CONTRA JOSÉ ANTONIO MARINA

Cal començar reconeixent l’interès que sempre té escoltar-lo. Això em passà fa ja molts anys, quan vaig sentir les seves idees tocant a l’educació. Posteriorment s’ha dedicat a moltes activitats, perquè és un home capaç, intel·ligent i molt treballador, i fundà l’escola de pares; la qual cosa em posà en alerta per primera vegada. En una societat que funcioni i es pugui dir a ella mateixa lliure, cal que els pares siguin els primers a formar els nens, de manera que quan arribin a l’escola no els acabin deformant d’acord als interessos de l’estat (sempre ha estat així. Abans estudiaven els reis gots com a fundadors de la reserva espiritual d’occident, ara els ensenyen les virtuts de la democràcia, encara que ben bé no sàpiguen què és; i si fossin comunistes els ensenyarien la doctrina maoista, estalinista o leninista, segons la tirada del govern). I és clar, em vaig posar a tremolar pensant que als pares se’ls pot educar, amb la qual cosa el pensament únic s’estableix de forma efectiva i perversa, perquè els nens abans de rebre «l’ensenyament» i l’adoctrinament escolar, ja vindran formats pels pares, els quals vénen d’una escola que els ensenya com educar bé els seus fills. Tot això em semblava terrible. Un filòsof de l’educació privant els pares de la formació dels fills, promocionant un sistema, una manera correcta de fer-ho...! La teledirecció de la societat és el més gran atemptat contra la llibertat individual i col·lectiva, i sembla que Marina hi és del tot implicat amb el vanitós nom d’Universitat de Pares, que a mi em sembla més un acudit de ximples que un assumpte per prendre-se’l seriosament. I amb això no vull dir que no hi hagi molts pares que tindrien fretura d’aquests ensenyaments i fins de vigilància policial quan eduquen els fills, però no és en una escola on s’ensenya això, això ho ha de demostrar la societat. El nen i els pares han de veure en la societat un model, a seguir o a canviar, aleshores mai no serà una visió única (ni en les pitjors dictadures s’assoleix això)... Potser si analitzessin i critiquessin la televisió com a inductor de comportaments i pensaments, potser farien una feina molt més profunda i sense dubte que més interessant per tal de canviar veritablement el món, d’acord a la voluntat de la gent i no d’acord a interessos «obscurs». Aquesta escola d’entrenament de pares em posà la mosca darrera de l’orella.

Fa uns dies el convidaren al Més 3/24 i allí li vaig sentir dir coses que em preocuparen molt, sobretot perquè és filòsof i pedagog i té una autoritat en la matèria que ningú no gosa discutir. Val a dir que el programa del Més 3/24 començà amb una frase del professor Marina: «La culminació de la intel·ligència és la bondat». El felicito, tanmateix jo em permetria corregir-lo i dir: «L’essència del saber és la bondat», i potser això ja explicaria els camins oposats que prenen després els nostres pensaments i les interpretacions de la realitat. Dit això, entrem en el moll d’allò que ens explicà en el programa:

Deia que havíem de canviar els prejudicis de dreta i esquerra en l’educació. Laica o religiosa, pública, concertada o privada, en igualtat o en l’excel·lència, etcètera, i ens proposava una nova escola, de la qual és responsable de fer-ne el projecte per a l’estat espanyol -la qual cosa ja fa por-.

Defensa una formació professional dotada dels millors professors, els més selectes de tots els professors, els més capaços d’adaptar-se als vertiginosos canvis del nostre temps, per tal que siguin eficaços en la preparació dels nous treballadors. Recomana que la meitat dels alumnes que surten de batxillerat vagin a FP i l’altra meitat a la universitat (La qual cosa no em sembla del tot incorrecta). Tanmateix en feia una amalgama tan compacta, entre FP i universitat, que al capdavall el que defensa és un ensenyament al servei de l’empresa. I això que pot semblar molt bonic, és molt perillós; i que això sigui defensat per un filòsof, i a més a més especialitzat en educació, posa els pèls de punta. Ras i curt, una empresa mai no tindrà cap interès en el coneixement; les empreses existeixen per a fer diners. I segons sembla, el senyor Marina vol posar els joves al servei d’aquestes empreses, guiats per uns professors superdotats en el coneixement d’allò que necessiten les empreses. Si us ho mireu bé, veureu que és un atemptat contra la intel·ligència. El coneixement quan és coneixement només cerca el coneixement. Tot interès, com tota intenció, són contràries a qualsevol coneixement quant a coneixement.

I justificava el seu argumentari, assegurant-nos que d’aquí a no res els robots expulsaran del mercat del treball a la meitat de la població, i que per això els joves han d’estar molt preparats perquè obtenir un lloc de treball serà una competició molt dura... I és clar, sentir dir això a un filòsof, com a poc, estaborneix. Aquest és el món que ell considera just? Agenollar-se davant del poder i combregar amb rodes de molí és el seu veritable desig com a intel·lectual? Com a filòsof i educador, no creu que allò que ha de buscar l’home és la felicitat? Sincerament creu que en un món de robots l’home serà feliç? No seran aleshores els homes més robots que els mateixos robots? Penseu que fins parlava que d’aquí a no res ens implantaran xips que ens dotaran de coneixement. Sap de què parla? Sap què està dient? Creu de veres que implantant microxips a dojo en un cervell, el farà més raonable? Tenir més dades és tenir més dades només. A la pràctica diària, la vida mecànica, el món dels robots funciona, sense dubte, i també sense llibertat -o es pensa que només ens implantaran coneixement? Tan innocent és?-. A la pràctica funciona, però fins els menys llegits saben que el coneixement avança contra tot allò sabut, que sempre és veure les coses d’una altra manera, amb unes altres dades, així com que la saviesa és carregada de sentiment, d’aquell amor del que parla el mateix Marina.

Que cadascú en pensi el que consideri oportú, que l’escolti, és clar, tanmateix que pensi, que es faci les preguntes que m’he fet jo, i potser que es plantegi si no hi ha altra llibertat que poder ser allò que vols i no un atleta multidisciplinar que tothora competeix i que acabarà perdent... El panorama és prou descoratjador.

Als nens els agraden els robots. Als adolescents el sexe. Als joves els diners i l’amor. Als adults la vida. Als vells, saber. En el món que promet Marina -amb els pares educats i l’escola unívoca-; menys vida i saber, hi haurà de tot.

Potser és el futur, sí, potser sí. Però l’home morirà; i sembla que a Marina se li’n fot. Prou greu està l’home, després del darrer segle, com per a més sotracs. Algun dia sentirem a dir que a la Universitat Tal el millor professor, sobreeixint per damunt de tots els altres, és el prototipus de robot Filosofy. I potser Marina, tot somrient li penjarà la medalla que l’acredita com a millor filòsof del moment.

P.S. Voleu un món on treballin els robots i quatre privilegiats, mentre el resta de la humanitat es mata o consumeix com un zombi els diners que li donen per consumir, fent la mateixa activitat que els robots, però ells comprant coses que no satisfaran els seus desitjos, ja que allò que no es guanya, allò que no ha suposat cap esforç, no satisfà cap desig? Al capdavall, la satisfacció no és mai la consecució del desig sinó el resultat de l’esforç. Un desig assolit, desapareix i en sorgeix un altre. Cercar desitjos és córrer envers enlloc. Quina satisfacció podrà trobar un home en els desigs, si no hi ha cap esforç que se li demani per tal d’assolir-los?