CARTA OBERTA A

JAVIER GARCÍA ALBIOL

«S’ho diré perquè m’entengui». En espanyol (castellà) Javier s’escriu amb jota, com la dansa aragonesa. No dubto que no ho sap, per això li ho dic. I no dubto que no ho sap perquè si després de viure a casa nostra no sé quant de temps, encara no ha après a respectar la nostra llengua, que es pot esperar. Aquells que parlen malament a voluntat una llengua només demostren la seva curtedat mental. I vostè n’és un exemple paradigmàtic (cerqui el significat en un diccionari si sap l’abecedari i, si no, per internet).

Javier, quan es pertany a un partit polític fundat per un exministre del Caudillo, que formava part del consell de ministres aleshores que el dictador (per a vostè salvador de la pàtria) manava executar els enemics del règim, poca credibilitat tenen les seves ínfules democràtiques. Comprenc que allà on no n’hi ha, no en raja; que per això li ho explico. La base fonamental de la democràcia és el vot. Una vegada coneguda la voluntat popular és possible de trobar solucions als problemes, però quan no es vol escoltar el poble, senzillament s’està aplicant la repressió contra la voluntat democràtica. Emparar-se en unes lleis que foren signades amb els seus col·legues ideològics, els militars, en una sala del costat, vigilant els acords als quals s’arribava, amb les pistoles damunt de la taula, ja sé que això per a vostè és un exemple ple de democràcia i llibertat... Tanmateix, Javier, a Catalunya som més de raons i arguments. És clar que quan no se sap parlar, res no es pot argumentar.

Demanar-li respecte envers els altres, sentit democràtic i cura a l’hora d’expressar-se són despropòsits, si són dirigits a vostè. Ara bé, procuri de fer-ne l’esforç. Defensi la unitat d’Espanya, el destí en l’universal i totes les grans gestes històriques de la seva gran nació. És clar, faci-ho, però en un acte públic en el qual, respectant la base del sistema democràtic, vostè podrà convèncer a tots els catalans de la meravellosa situació que vivim compartint el projecte de via morta de l’estat espanyol. Convenci els catalans que sobrevivim gràcies als diners que ens donen la resta d’espanyols, sense els quals la nostra terra viuria en un estat de misèria; lloï el perfecte funcionament dels trens, l’aeroport i el port; les magnífiques, generoses i eficaces inversions del seu estat en el nostre territori; faci comprendre que la nostra policia no té dret a tenir dades relacionades amb el terrorisme; expliqui amb documents que els catalans som receptors purs dels ajuts que ens vénen d’Andalusia, Extremadura i la resta de l’estat; defensi la gran gestió dels borbons a Catalunya, des de Felipe V fins al d’avui... Demani el ‘no’ a la independència. Té tot el dret, i no li negarem pas que defensi la seva posició política. Ara, si ha de fer-nos creure que hem de seguir unes lleis acordades amb el seu estimat Caudillo encara calent, unes lleis que la immensa majoria d’espanyols i catalans actuals no vam votar, si ha fer-nos creure que la Constitución espanyola és la llei més avançada mai signada ni acordada en tota la història de la humanitat, pensi si potser per defensar-ho no haurà de reclamar la col·laboració de la institució més digna del regne d’Espanya, ja que sense dubte, llevat dels fanàtics que el segueixen, és molt probable que la resta de catalans no el creguin. Tanmateix, tingui la gosadia democràtica de defensar-ho.

I si us plau, faci-ho en la seva llengua. Jo escric en la meva llengua, la que vostès i els seus, prohibiren i tractaren d’aniquilar, des de 1714, que ja ha plogut... I pensi, que quan he d’escriure en castellà, no em diverteix d’escriure ni de dir: «haiga» «costitución» «seso» i coses semblants. Les meves diferències polítiques amb el feixisme sanguini espanyol, no em farà menystenir la llengua castellana. Només li demano que per decència amb vostè mateix -no quedi més com un imbècil irrecuperable- i per respecte envers la terra on viu, no parli mai més en català. I si com és de dret, el vol parlar, estudiï’l, que no hi ha res de més trist que sentir algú que vol fer de guia d’un poble i no sap expressar-se.

Sigui demòcrata, defensi el que cregui, faci-ho en castellà i tingui la gosadia intel·lectual de donar arguments que justifiquin la germanor mil·lenària dels nostres pobles, el gran respecte que sempre han sentit els espanyols envers els catalans i com som nosaltres els ressentits que menystenim els espanyols, que per això en el nostre diccionari hi ha una paraula que descriu la nostra baixesa: espanyofòbia.

I si després del referèndum que vostè tractarà d’impedir fent ús legítim de la democràcia i la llibertat inveterades del seu país, guanya el Sí, tingui la cortesia, l’esportivitat i la dignitat política de marxar al seu país i plorar a les espatlles del seu borbó alhora que lamenta que un poble tan bonic estigui habitat per gent tan desagraïda. I li pot dir: ‘Fixi’s, majestat, els vàrem ensenyar la llengua espanyola perquè deixessin de bordar, els vàrem ensenyar la veritable història de la nació més antiga i gran del planeta, els hem alimentat i cuidat durant segles, i fixi’s, majestat, fins a on pot arribar la seva manca d’educació i respecte, que ja és mala educació i manca de respecte no lloar la impagable contribució dels seus antecessors a la grandesa d’aquest país i la seva gent’.

I no s’amoïni per la nostra independència, senyor «s’ho diré», que ja li dic jo que, en quatre dies, Espanya es convertirà en el far d’Europa, mentre que els catalans emigrarem pel mediterrani fins al cor del seu país de llibertats, democràcia i igualtat avials, per tal de tenir un mínim de dignitat; que tots els països del món s’emmirallen en la gran grandesa de la gran nació espanyola. No ho dubti, aquesta serà la seva victòria i la nostra humiliació.

Dubtant molt que hagi estès alguna cosa, tingui el coratge de ser demòcrata, Javier García.