QUÈ ÉS UN MÀSTER?

Abans, per poder aspirar a una bona feina calia cursar els estudis en una universitat i, una vegada amb el títol a la mà, el fet de trobar una plaça ben remunerada en l’àmbit de l’empresa privada no era una seriosa preocupació. Les empreses sabien que els especialistes i els tècnics els havien de trobar en els llicenciats, i més encara en els doctors. Amb aquest mètode les empreses es fornien de l’intel·lecte que els calia per millorar i créixer. La qualitat dels coneixements dels estudiants en acabada la carrera fou prou acceptable fins als anys vuitanta. Posteriorment les necessitats industrials i empresarials influïren en els ensenyaments universitaris, i sorgí aquella idea -per dir-ho d’una manera no escatològica- que la universitat havia d’estar al servei de les empreses i del món productiu en general. Des d’aleshores, amb aquest sagrat lema, s’instaurà una nova universitat, la qual ja no estava interessada en res en el coneixement, almenys quant aquest coneixement no té una aplicació econòmica i, naturalment, beneficiosa. Des d’aleshores el coneixement com a tal desapareix de les universitats, s’inventen -copien els americans, genis fins a la sepultura- els crèdits per assignatura, i comencen a formar treballadors sense importar-los el més mínim la seva ciència o matèria quant a coneixement. Fet això, els americans, que han farcit de cultura el món (tothom els reconeix la seva summa importància des de l’Antiguitat fins a la primera guerra mundial: Què hauria estat del món sense la impagable aportació americana! Sort en tenim d’ells: socialistes disfressats, amants de la llibertat per damunt de tot, així com de la veritat, entre tantes altres coses...) Doncs, bé, algun portent actual, hereu dels grans savis de l’Antiguitat americana i mundial, se li acudí la superba ocurrència que la universitat havia de reduir els anys d’estudi. Fet absolutament lògic i coherent, ja que si sempre han estat cinc anys els anys que calien per llicenciar-se, i alguns més per doctorar-se, en una matèria com ara Física, Matemàtiques, Literatura, Art, Enginyeria... és molt enraonat, qui ho pot dubtar!, que ara, després del segle XX -que ha estat el clímax de les revolucions tecnològiques i de les ciències-, n’escurcem els anys d’estudis. Segons les eminències que dirigeixen els estudis superiors ha de ser així: Si feien falta 5 anys per tenir una noció d’una ciència o coneixement des del seu naixement fins al segle XX, és lògic que després de la revolució que ens precedeix, avui reduïm dos anys aquests estudis... Que s’ho facin mirar! Avui no hi pot haver un científic de veritat si no s’ha passat, mínim, set anys estudiant la seva matèria; a no ser que l’única finalitat de tot plegat sigui el rendiment econòmic de les empreses i, sobretot, conduir els estudis i els pensaments dels alumnes de tal manera que no en surti un de veritat i els esguerri el negoci. Aquesta és la seqüència, i per continuar-la inventaren els màsters.

Ara has d’estudiar tres anys a la universitat perquè tinguin la garantia que estàs ben ensinistrat. Una vegada titulat, no seràs res. Per això hauràs de continuar estudiant, però ja no dins de la universitat en un règim universitari, sinó en uns cursos especials, de curta durada i moltíssima intensitat intel·lectual; per a la qual cosa et demanaran uns preus exagerats. I amb tot plegat assoleixen dos grans reptes: guiar i sotmetre.

Sense dubte, si pagues 3000 euros per un màster et creuràs fil per randa el que digui qui et doni la lliçó, i tant se valdrà que vagi vestit de pallasso i t’expliqui teoria quàntica. Tot t’ho creuràs. I si no ho creus, aleshores, és per fer-s’ho mirar; que avui els diners no els regalen... Amb això saben que els ensenyaments del guru de torn seran mastegats pels alumnes amb fruïció, per més que allò que els donin sigui indigest intel·lectualment. L’alumne que vol el màster, vol el justificant de bon comportament i fidelitat que li serà la carta de presentació per guanyar-se les garrofes, i per tal d’obtenir-lo farà fe del guru com un abduït (Collons, que l’abducció val 3000 euros). I tots contents: l’alumne amb el premi -com el gos en un circ-, el professor amb més ingressos, només per dir les ximpleries que dicta l’amo, i els amos fascinats del gran rendiment universitari. Què més voleu! Això és el món feliç!

