QUÈ ÉS UN INTEL·LECTUAL?

Un intel·lectual és una paparra. També pot ser un torracollons. És un ser repugnant que ens assenyala els defectes de la nostra societat i els nostres defectes com a éssers humans. Un intel·lectual fins en un món perfecte on hi regnessin la llibertat, la pau, l’amor, el respecte i totes les virtuts socials i individuals que vulgueu, allí el tindríeu, torrant collons, fent de paparra i descontent amb els defectes de la perfecció. Un intel·lectual així, però, no arribarà mai, ja que mai s’assolirà un estat social com aquest. Per això són fonamentals aquests éssers repugnants: perquè són tan útils que mai no podran deixar d’existir. Sí, i tanmateix, mirem el nostre voltant i veiem que sembla que l’home ha assolit la perfecció, vist que els intel·lectuals s’han adonat del seu fracàs i s’han immolat, tot oblidant la màxima de la intel·lectualitat: «Fins la perfecció és defectuosa. Només que sigui per tenir una sola forma...» Ja us dic jo que la feina dels intel·lectuals, quant a feina, no desapareixerà mai; en això, és com la prostitució (que conceptualment és el seu contrari).

Als mitjans de comunicació massius la intel·lectualitat està representada per futbolistes i el seu anàlisi de la vida, els periodistes i el seu anàlisi de la realitat, els famosos i el seu anàlisi de la professió respectiva, i alguns documentats intel·lectuals i el seu anàlisi complaent amb la professió, la realitat i la vida. «Anem partit a partit», «Us expliquem la realitat tal com és», «Molta feina, molt de treball, moltes hores, molt bons companys i molt d’agraïment als promotors, i més encara als finançadors», «En els estudis queda demostrat que...». I així anem, fent filosofia de la vida.

Abans les paparres es deixaven veure, allò que deien coïa i hi havia quatre gats que mantenien els seus pensaments i defensaven les seves reflexions contra el poder establert; ja que, al capdavall, assenyalar els defectes és anar contra el poder, vist que si hi ha alguna cosa que el poder no tolera és la crítica. El poder sempre és ple de llepaculs. I en aquests llepaculs es on s’instal·len les paparres, i el malestar que els provoquen converteixen els llepaculs en torracollons per al poder (que el poder -no ho oblidem, això- és invisible). L’evidència de la ineptitud, la manifestació explícita de la limitació intel·lectual, la manca d’arguments per defensar la corrupció en allò que exerceixen i tantes altres demostracions de la mentida interessada i propagada, deixa els poderosos una mica amb el cul a l’aire. I tenen molta por de les paparres. Perquè quan una paparra s’instal·la bé en un hoste, costa Déu i ajut de treure-se-la del damunt, que fins de vegades han de recórrer a l’extermini.

Tanmateix... Avui els més dels més intel·lectuals presenten llibres en els mitjans i es fan propaganda. Solen disparar sí, però molt difícilment encanonen als vius per deixar-los amb el cul a l’aire. Potser els poderosos tenen raó i els intel·lectuals són gent escatològica, una gent que cal aïllar i així protegir-nos a tots del mal de les paparres, així com de l’angoixa i la inquietud que provoquen els torracollons.

Per això els poderosos han creat uns intel·lectuals «ad hoc»: els experts. Oh, quin meravellós terme: expert. S’ha de tenir barra per anomenar-se un mateix expert, això o ofegar-se en vanitat, el que és el mateix. Tant se val. Hi ha uns senyors que, a dit, determinen els experts, aquests s’ho creuen i se’n vanten i la gent els creu perquè són experts, que ho diu tothom. I aquí pau i després glòria.

Potser és hora que els intel·lectuals s’adonin de la imperfecció d’aquesta perfecció. Els experts protestaran i els amos també; per no dir la gent, la qual es deixarà guiar, ja que als intel·lectuals no hi ha qui els entengui: «Són tots bojos». L’intel·lectual romandrà sol, acompanyat dels quatre gats de sempre, i aïllat per ser un torracollons i atacat per ser una paparra, i així haurà de fer camí sempre envers la claredat que dóna la força de veure quines són les columnes que trontollen de tot l’edifici social. No és agradable de dir que la base no té cap solidesa, que el cos central de la columna s’esquerda, i que si mirem el timpà, i tot el sostre, comprovem que el pes no és suportable amb aquestes columnes. Caldria fer-ho tot de nou, i això no és possible. Prou que ho sé. Jo només proposo com a primera mesura descarregar tot el sostre, fer-lo caure. Potser ens mullarem durant uns dies, però ens serà possible de reconstruir les columnes... M’ha sortit molt arquitectònic, tot plegat. I és que potser el problema social és de construcció...

Deixaré que em corregeixi un expert que sempre està per damunt de la resta de mortals. Són el sostre de l’edifici «cultural» i substitueixen els artistes.