L’OFENSIVA JUDICIAL

A mesura que el govern activa els diferents aspectes per a fer un referèndum amb plenes garanties (vot exterior, urnes, disponibilitat dels ajuntaments...) l’estat espanyol accelera els tràmits judicials per encausar tothom que faci un pas a favor de la celebració d’aquesta consulta. L’esperit democràtic espanyol fou manifestat per la vicepresidenta del govern espanyol en aquelles impagables declaracions on deia poc més o menys: «Lo que tiene que hacer el sr. Puigdemont es escuchar a los catalanes y no convocar un referéndum». Si ens aturem a rellegir la frase i hi reflexionem, ens espaordim per allò que fa entendre sense dir-ho: «La voluntad de los catalanes es la mía. Qué sentido tiene un referéndum para saber la voluntad de los catalanes?». L’essència democràtica és esfereïdora, tanmateix, tampoc és d’estranyar venint, aquestes declaracions, de qui vénen; que podrà vantar-se de tot el que vulgui, però sense dubte no podrà mai vantar-se de saber què és l’esperit d’un demòcrata.

D’altra banda, ahir «el preparao» va fer un monòleg lamentable, que fou aplaudit per la majoria parlamentària de Madrid, quan, si els que aplaudien, haguessin tingut un mínim de capacitat intel·lectual, s’haurien trencat de riure sentint-li dir el que deia. Després, una vegada acabat, sí que hauria procedit un aplaudiment tots dempeus en senyal d’agraïment a un monòleg còmic a no dir més. En faré cinc cèntims: El preparao féu una defensa a ultrança dels valors de la llei, ja que sense llei no hi ha ni democràcia ni justícia. Aquest fou el fonament de la seva actuació. La pocavergonya borbònica no té comparació, des de Felipe V, passant per Fernando VII, l’emèrit i el present. Qualsevol anàlisi històrica a qualsevol període borbònic demostra sense el mínim dubte que sistemàticament s’han passat les lleis per ‘allí mateix’. I el preparao ens demanava el respecte a la llei, ja que se suposa que ell es veu autoritzat i legitimament rei d’acord a les lleis, a la democràcia i a la llibertat. La memòria dels borbons és la seva voluntat, sempre ha estat així, i no canviaran mai. Potser el preparao no sap, tan llest que és que ha estudiat a les millors univeritats del món i des que comanda la representació institucional de la nació espanyola, ha demostrat per activa i per passiva el nou impuls que ha donat a la institució que ell representa; potser no sap que el seu pare fou rei gràcies a la voluntat del dictador que es passà les lleis democràtiques i republicanes de 1936 per ‘allí mateix’. Com es pot ser tan pocavergonya per reclamar la fidelitat a la llei si ell és rei per la criminal acció d’un cop d’estat!... I tot el parlament, llevat d’honroses i democràtiques excepcions, l’aplaudiren entregats a les seves paraules i amb els ulls aigualits per les llàgrimes d’una emoció tan democràtica, tan legal, tan respectuosa amb la llibertat... tant que aquells que democràticament en exercici de la seva llibertat com a ciutadans volen canviar la llei són perseguits per atemptar contra l’statu quo del rei imposat pel dictador després d’un cop d’estat que costà tres anys de guerra, quaranta anys de repressió, i quaranta anys més de silenci i complicitat amb els crims anteriors. Sí, preparao, tu ets el més adequat per parlar de llei, de democràcia i de llibertat.

Ara, les màximes institucions del país, com la repressió de la llibertat i de la democràcia no pot ser exercida per la força perquè, quedaria molt malament davant del món, que la primera democràcia mundial de la nació més indissoluble i antiga del món es dediqués a matar gent per les seves idees, valgui’m Déu, si això no ho han fet mai, ni aquí a la península, ni «allende los mares»! I com són tan equànims i justos, han deixat anar de les cadenes els gossos judicials, i així fiscals i jutges -un altre dia em dedicaré a demanar-los raons a aquests representants de la garantia d’un país just, que protegeixen els criminals i persegueixen idees- s’han abocat a la persecució dels grans criminals del país, o sigui: funcionaris subalterns, als quals amenacen amb tota la dignitat de treure’ls el menjar si obeeixen a qui han d’obeir, els seus superiors jeràrquics; o als empresaris, als quals han amenaçat amb tota la dignitat de treure’ls el menjar i inspeccionar-los fins al fons del moll dels ossos si serveixen amb els seus productes un concurs públic; i per reblar el clar, fins a la gent que legitimament i democràtica fan suport al govern electe posant-se al seu servei per a garantir la democràcia i la llibertat del país... Els jutges persegueixen qualsevol irregularitat a la llei i els fiscals també, com és la seva funció. Els primers apartant de la carrera judicial els jutges que van contra l’interès nacional, encara que hagin demostrat que el partit que governa la nació és una organització mafiosa dedicada al saqueig, entre altres activitats ben lloables. Fixeu-vos que la Rita Barberà morí d’un atac de cor. Ho deia l’autòpsia. He, he, he... I què dir del fiscal general de l’estat, el protector del fiscal anticorrupció que va haver de dimitir per motius personals, ja que ni amb aigua bullent se’l podia treure de la cadira (investigueu qui és aquest Moix i els grans serveis a la pàtria que ha fet), sí, el fiscal anticorrupció que era el primer dels corruptes...

Al govern de la Generalitat, el meu modest consell és que no cedeixi a les imposicions contra la democràcia i la llibertat, que es defensi com ho està fent fins ara, i que exciti les activitats repressives de l’estat contra polítics electes, contra funcionaris, contra empresaris, contra ciutadans que expressen la seva llibertat d’expressió i contra el sursum corda, que els deixin fer, que arribarà un moment que davant del món podrem declarar unilateralment la independència quan quedi sobradament demostrat que el moll de la qüestió és que els catalans no tenim veu, no podem expressar allò que volem, perquè hi ha una justícia castellana i uns ciutadans espanyols que sí que ho poden fer i que ens sotmeten, com ho fan des de fa tres-cents anys, ignorant la nostra voluntat. El món de moment no es pronuncia, tanmateix, no tinc cap dubte que en el moment que la persecució de totes les llibertats del nostre poble quedin nues damunt de la taula, seran prou intel·ligents i pràctics per reconèixer que la solució al problema plantejat no és la imposició de l’estat i de la llei postfranquista, sinó l’expressió lliure de la gent. A Espanya això no ho poden entendre, però arreu de la resta d’Europa, sí. Espanya contínua creient que és la primera nació de la història i el país que ha fet la transició més esplèndida i bonica de la història del món, però a Europa i als països lliures, hi tenen historiadors, i la gent sap prefectament que Espanya té l’honor de ser l’únic país d’occident que després de la segona guerra mundial ha mantingut un règim feixista. No oblidem que en la creació de les Nacions Unides, l’any 1945, Espanya no hi era i no hi hauria estat mai si no arriba a ser per la influència del nacionalcatolicisme, que assolí que el caudillo i el seu país de pandereta fos reconegut l’any 1955, en posar-se al servei militar dels Estats Units.

No, nosaltres no som espanyols. Mal que els pesi, mal que ignorin la història, mal que els dolgui... i és que per formar part d’una nació la primera consideració és el respecte, i la segona un projecte comú.

No, no som ni serem mai el mateix poble. Som vides oposades, camins oposats, nacions oposades, concepcions oposades. El tarannà i la història són arguments irrefutables.

Visca la llibertat i la democràcia.