L’experiència consistia a veure l’excepcional
obra de Murnau, en un cinema, acompanyada per l’Orquesta Sinfónica de Asturias
com a música per a la pel·lícula muda. La partitura està pensada per acompanyar
l’obra, però en si mateixa és una peça musical independent. El risc era
evident, ja que una deficiència musical podia espatllar el que proposaven les
imatges.
Del “Faust” de F.W. Murnau, no en diré res més
que qui no l’ha vist no sap què és cinema, què significa el cinema ni què són
els efectes especials. Tot l’expressionisme alemany és una exhibició del gran
cinema. I aquest “Faust” n’es un exemple. No és, per a mi la millor de Murnau.
Em commou molt més “L’últim”, aquesta sí, obra mestra del cinema, al meu
entendre. Així doncs, ja sabia que allò que se’ns havia d’oferir a la vista i a
la intel·ligència era un tros de felicitat. En arribar, i veure tota una
orquestra davant, la veritat és que pensava que no feia falta tanta gent. Fins
vaig témer perquè no distraguessin més que no acompanyessin; la qual cosa no és
que fóra un defecte sinó un absolut fracàs.
Tanmateix, des del començament fins al final
-clavat a les imatges- la magnífica música fou un gratificant acompanyament,
que fou capaç de fer la màgia de ser escoltada sense distreure de la pel·lícula.
Penseu que parlo d’una orquestra simfònica posada sota de les imatges, a tocar
de les primeres files del públic, tota apilotonada.
Poder veure el “Faust”, una obra de fa noranta
anys, avui, i que segueixi essent una obra inoblidable, en un cinema, és un fet
que no s’agraeix prou. I escric això, perquè ens acompanyava el meu fill, de
disset anys, i en preguntar-li acabada la vetllada, què li havia semblat, si li
havia agradat. La seva resposta fou: Molt. I aquest “molt” amagava –que ho sé-
tots els sentiments que un home sent envers la vida. Per a ell, fou entreveure
allò que la “realitat” oculta.
És un tòpic que el cinema mut és avorrit, o
mal fet, o passat de moda, el cinema mut és el millor cinema, el més autèntic i
pur, i a les obres mestres, que n’hi ha a grapats, es percep. Cal veure’l en
condicions, en un cinema, i fins un noi de catorze anys s’hi afeccionaria.
Pressuposem que els joves són idiotes, i els joves són com tots els homes,
ansiosos de trobar alguna indicació i no ser devorats. Volen ser, i aquestes
pel·lícules són per a tots els que volen ser, sense dubte, el vademècum.
El meu fill se sorprèn de la bondat de les
pel·lícules que li recomano. I se sorprèn perquè no hi està acostumat. Ara bé,
només les meves arriben on ha d’arribar qualsevol art.
I per cloure, el meu reconeixement al compositor,
l’obra és excel·lent, i l’orquestra tocà meravellosament, què dir quan les veus
de la soprano i la mezzosoprano ens conduïren al clímax que desemboca al final.
Una esplèndida música per a una obra mestra.
Res no canvia: Allò que és bo avui, l’ha de
ser demà. Potser millor... però mai no es pot fer malbé, ja que allò que és bo
mai no es fa malbé.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada