflictes. I cada dia ho comprovem, això. Ara, conciutadans continentals, podeu veure què està passant al règim dictatorial espanyol, que per molt que es vestís al 1975 amb sedes i oripells, no pot amagar la mona que s’amaga dins dels vestits. Espanya ha estat l’únic règim feixista europeu del segle XX que s’ha perllongat des de 1936 fins al nou segle. No us cregueu que la transició que encapçalà el rei fratricida, franquista, lladre i amic dels terroristes islàmics és veritat; fou allò de canviar-ho tot, perquè tot continués igual... I a fe de Déu que us han enganyat! Tota la dreta espanyola és franquista, tota, sense possible exclusió: PP (fundat per ministres de Franco), PSOE (refundat pel falangisme de l’anterior règim -us recordo que els socialistes practicaren la ‘democràcia política’ del terrorisme d’estat, els GAL -), VOX (feixistes sense dissimulacions), C’s (partit franquista nascut amb l’única intenció de reforçar la pèrdua de vots del PP a Catalunya, i que té com a màxim objectiu: la destrucció del nostre país i cultura), i encara podríem parlar dels neonazis d’UPyD, que només combreguen amb la destrucció de tot allò que no sigui castellà. Aquesta és la vergonyosa realitat espanyola, un país que és incapaç de diàleg, perquè mai no ha estat capaç ni tan sols d’entendre què significa la paraula.

Catalunya està lluitant per la seva llibertat, perduda contra els exèrcits dels borbons i els castellans el 1714 (d’on ve la pèrdua espanyola de Gibraltar; i no està de més de dir, que els gibraltarenys no volen ni en el pitjor dels seus malsons tornar a formar part de l’eterna dictadura europea). Espanya no ha participat en cap de les grans revolucions que ha patit Europa: no fou protestant, sinó que conservà, per a major glòria de Déu, l’ultracatolicisme; no participà de la revolució liberal, ni de la revolució burgesa ni de la revolució industrial. Espanya sempre ha viscut en un orgullós enaltiment de la seva autarquia econòmica i política, digna d’una societat retardada del segle XV.

La transició o postfranquisme estructural, econòmic, social i polític, fou un engany que els catalans ens empassàrem. Il·lusos, ens pensàvem que sí, que tenien intenció de canviar, de modernitzar-se, de convertir-se a l’esperit europeu. Però, ni de bon tros! Després de molts d’anys de diferències quant a l’encaix de Catalunya i la mentalitat catalana amb Espanya i la seva mentalitat autoritària, l’any 2006, Catalunya presentava una reforma de l’Estatut (marc legal per a les lleis autonòmiques) aprovat per més del 80% del parlament. ‘Las Cortes Españolas’ n’aflaquiren les competències i la voluntat d’autogovern amb la frivolitat pròpia dels castellans, tot i que el president espanyol d’aleshores havia promès públicament que acceptaria l’Estatut que el parlament català presentés a ‘las Cortes’. L’Estatut fou retallat de manera que perdia l’essència de la seva finalitat, que per això els ciutadans de Catalunya, tot i que el refrendaren, ho feren amb una participació que no arribava al 50% de l’electorat, molt decebuts. Mal que bé, aquesta era la situació. Però els franquistes del PP interposaren recursos al Tribunal Constitucional -que pels intrusos que vetllen la constitucionalitat, és el més semblant a una casa de putes -, i que després de 4 anys, reformaren els acords signats pel parlament de Catalunya, per ‘las Cortes del Reino’ i per la voluntat del poble de Catalunya, i imposaren un nou Estatut. És a dir, 12 jutges acordaren els termes que regeixen el nou Estatut (que d’altra banda hauria d’haver estat refrendat una altra vegada, i que no ho fou) per damunt de la voluntat dels 7 milions de catalans, als quals se’ls havia d’aplicar el nou règim estatutari. Estrictament parlant, Catalunya és l’única Comunitat del Reino de Borbònia que no té estatut d’autonomia validat pels seus ciutadans.

Amb aquesta situació, la paciència dels catalans s’acabà. Començaren les mobilitzacions amb la finalitat de proposar ‘a les urnes’ la voluntat de la ciutadania de Catalunya amb relació a Espanya i quin havia de ser el marc d’aquestes relacions. Des d’aleshores el franquisme essencial de tot el règim espanyol actual començà a poc a poc a treure’s les màscares que havien ocultat la devoció envers el Caudillo. Així, polítics, premsa escrita i intel·lectuals de la menjadora del règim, escamparen el sentiment de catalanofòbia espanyol, un sentiment que tenen tan arrelat, que només cal gratar-lo una mica perquè els entri una picor que així que la senten, ja no la poden controlar. Al capdavall, Catalunya és la darrera colònia de l’antic Imperio Español en el qual no es posava el sol.

