RIGUEM: EL CIRC SOCIALISTA

Aquesta gent no té vergonya de cap tipus. Aquest cap de setmana van muntar les grans lones del seu circ i van convidar tot allò convidable per fer consistent i creïble l’enèssima mentida d’aquesta colla d’arreplegats. Hi havia des de la peixatera andalusa a la ballarina catalana, passant per tots els insubornables de l’Íbex-35 i els grans demòcrates de tota la vida, des dels criminals d’estat (via plasma) fins als catalanofòbics.

L’espectacle consistia a presentar el seu cap visible, respectat i adorat per tots els socialistes d’avui, d’ahir i els futurs, i fer entre tots una posta per la unitat d’un partit que sempre ha estat unit. Abans d’entrar a l’espectacle, els assistents rebien una píndola que té els poders curatius d’esborrar la memòria, que és una de les grans virtuts del socialisme. I val a dir, que com a Europa són menys demòcrates que aquí, per això, allí, enlloc ja no hi ha socialistes. Perquè allà, mal que dolgui als d’aquí -fet dubtós, ja que als d’aquí ningú no els ha trobat mai cap bri de sensibilitat-, sí que saben que qui no té memòria, no és res.

La faràndula començava amb la reclamació dels drets republicans. S’ha de tenir poca vergonya, s’ha de ser capaç de mentir sempre en lloc de parlar i tenir molt poquet enteniment per cridar, per fer embogir el pobre públic de l’espectacle circenc amb les consignes del republicanisme. La gent alçava els braços i cridava, visca la llibertat republicana! Mentrestant els ‘del règim’ en primera fila, somreien veient la colla de dropos que encara els poden mantenir xuclant de la mamella. En acabat l’espectacle tots ells i el seu cap republicà en primer lloc, com a primer cap i capdavanter home del republicanisme socialista, aniran al Palau Reial a besar-li el cul al Borbó en una exhibició de profund republicanisme. No és vergonya, és fàstic.

Després sortiren els pallasos. Que si alguna cosa no falta en aquest circ, és pallassos. N’hi ha de tots els colors, de bons i de dolents, d’ineptes i de perversos. Allí trobem des d’eminències de l’antiga i democràtica gestora als ballarins catalans i fins mascarats de totes les grans comunitats, ai, perdó, de les plurinacionalitats d’Espanya. És per vomitar. Fa quatre dies, un dels col·laboradors del terrorisme d’estat, l’home que com a única virtut té que li agrada Mähler, aquell que respecta la llibertat dels catalans sempre que estiguin sotmesos a les seves ordres i mandats, el mateix delinqüent que exigia la supressió de la Generalitat... i la ballarina i els seus botiflers, dansaven al voltant del gran Gurú, tots contents, tots satisfets del reconeixement que Espanya una, grande i libre (la passió de Felipe Gonzàlez) sigui plurinacional, que és com dir, que tots som espanyols i que cap nacionalitat s’imposa damunt de les altres, que això el Vara ho defensarà a ‘capa y espada’, que ell ve de terra de conqueridors. Visca la plurinacionalitat imposada pels castellans com a règim jurídic, polític i lingüístic! I tots els pallassos ballaven, la catalana amb un frenesí que li ploraven els ulls.

Després d’aquesta orgia de rialles, va venir el torn dels socialistes-socialistes. Això és difícil d’explicar. Són els mags, sí. Però, com ho explico. El que s’absentà, el senyor de la calç viva, que encara es passeja impunement com qualsevol torturador franquista per on li surt dels seus sagrats, qui ja fa temps que en una exímia demostració de la seva incalculable capacitat intel·lectual, més enllà de fer desaparèixer cossos sense deixar rastre, fou capaç de desmuntar absolutament tota la teoria marxista. Qui era Marx, sinó un jueu desorientat! I l’exímia intel·ligència proclamà que el PSOE era un partit socialista no marxista. I tots els babaus que tenen budells on haurien de tenir el cervell, encara li riuen la gracieta. Entre ells, el gran cap del Circ actual. També la peixatera, el conqueridor, la ballarina... i només trobo a faltar, aquell homenet de les ulleres, Hernando es deia, que no sé per què ha estat defenestrat, si la seva actuació ha estat la pròpia i digna d’un bon socialista espanyol. En fi, deixo això a part... L’actuació dels mags, va acabar amb el cant de la Internacional. Fora del circ, la gent reia i es pixava de sentir-los-la cantar a dins, on hi havia centenars de paràsits de l’Íbex-35 amb el puny en alt cantant les meravelloses perspectives d’un món proletaritzat. A dins, n’hi havia que se’ls escapava una lenta llagrimeta. Oh, fou molt bonic, veure els lladres que durant quaranta anys han perpetuat el règim franquista, emocionats davant de tant de progressisme.

I finalment, perquè fins allò que no es pot pagar també s’acaba, en una dansa dels bastons i ganivets esmolats, tots s’abraçaven i es lloaven per l’èxit de la llibertat, del gran socialisme espanyol. Val a dir que cap d’ells no pensava en el seu fundador, que podeu estar-ne segurs, a la seva tomba es rebolcava traient escuma per la boca, pensant, contra el seu criteri de sempre, que els hauria fet volar a tots, sí, perquè no hi ha res de més intolerable ni perdonable que la traïció a una idea, que quatre falangistes prenguin les brides de la teva revolució per convertir-la en un camp d’antidemòcrates. I en aquesta orgia, maleïda pel fundador, tots es colpejaven l’esquena amb la mà oberta, esperant el moment de poder clavar al col·lega un ganivet de cuina d’aquells que un cop clavats surten pel pit, o el Vara, home de conquestes hispàniques i colonitzacions modèl·liques, pensava en l’espasa de Cortés i l’agraïment que rebrà dels criminals de l’estat, si assoleix de fer abaixar una mica aquesta efervescència socialista.

I després tothom se n’anà a casa seva. El capdavanter del partit, la peixatera, una mica a disgust, la ballarina i els seus seqüaços molt contents, que fins cantaven, i la glòria extremenya, tots s’acostaren a retre els homenatges deguts a Sa Majestat, mostrant-li com de socialistes, republicans, plurinacionals i amants de la llibertat que són!

Cridaren tots a una: Viva el Rei! Viva la Constitución! I per suggeriment de la ballarina, amb el suport de la seva cort: Los votos no son democracia!

Mentrestant la vella direcció, els carreristes, li encenien una espelma al difunt saltador d’altura. I n’hi ha que afirmen que un amant de Mähler li deia al venjador de la mort de l’amo: «Ni agua a los perros catalanes. Cal viva para todos, no habrá. Habla con los nuestros, que ellos de esto entienden, y ya sabes que los camisas azules somos inmortales para gloria de España i de Dios».

I així acabà el cant del cigne del partit socialista espanyol, que si encara no ha desaparegut, és perquè és menys d’esquerres que els populars, i més franquista que Carmen Polo de Franco.