I si algú coneix algú que complint els requisits exigits en un màster (presència o treballs i els diners de la quota) no se l’ha tret, que ens ho digui tot afegint un comentari a aquest escrit. Us imagineu què durarien els màsters si s’hi presentessin 30 alumnes, a 3000 euros per cap, i només n’aprovessin 10? Se’ls acabava el negoci en quatre dies.

Ara, vosaltres feu màsters, que si hi ha alguna virtut en aquestes titulacions és que són una garantia del grau de submissió, servei i esclavatge intel·lectual. I us exposo un seguit de magnífiques oportunitats perquè augmenteu el vostre cabal de coneixements i us feu més savis:

Màster de gestió del talent en l’era digital. Màster de gestió i desenvolupament d’aplicacions multiplataforma (com més llarg, el títol del curs, més patxoca fa). Màster en meetings, incentives, conventions & exhibitions (en anglès també impressiona). Màster d’alta cuina amb Susi Díaz (és real). Màster universitari de gerontologia i atenció a la persona. Màster: Curs d’expert en lideratge. Màster MBA, especialitat moda (Avalada per Agatha Ruiz de la Prada) (També és real). Màster d’assessorament financer i gestió patrimonial. Màster en gestió d’empreses i direcció financera... I fins hi ha un màster de neuromarquèting i investigació dels mercats.

Si això no és cultura! Au, inscriviu-vos i aneu a escoltar aquests gurus que ho saben tot de tot, i ja no dic de la seva matèria. No us oblideu de pagar-lo abans, però. Després, tot va de baixada, fins el vostre desenvolupament cerebral.

Tot això resulta paradoxal. Un bon mestre és aquell que essent capaç de transmetre els seus coneixements transmet alhora el seu desconeixement. I és tot just des del seu desconeixement que mostra els seus coneixements, perquè en el fons no hi pot haver cap bon mestre que no cerqui. Ningú mai no sap res; si hom s’atura, què podrà ensenyar? Només en la recerca i en l’absoluta convicció de la impossibilitat del coneixement es pot ensenyar alguna cosa de profit. Desconfieu dels gurus, dels nous sacerdots que saben del futur, de la psicologia humana i de la dels animals, del poder de la intel·ligència emotiva i dels poders de la bava de caragol. Qui us parli des de la saviesa, tingueu per segur que és un dròpol. Qui us parli des del dubte, amb inquietud i sinceritat, tingueu per segur que almenys pensa. Ara, vosaltres trieu. Els amos aconsellen el màster, encara que sigui passant pel banc; la llibertat aconsella l’elecció responsable. Si ets una peça de l’engranatge, ja fas tard a apuntar-te perquè et destrossin el cervell. Si vols ser tu, siguis allò que siguis, i viure la vida, sigui allò que això signifiqui per a tu, surt a passejar, respira aire pur i quan passis pel costat d’una paperera, llença-hi el paper d’inscripció tot estriat; que ser rebel no vol dir ser brut.

Més útil us serà aquest escrit gratuït perquè és sincer, lliure i ofert des de la més absoluta ignorància -per més que en tracti de sortir-, que la sublim supremacia d’un titella que sap molt bé què diu sense saber què està dient.

Que no us facin la vida. És l’única cosa que teniu i l’únic sentit és sentir-la, sigui de la manera que sigui, però sentir-la. Si no se sent, no hi ha res. I si no hi ha amor envers allò que se sent, tot és no res; per més que tingui l’aparença de ser-ho tot. Feu-vos la vida. Sou en la vida i en relació amb ella. Heu de ser el més que pugueu ser en ella. No és fàcil, és el camí de la ignorància. Ara, no em parleu de llibertat si no sou responsables de la vostra vida! I la llibertat rau en el poder d’elegir. Trieu: hi ha vida i hi ha empreses. La primera no exclou la segona, la segona, avui, exclou la primera.