PERDRE LES OPORTUNITATS

De l'1 d'octubre ençà el moviment independentista no ha fet altra cosa que malbaratar totes les oportunitats. Sense dubte la situació política és complicada i davant no hi ha un rival polític sinó un enemic. La corrupta judicialització de la política era una de les millors eines per demostrar la profunda i irreversible putrefacció del sistema polític espanyol, que durant quaranta anys no ha fet res més que perpetuar els triomfadors de la guerra del 39. I mentrestant, els polítics catalans han tret les espases i no han trobat altre entreteniment sinó fer batusses els uns contra els altres, defensant cadascú les seves menjadores. Dit breu, ras i curt: lamentable!

Roger Torrent disposava, després de les eleccions il·legítimes del desembre, de la possibilitat de consolidar la fractura democràtica catalana respecte del franquisme latent espanyol, convocant la investidura del president legítim i exiliat, després d’un cop d’estat democràtic i judicial que, per a vergonya de tots els defensors de la llibertat i l’estat de dret, Europa ha obviat. No hi pot haver cap dubte sobre la il·legalitat del 155 i de totes les perversions de l’esperit del sistema democràtic que ha exercit el govern espanyol, però, mentrestant, ens hem ocupat de llepar-nos les ferides i lamentar-nos de la persecució sense fer un sol gest que demostri la clara i decidida determinació a concloure el procés que la gent ha reclamat any darrere any sortint al carrer i, sobretot, clamant per posar fi al règim borbònic-franquista que té sotmès al poble espanyol i català.

La baixa qualitat política dels nostres representants s’ha fet palesa amb aquests tires-i-arronses que semblen més uns mers actes propagandístics que la ferma decisió a concloure el procés i alliberar Catalunya de les urpes espanyoles després de 300 anys de dominació. I per aquesta manca de resposta, acompanyada de les habituals abaixades de pantalons, ens han menat a una situació de paràlisi que repercuteix molt negativament a la ciutadania catalana, però que encara fa mantenir algunes esperances a la nefasta classe política catalana. La vergonyosa situació i representació política dels exCiu és patètica. La deplorable i covarda actitud d’ERC és tan incomprensible com noïble per a ells mateixos. De veritat pensen els uns i els altres que amb actes de submissió al franquista del Suprem i a la corrupció del Tribunal de Orden Público els servirà per obtenir, ni que sigui, algun petit benefici penitenciari o humanitari dels opressors?

ERC s’ha encaparrat a eixamplar la base, i sense que els tremoli la veu ni envermelleixin de vergonya, gosen oferir la mà als socialistes del 155, que són els mateixos dels ERE i dels GAL, dels que proclamaven la destitució de Rajoy i quan el monarca els ha posat en posició de ferms, han acotat el cap i han acceptat tot allò que sigui manat de la direcció política del país: la monarquia i les elits extractores de tota la vida. Sincerament creu ERC que els comuns tenen altra missió que dinamitar la república? Només, i escric només, i si aquest és el cas, quan vegin que la república és imparable, aleshores els veureu reclamar la seva part del nou pastís. Els comuns i els socialistes són gent de menjadora. Val a dir que malauradament ERC i PdCat no han demostrat altra cosa. I aquest és el gran mal que patim els catalans. Si Pujol fou el botifler monàrquic, servidor de les classes extractives i el principal fre a les reclamacions independentistes catalanes a canvi d’una organització mafiosa a Catalunya a l’estil del model de la Villa i Corte, els que ens pretenen representar avui són tallats del mateix patró. Com a català sento una profunda vergonya. I val a dir que lamento molt la trista i injusta situació dels presos polítics i dels exiliats, tanmateix, cal reconèixer que una volta aquests polítics es decidiren a defensar la llibertat de Catalunya, si alguna cosa ja no és admissible, és renunciar al propòsit i al compromís adquirit amb la ciutadania. I no ens enganyem, el moviment independentista és social. Tots els partits clàssics han estat més que sorpresos i incòmodes amb la possibilitat de la consecució de les llibertats de Catalunya. Quan s’adonaren de la força política de les reclamacions socials i nacionals, s’adonaren que o bé pujaven al carro o el carro els esclafaria. Mas és un exemple clar de ‘putisme i ramonetisme’ fins al darrer sospir. Sort que la Cup ens desféu d’ell, que ja hem vist com quan ha pogut obrir la boca, ha parlat com ho feia el botifler d’en Jordi Pujol.

En anteriors escrits he dit que la dramàtica situació de Catalunya i dels catalans és causa de la pobra classe política, d’abans i d’ara. No ens enganyem, que als catalans ens agrada molt mirar-nos al mirall. I si bé és cert que em pensava que aquesta vegada sí, que aquesta vegada comptàvem amb gent capaç i preparada per a una tasca tan important com difícil, el temps, dia a dia, em demostra que no és així, i que els polítics han jugat, com sempre, amb la confiança del poble i han tractat de treure’n el millor rèdit polític. O com explicar la ximpleria de babaus d’ERC de no voler anar tots els independentistes en una llista, a les passades eleccions de desembre?

Tenim mala peça al teler. La desconfiança entre nosaltres i les segures temptacions que vénen de Madrid i que, com els animals de granja, segueixen Espadalers i Viles, no són pas un bon averany. No dubto que el president legítim fa el que pot i no és poc fora de les nostres fronteres, però no es veu que la sòlida unitat que es necessita ara per fer front a una unitat sacre-santa com l’espanyola, sigui el que tenim.

El temps, per molt que ara els gurus vagin proclamant-lo com a carta a favor nostre, el temps, és el nostre principal enemic. I mentre la gent continua fent performances i actuacions diverses, folklòriques i ben bufones, la situació empitjora. No és temps de veure passar els dies i conformar-nos amb la destrucció constant de les nostres eines de poder i governabilitat. I això és el que estem fent. Avui, s’ha de donar un cop de puny damunt de la taula, aquí i a Europa. Tanmateix, sembla que qui dies passa, anys empeny, i així anem fent. Uns no volen perdre la menjadora de Madrid, els altres no volen perdre les menjadores autonòmiques de Barcelona, i tots plegats condemnen Catalunya al seu ostracisme polític, almenys per unes quantes dècades, si és el cas que els espanyols, aquesta vegada, no acaben de fer la feina definitiva d’aniquilació dels catalans.

Puigdemont és el president de Catalunya, ho era i continua essent-ho després de revalidar en vots la voluntat dels catalans. Ni el rei de Franco ni els seus successors hi tenen res a dir, menys encara si la justícia de diferents països europeus es nega a extradir els representants legítims de Catalunya d’acord a les invencions ‘quevedianes’ d’uns magistrats que mengen mercès al sotmetiment a les elits extractives espanyoles. El Parlament ha de desobeir perquè la seva legitimitat li és donada per la voluntat democràtica dels catalans i no per la dèria dictatorial de la restauració borbònica feta pel franquisme. No oblidem mai que els Borbons són els grans enemics de Catalunya, de València i de les Illes. També ho serien dels aragonesos, però aquests estan assimilats del tot i veuen els Borbons com a reis del seu antic regne. Cadascú és com és, i com als aragonesos els ha anat tan bé amb la monarquia borbònica (és ironia), es comprèn aquesta devoció.

Puigdemont ha de ser investit, a distància, per telèfon o per plasma, i si el govern espanyol impedeix que el president legítim exerceixi com a tal, ja fem tard a aturar el país. Fa molt de temps que ho dic. Cal aturar universitats, escoles, fàbriques, l’economia i sortir al carrer multitudinàriament a mostrar la disconformitat amb un govern estranger que de cap manera pot representar els catalans, en primer lloc perquè no els respecta, en segon lloc perquè els detesta i en tercer lloc perquè l’única raó del seu interès en Catalunya és l’espoli fiscal.

Cal governar el país i això es fa governant-lo. El parlament ha de decretar les disposicions necessàries perquè totes les lleis anul·lades pel Tribunal Constitucional, preservador de les Leyes del Movimiento i tan solemnement acatades pel Borbó fratrícida, siguin efectives. Cal implementar la república i dir a Europa que l’alternativa europea davant del conflicte per les llibertats de Catalunya és donar-nos suport, en tant que la legitimitat és al nostre costat (cops dels cossos armats contra vots és una prova indiscutible a favor de la legitimitat del vot), o negar-nos-la, amb la qual cosa Catalunya es convertirà en l’eina per treure les màscares a la corrupció europea, tan gran o més que l’espanyola, amb l’únic aspecte positiu o pervers, que a Europa hi ha un relatiu pudor per la decència democràtica.

No implementar la república serà la nostra tomba. I si s’implementa la república, una de les primeres decisions del poble de Catalunya ha de ser si volem continuar en el clan mafiós europeu o si ens en volem sortir. I que ningú no es posi les mans al cap. Europa és un estrepitós fracàs. Més enllà d’Europa hi ha vida i el món és molt gran. Som gent de negociació i és fàcil de tractar amb els catalans. La nostra història com a comerciants ho demostra. No hem de tenir por, només hem de témer per les barbaritats que ens poden arribar a fer aquells que tant ens estimen, tant, que si no som el que ells volen, estan disposats a aniquilar-nos. Amb amors tan poderosos, qui triaria l’odi?

Puigdemont i república, tota altra cosa és derrota.