Des del començ de l’actual conflicte polític, Espanya no ha fet ni un sol gest d’aproximació, sinó que ha optat sempre per la més radical i intransigent negativa a escoltar la voluntat del poble Catalunya, ja que en el seu dedins, consideren que els colonitzats no tenen dret a parlar de qüestions que només són incumbència dels colons.

Pacíficament, els catalans, ens n’hem fet un fart, de reclamar que s’escolti la nostra veu. Repeteixo, que s’escolti la nostra veu. Una altra vegada, que s’escolti la nostra veu. I com haureu vist en imatges per la televisió, quan els catalans, i el govern de Catalunya, seguint el compromís electoral, foren convocats a votar quant a la independència de Catalunya, l’estat espanyol envià una colla de degenerats a estomacar la llibertat; tots els degenerats, animats pels crits de suport dels conciutadans espanyols, que no es cansaven de clamar: A por ellos, oé!

Després d’aquella vergonyant imatge de la democràcia espanyola, sortí el tirà que dirigeix la sort dels pobles d’Espanya, o sigui, el nou Borbó, el que substitueix el rei fratricida, franquista, lladre i amic dels terroristes islàmics, perquè caçava elefants entre puta i puta i robatori i robatori; aquest infame Felipe, conegut com a ‘El preparau’, féu un discurs del qual l’única conclusió que se’n pot treure, és el seu odi visceral envers el poble de Catalunya i la seva gent, que al capdavall som els que li permeten viure com un rei, encara que sigui contra la nostra voluntat i d’haver estat imposat per mandat del Caudillo de España por la gloria de Dios i els seus gloriosos exèrcits comandats per carnissers.

Arribats aquí, no faré més història, sinó que invoco a la ciutadania europea, no als pallassos polítics que com a nosaltres us regeixen; us invoco a vosaltres perquè penseu què pot passar a Catalunya (Espanya baveja en pensar de matar catalans, que ja ho han dit públicament i, no oblideu que tenen per exemple a seguir Sèrbia, aquells que muntaren una gran guerra i farciren de morts els pobles que volien alliberar-se de la seva tirania i ompliren de crims els pobles que a penes tenien armes per defensar-se de l’exèrcit opressor). Més que mai Catalunya necessita la vostra protesta, la vostra col·laboració i implicació, perquè no oblideu que quan la violència és exercida i mirem cap a un altre costat, correm el risc que aquesta violència en algun moment es giri contra nosaltres.

Espanya és una dictadura, el tirà es diu Felipe VI, i és qui mana i qui dirigeix la nació contra la voluntat del poble (en un referèndum entre monarquia i república, la monarquia hauria de deposar la corona, i espero que respondre davant de la justícia pels seus inquantificables crims), i dirigeix tot seguint l'última voluntat del genocida espanyol, que val la pena de recordar, és el criminal que farcí les voravies de les carreteres d’opositors polítics i revenges personals, col·locant Espanya en l’honrosa segona posició en el rànquing mundial de desapareguts. I penseu, conciutadans europeus, que els ‘anticatalans’ són fidels seguidors d’aquesta política.

Concloc aquest llarg escrit, demanant-vos que no ens abandoneu. Prou sé que a casa vostra tots teniu molts diversos problemes causats pels infames de la Comissió Europea i pels ineptes dels vostres màxims càrrecs polítics (mesells de la Comissió i del FMI – famosa banda de criminals -), tanmateix, feu pressió, demostreu que estimeu la llibertat dels pobles i el respecte per la seva voluntat. Vosaltres patíreu la vergonya del nazisme (val a dir que el borratxo ciàtic té un arbre genealògic molt interessant sobre això), no permeteu que la dictadura perpètua espanyola ofegui l’anhel de llibertat d’un poble que fa 300 anys que viu sotmès a la bota, a la barbaritat, a la indecència i a l’espoli espanyol.

Pot no semblar així, però la lluita de Catalunya involucra tota la ciutadania europea, perquè la nostra reclamació és un crit contra el feixisme, un cant de llibertat, democràcia i respecte. Espanya és una pedra a la sabata per a qualsevol projecte, la seva traïció a la paraula donada és proverbial. Vosaltres, flamencs, belgues, holandesos, sabeu prou bé com són aquests castellans, quina és la seva quixotesca creença en la seva supremacia, el seu convenciment essencial que són la reserva espiritual d’occident.

No deixeu que els feixistes matin la llibertat d’un poble!