ELS PACTES JUDICIALS

Aquesta pràctica jurídica importada dels Estats Units, segons ens diu la versió oficial, permet de fer més àgil la justícia; tanmateix, el que callen és que l’agilitat en la justícia no té res a veure amb la justícia, és com si diguéssim que aquells que van més de pressa quan fan esport, fan més esport que els que el fan a poc a poc. L’èxit de la justícia n’és la seva aplicació. Sense dubte que com més ràpida sigui millor serà, ara bé, pensar que això és articulat amb pactes (accepto mitja pena i ens estalviem un judici que em podia condemnar a més anys o sancions més altes, i així tots ens estalviem feina) és un absolut desconeixement del sentit de la justícia, la qual consisteix en la reparació a la societat i als perjudicats del mal causat en infringir les normes comunes de convivència que determinen i especifiquen les lleis.

Em resulta molt escandalós quan sento «la teoria dels pactes amb la fiscalia» perquè són un greu atemptat contra la justícia, a més a més que són del tot absurds els raonaments que fonamenten aquesta pràctica. I vegem-ho en un exemple paradigmàtic:

Un home és acusat, se li imputen uns delictes. El ministeri fiscal sol·licita unes penes, les quals, després d’un judici en el qual l’acusat comptarà amb la defensa d’un lletrat, el jutge dirimirà i sentenciarà. La justícia és efectiva quan és ràpida i la pena és acord al delicte comès, tasca que «tots» haurien de tenir com a objectiu. Aquí no toca analitzar les funcions dels advocats defensors, que en molts dels casos es converteixen en encobridors del delinqüent. Així com no és aquí on cal analitzar les garanties d’una defensa justa i la preservació dels drets de l’acusat com a ciutadà, almenys fins que no hi hagi una sentència... Però:

L’home acusat, d’acord amb l’advocat i el seu interès, parlen amb el fiscal i es comprometen a col·laborar amb la justícia i dir tot el que saben -fet que sempre és digne que es posi en quarantena-, amb la qual cosa asseguren que poden descobrir tot l’entrellat delictiu. Bé, quan l’advocat fa la proposta, presenta com a condició la pena que està disposat a acceptar per al seu defensat -més tergiversació de la justícia és impossible de concebre-la-. Davant d’aquest xantatge, només hi ha una resposta digna per part de la justícia: Que el seu client digui el que hagi de dir. De moment la pena sol·licitada és aquesta; si ell col·labora desinteressadament, la valoració de la recompensa per la informació delatada, és el jutge qui haurà de considerar-la. De moment la pena és la que ha estat sol·licitada, l’inculpat pot declarar el que consideri oportú, ara bé, i això cal tenir-ho molt present: quan es fa una proposta d’acord, l’acusat reconeix la seva culpabilitat i el coneixement de l’entrellat del delicte, amb la qual cosa -i en estricta justícia- si no declara tot el que sap, el jutge l’única possibilitat que té és condemnar-lo -ha reconegut el delicte i el coneixement profund d’ell- o, si el jutge considera oportú o escaient, pot rebaixar-li la pena per la col·laboració amb la justícia, però només una vegada hagi declarat i el jutge hagi ponderat el valor de la informació. Negociar abans és senzillament evitar la justícia i afavorir el delinqüent, al qual a més a més i sense cap raó se li dóna un benefici després d’haver comès el delicte. L’home acusat és molt lliure de declarar el que vulgui per salvar-se; pot exculpar a d’altres o els pot inculpar, el que mai no serà legítim és que el delinqüent posi les condicions a qui li ha de fer justícia. El jutge i el fiscal només tenen una possibilitat d’acció: Declari el que vulgui, que jo ja sé quina és la meva funció. Ara, si pensa que per trair els excompanys jo li faré un favor, s’equivoca, en primer lloc perquè la delació és una traïció, una traïció que no hagués comès si no hagués estat descobert, ja que no la va denunciar pas quan coneixia l’existència del delicte del qual participava i se’n beneficiava. Segon, perquè en justícia i d’acord del tot amb els principis ètics, a un traïdor mai no se li pot atorgar perdó.

Quan un jutge protegeix un delinqüent que delata els companys de malifeta, el mima, ja que no hi ha res que el delinqüent faci per voluntat si no per propi interès; aleshores, el jutge es posa del costat contrari a la llei. Qui ha estat acusat que declari allò que cregui oportú de declarar, després el jutge -d’acord a les seves atribucions- dictarà la sentència, la qual només podrà ser rebaixada, i mínimament, per l’interès que es desprengui de la col·laboració. Si el delinqüent no vol delatar els còmplices, ell haurà d’assumir la responsabilitat dels delictes dels altres. Considerar altra cosa és atemptar de soca-arrel contra el fonament de la justícia.

La garantia de protecció i salvaguarda dels drets de l’inculpat són sagrats, això no obstant, avui veiem dia sí dia també, com aquestes garanties es converteixen en escuts protectors de veritables delinqüents, i aquí sí que els jutges han de dir-hi la seva, ja que la protecció de qui infringeix la llei, comporta per si mateixa el menysteniment dels que la respecten, i això és molt greu si volem mantenir un estat de justícia i de dret. Quan una autoritat judicial es posa del costat del delinqüent delinqueix perquè traeix la seva obligació: la protecció dels qui respecten la llei.

A Espanya això ho veiem tots els dies (el cas Millet i Montull d’ara, els quals són culpables perquè ells mateixos ho han declarat), i sembla que ningú no té el valor de recriminar-los la poca-vergonya. Reconèixer un delicte i demanar clemència és immoral i una falta de respecte envers la resta de ciutadans, i això un jutge com cal hauria de tenir-ho molt present.

No hi ha res de més absurd que una justícia que pacta. Els pactes i els acords han d’esdevenir-se en la política, en els negocis, en la vida quotidiana... però la justícia només té una balança i els ulls tapats. Si mira per sota de la vena, no és justícia.