POLÍTICS CATALANS ? NO EM FEU RIURE !

Abstingueu-vos de llegir-me els independentistes optimistes, els cantaires i esbarjos populars, amants de l’ambient festiu i pacífic, com tots aquells que teniu un gra de respecte envers la nostra classe política, les tietes amants de les performances i els entristits per la situació dels presos.

Començaré per referir-me als espanyols que, com a colons elegits democràticament, asseuen les seves reials natges als escons del Parlament de Catalunya. Aquests ‘muy y mucho españoles’, la qual cosa vol dir catalanofòbics d’arrel, tots ells compleixen molt bé amb el seu propòsit de desprestigiar les màximes institucions lliures de Catalunya, de sembrar de mentides pèrfides els seus discursos, perquè el servei d’escombraries de la premsa espanyola acabi de gitar l’odi i el desig irreprimible d’una venjança definitiva; i que s’exciten en menystenir els catalans de debò (els que estimen Catalunya) atribuint-los els defectes que els servents del feixisme secular espanyol posseeixen com a dons naturals (les virtuts de): la intolerància, l’uniformisme, l’’una’, la ‘grande’ i la ‘libre’, aquella ancestral i ‘tan seva’ llibertat expressada encertadament en el lema: «Vivan las cadenas».

PP, Ciudadanos, Podemites i els socialistes de la calç viva (no s’ha d’oblidar mai aquest detall en la història d’aquests demòcrates del falangisme més extrem) ocupen els seus escons amb la finalitat de convèncer ‘l’escòria’ dels polítics catalans, que com sempre, estan encantats de la vida de posar-se al servei de la gran Espanya si se’ls omplen les butxaques de dinerons. Un exemple: Santi Vila, el que s’aixecava i saludava efusivament Rajoy, que acabava de decretar el 155, tot descobrint-se com el talp, el Judes, el traïdor del govern de Puigdemont. Aquesta feina, avui la desenvolupa a la perfecció el President del parlament, l’inefable Roger Torrent, paradigma de la inutilitat, de l’esnobisme, de la vanitat i de l’absoluta porfídia, l’home que ha assolit de ser el cap i representant d’un parlament que NO HA FET RES durant tot un any; això sí, en Roger cada mes ha vist com els dinerons del Rei eren ingressats en els seus comptes. I no ens pensem que aquí acaben els traïdors, no! Si només fossin aquests dos dròpols, rai. Però, podem afegir-hi el vicepresident del govern, el repulsiu Aragonès, l’home que ha mamat el poder franquista a casa seva, que dirigí una empresa que féu figa i acabà amb l’acomiadament dels seus treballadors; aquest home, sí, aquesta excel·lència dels comptes, dirigeix els comptes de la Generalitat des que el mossèn l’hi col·locà. Ni el 155 no el va tocar! Com més talps, millor. I per cloure aquest apartat dedicat al partit d’Esquierda Reputetaramoneta per al Confederalisme mundial, només esmentaré els presos Junqueras i Romeva, que han demostrat molt poc, molt poc, amb els seus actes des de l’1 d’Octubre. El mossèn perquè s’ha desdit de tot, i en un exercici de nefasta concepció del que és un moviment polític revolucionari, des de la presó pretén, entre rés i rés, que els catòlics són molt així, dirigir l’Esquierdieta vers el putoramonerisme tan detestable per a ells a l’època de Convergència. I què dir del Romeva, l’home de les ulleretes modernes de colors, que es va passar anys i panys recorrent òptiques europees, perquè ha quedat absolutament demostrat que fer la feina que li havia estat encomanada, no l’ha feta pas. I encara podríem parlar de les noves perles de l’Esquierdieta, com el Sabrià, la Vilalta, el Sol i tutti quanti, gent perfecta per enfonsar qualsevol nau, d’un partit polític al club de la pipa.

La genteta de ‘Junts pel que faci falta’ no s’endarrereix, la competència és molt ferotge i no s’hi valen escrúpols. Aquests han optat per la demagògia pura. Garlen que no sé com no se’ls asseca la gola, però, dir, no diuen res, i fer, encara fan menys. Pujols, Cleries, Campuzanos, Artadis i companyia, són la perfecta demostració d’allò que mai no pot ser un polític, o sigui, un descarat demagog només preocupat perquè la gent obeeixi i alhora servir-se ells els seus interessos. D’entre tota aquesta colla, només es lliura el MHP Torra, el pobre. La veritat és que em sap greu que a una persona dedicada al món de la intel·lectualitat l’hagin embarcat en un femer de traïcions com aquest. Sincerament penso que poc s’allunya el seu pensament interior de les reflexions que he fet més amunt i les que faré més avall. Al capdavall, el MHP Torra - fixeu-vos en la gravetat de la situació – és l’enemic de l’Esquierdieta i dels ‘Junts pel que calgui’, els quals partits només desitgen i maniobren per abandonar el MHP Puigdemont; els primers entre ells, el mossèn i els seus sequaços Torrent i Aragonès, i després tota la plana major de ‘Junts pel que vostè desitgi’, que es posen Puigdemont als llavis, mentre entrecreuen els dits de les mans darrere l’esquena.

Tota aquesta colla, els espanyolistes, fidels a la seva passió i devoció, i els ‘comissionistes’, pendents tothora de la puta i de la ramoneta, tots plegats, només breguen per llençar a la paperera de la història Carles Puigdemont, que només té com a fidel escuder el seu successor, l’home que va accedir al càrrec reconeixent la seva absoluta fidelitat a la real presidència de Catalunya. Tanmateix, només Torra i la gent, el poble de Catalunya, considera Carles Puigdemont el legítim president del país. Som els únics; al Parlament, no en trobareu cap... i pensem-hi: Tot el procés d’acceleració vers la independència fou dut a terme per les llistes dels partits catalans (comissionistes i fills del règim del 78) que comptaven amb la col·laboració de la societat civil. Aquell parlament fou veritablement el parlament de Catalunya, que per això, el tirà espanyol prou que encarregà al ninot Rajoy que, entre sobre i sobre, s’encarregués d’inhabilitar-lo. I així, Espanya assolí de fer desaparèixer de l’escena política catalana la gent que era capaç de canviar les coses. Espanya, així, ha facilitat la reinserció dels inútils dels polítics a l’escena política i al cobrament de les corresponents retribucions. I els inútils, és clar, poc han hagut de rumiar-s’ho, han apartat la gent que lluitava dignament per les legítimes reivindicacions del poble de Catalunya i s’hi han posat ells per posar ara sí adés també, i més encara, bastons a les rodes. (I val a dir, que la gent de l’anterior parlament, farcit de bona voluntat i atrevides decisions, no eren polítics, i cometeren errors per causa de la seva ignorància quant a ‘la política’, tot, però, amb una tendra innocència, que és molt més digna i valuosa que la tendra innocència d’ara, que per tendra i innocent en polítics, és com un insult a les seves capacitats intel·lectuals)

2019 serà el final. O immediatament es convoquen eleccions i el poble de Catalunya extermina tota resta d’ERC i Junts de l’escena política, o veurem com tots els presos van a la presó i s’hi passaran els anys que el tirà determini. Val a dir, que aleshores també podrem veure com alguns d’aquests ‘colpistes’ (els veritables traïdors de Catalunya, ja sabeu de qui parlo) sortiran abans de la presó, per unes raons que la Injustícia espanyola manegarà com manega la llei, les ordres i tot allò que els pica.

MHP Torra, no perdi més el temps. Convoqui eleccions. La derrota, després de la pixada governamental del dia 21, està consumada, tan sols cal rematar-la. Només podrem demorar-la - que ben difícil serà ja impedir-la -, si el poble de Catalunya pren les brides del país amb l’organització política que faci falta, però sense CAP NI UN dels bocamolls, demagogs, inútils, mentiders i traïdors (escric traïdor, perquè arribats en aquest punt, no estar disposat a jugar-te la vida per la lluita, és una traïció o la demostració indiscutible d’una profundíssima idiòcia).

El judici és l’estocada. En el moment que els presos surtin de les cel·les catalanes (no em direu que no ens hauria ‘d’omplir de vergonya’ tenir els ostatges dels enemics vigilats per nosaltres mateixos. Vergonya, i una indecència que després vagin vociferant i gemegant que volen la independència i la llibertat dels presos!), en el moment que surtin de casa nostra, la sentència serà dictada, i quan entrin a l’infame Tribunal Supremo, que no és Tribunal i només és Suprem en l’exercici de la Injustícia i en l’exercici del nepotisme més vomitiu; quan s’asseguin davant del botxí i els voltors que el flanquejaran, i a un costat l’àguila de Franco i l’exèrcit de mentiders en la defensa de la nació més antiga, democràtica i avançada del món, aleshores, ja en aquell concret moment, la derrota de Catalunya serà escrita. I no serà una derrota més. Pot ser la derrota definitiva, que el tirà amb tota la colla de mesells (premsa, màfia-35, falangistes de dretes, genocides, falangistes d’esquerres i de calç viva), junt amb els Santi Vila, Roger Torrent i tanta companyia, escriuran el procés lent però definitiu de l’extermini de la cultura catalana.

Haver-nos enfrontat a l’exigida submissió com a derrotats del gran Caudillo només pot ser reparat amb l’extermini absolut de la nostra essència. Per això, si continuem fiant-nos dels demagogs, ja podem aprendre tots a tocar el violoncel i interpretar el magnífic «Cant dels Ocells», d’aquell vellet que a l’Onu defensava Catalunya i que ara sentiria vergonya profunda de la nostra representació política, sí, aprenguem-lo, que l’interpretarem com a darrera ànsia de llibertat en el nostre epitafi.

O lluita o mort. La mort la tenim assegurada. Estant així les coses, jo optaria per la lluita, que almenys, encara que dugui a la mort, ho fa amb dignitat i sentit.

I no oblideu: Lluita o mort? Preguntat a un polític català, rebrà de resposta: Calaix!

Si algú s’ha sentit ofès per les meves paraules, li demano disculpes; tanmateix, que li consti que faig ús de la paraula per denunciar el que critico. Prou que m’agradaria encendre els ànims i dibuixar demagògicament que ‘la’ tenim a tocar. Però no puc, davant del desastre que ens han preparat la incompetència, la inutilitat personal, la incapacitat analítica i la ineptitud en grau d’excelsitud.

Si algú dels esmentats s’ha sentit ofès, que s’hi posi fulles. Jo els acuso, ells han venut Catalunya a canvi d’una nòmina per una traïció. Engrescar un poble al suïcidi com a entitat política, només pot ser obra de traïdors o de gent amb una profundíssima idiòcia.

La resta jutgeu, vosaltres mateixos; qui té més dignitat: el poble de Catalunya o els seus representants (que són representants dels altres)?