LA COMISSIÓ EUROPEA

Ben mirat, el nom és escaient. Sobre el paper, sembla que si parlem de comissaris, hauria de dir-se’n Comissariat europeu, però com l’assumpte d’allò que tracta és de cobrar comissions, sembla del tot ben elegit: si la feina és cobrar comissions, quin millor nom que Comissió, sense subterfugis ni dissimulacions.

La patètica consolidació de la comunitat fou portada a terme, fonamentalment, per Jacques Delors. Després començà a gestar-se tota la corrupció d’aquesta nova institució que mou milions d’euros i se suposa que ha de servir per millorar les condicions de tots els europeus. Així com el Consell d’Europa és el conclau dels estats, la Comissió és més l’indret on es reparteixen els calés d’acord a la voluntat dels amos que una institució de defensa dels interessos dels ciutadans europeus; encara que aquest fos el motiu perquè es formà la Comissió.

Després de Delors, el seguit de delinqüents que han dirigit la Comissió és especialment rellevant. Potser l’únic que no tingué temps d’embrutar-se les mans amb la corrupció de la Comissió fou Manuel Marín, home, que val a dir-ho, crec que féu una bona tasca per intentar netejar les clavegueres de la Institució. Després de Delors, fou Jacques Santer, un luxemburguès, amic de la banca evasora fiscal del seu país, els quals el col·locaren al capdavant de la Comissió perquè fes això: cobrar comissions. El cas és que la corrupció fou tan gran que hagueren de fer-lo marxar. Pobre Santer, després de tants de serveis que féu als seus amos, els banquers dolents el deixaven a les potes dels cavalls. Aleshores, aparegué Manuel Marín per tractar de donar una mica de credibilitat al femer europeu. Hi fou mig any, poc més poc menys. I tot seguit, els amos dels diferents països cercaren una persona honrada i que per la seva trajectòria no donés senyals de tenir relacions amb la màfia. I triaren, casualitats de la vida, Romano Prodi, qui, en quatre dies, actualitzà a l’Eurostat la corrupció que Manuel Marín havia intentat combatre.

Després d’aquests dos grans estadistes i homes d’honradesa inigualable, el repte per a la comunitat era posar al capdavant de la institució algú que per la seva trajectòria política hagués demostrat una indestructible voluntat de defensa dels interessos de la ciutadania europea. I no trobaren ningú més adequat que un col·laborador de crims contra la humanitat, i així Joao Barroso, passà de seure el cul a la direcció de Portugal a entrar en el meravellós món de les comissions.

Conclòs el seu mandat, calia trobar una altra personalitat d’altes volades, i així, no trobaren a ningú més adient per a la plaça, que un home amb un full de serveis tan immaculat al gust dels grans bancs estafadors i especuladors luxemburguesos, que el que fou ministre i president de Luxemburg, l’inimitable Jean-Claude Juncker, home fascinant pels seus antecedents ‘democràtics’, la seva rectitud moral i la seva contenció. I au, al cau de les Comissions.

Aquest bufó de la Cort, s’ha envoltat d’un meravellós equip de col·laboradors: l’hipòcrita Tusk, el ‘camicia nera’ Tajani, el grec que tothora baixa de l’hort, Margaritis Schinas, al qual, el nom, millor no li podia quedar; i amb una bona colla d’assistents i amics, tots homes d’una reputació immillorable, el bufonet va fent de les seves. Oblida la ciutadania europea, està al servei dels amos que li donen a menjar, improvisa gags, rep tot tipus de mencions i premis en compensació al seu servei als amos dels diferents països, i ara està pendent del Premi Miss Espanya 2018, que segons diuen està molt renyit amb la candidata de Màlaga. L’home, però, hi té prou confiança, sap que la monarquia espanyola compleix amb els súbdits fidels i ell, acostumat a ser un gosset obedient i que no contradiu ni molesta l’amo, sap que l’os no li podrà faltar.

I així anem... Només els heu de veure quan fan una roda de premsa, en la qual escolten molt atentament el que se’ls diu, que en això han estat molt ben ensinistrats, paren les orelles i no mouen ni la cua, i tot seguit responen a tres quarts de quinze, fan mutis o sol·liciten amablement una nova pregunta, i acabada ‘l’explicativa’ roda de premsa, se’n van a cobrar les seves comissions, que per això són comissaris.

I qui dies passa, anys empeny...

I això podria tenir una explicació, gens democràtica ni saludable, però explicació si aquests bufons ho fossin dels diferents estats membres, però no, se suposa que aquests funcionaris estan al servei de la ciutadania europea, tanmateix, només agafen el telèfon quan qui els parla ho fa des d’una butaca de pell mentre trafica amb els calés que li donen especuladors, defraudadors i altres lladregots i homes sense escrúpols; que això de ser escrupolós, avui, els fa riure.

Jean-Claude Juncker és l’home de les comissions, com la foca és el mamífer que fa ballar la pilota i després rep un peixet. Els seus ensinistradors són homes de molt de poder, i per això tant els fot que la seva comissió sigui un cau d’inútils en el qual el nepotisme i l’arbitrarietat imperin, al capdavall, els amos sempre volen servents obedients i gens contestataris.

I fins aquí el conte de la magnífica Comissió europea. L’òrgan que ha de vetllar per la defensa dels interessos de la ciutadania europea, però que gràcies al bufó oblida els interessos dels catalans i les bases fonamentals de la institució a la qual representen, per servir fidelment els homes que els donen generosament comissions i cintes de Miss. Tots sabem com de bé llueix un bufó amb una bona cinta!

I si algú els demana alguna explicació, envien l’expert Margaritis perquè com sempre baixa de l’hort, mai no sap què passa a ciutat. Sense dubte, quan deixi la política, en Margaritis pot dedicar-se al tennis, tot i la seva edat, és capaç de guanyar algun màster, ni que sigui el de la Universitat Juan Carlos I, perquè en això de refusar pilotes és un expert. Jo he arribat a la conclusió, que en les seves rodes de premsa no escolta les preguntes, ell només: pam! Nooo!

I així anar fent, Europa desfent-se, i aquests malabaristes de l’humor fent riure els amos, que són uns senyors molt ben educats que viuen en edificis molt alts des dels quals poden observar tots els seus territoris i que, quan reben els seus bufons, els agrada molt de fer-los moixaines i despentinar-los els cabells en senyal de complicitat i confiança.

A l’Europa dels delinqüents, els miserables són molt estimats. Ara expliqueu als comissaris el que ha passat a Espanya amb el PP i la trama Gürtel, i veureu com no ho acabaran d’entendre. El Margaritis sortirà al faristol a dir: Noooo! I quan surti de davant de la presència dels periodistes, preguntarà al Jean-Claude: «No he entès què em volien dir? Aquests periodistes sempre cercant nimietats. Imagina’t, parlen de la Gürtel, si vinguessin aquí!». El Jean-Claude, deixarà el got, somriurà, i li dirà: «He, he. Els periodistes són bona gent, mira com em tracten a mi en el cas Selmayrgate. I tampoc no diran res de la meva segona de bord, que és del PP, del partit d’aquests que fan minúcies en els països pobres, he, he... Au, vés a cobrar la teva comissió d’avui. Això de la gran política europea, m’agrada més!».

L’excel·lentíssim emprenedor, mecenes i prohom de la humanitat, el senyor Mark Zuckerberg, ahir fou passejat per les instal·lacions europees per mostrar el penediment profund per tot allò que li ha donat beneficis a cabassos; ha demanat perdó molt compungit i abans de sortir haurà deixat ‘la seva comissió europea’ pels serveis prestats. Cal ser educat, demanar perdó, reconèixer els errors i ser generós amb els tapaforats.

Mentrestant la tirania espanyola es passa per l’arc de triomf la voluntat de 7,5 milions d’europeus que viuen a Catalunya, i el tennista ha sortit a llençar pilotes fora. Nooo! La tirania franquista ha aplicat l’article 26 (l’article del califa) que violenta la lliure elecció de la ciutadania catalana, del seu parlament i del seu president, i l’única cosa que sabem de cert és que la bufona ha trucat a l’autoritat competent preguntant com estaven els pronòstics de Miss España 2018, que sabia que a Màlaga hi ha una noia molt bonica. Després de sentir la resposta de la nana i cervell de M punto, ha anat amb els seus companys de comissió a celebrar-ho dipsomaníacament. No s’han trobat amb el Mark Zuckerberg. perquè aquest estava de mecenes i practicant la seva debilitat passional: la filantropia.

I després direu que el món no és bonic! Envejosos desagraïts!