LES VERITABLES RAONS

Tots els que som mínimament sensibles -humans en tant que ens contagiem de la tristesa i de l’alegria dels altres-, quan observem el món amb una mica de detall, comprovem que la corrupció que hi veiem a l’engròs, també  regna en el món dels detalls. La corrupció macroeconòmica és tan evident que ja no hi ha un ciutadà decent que consideri els banquers com a homes dignes. Tanmateix ells són els motors del món amb el seu constant lladronici. Però si no hi hagués una corrupció microeconòmica i una profunda corrupció dels valors de la persona, no haurien estat ni capaços ni valents per a convertir el món en aquest cul-de-sac.

Al capdavall tots fem el que podem, tampoc no ens enganyarem! Si aquí m’estalvio l’Iva doncs, ben vingut sigui, i si aquest contracte el fem passar per... I a poc a poc s’omple la pila... Quan els poderosos s’adonaren que el secret, la fórmula màgica, consistia a corrompre-ho tot, aleshores ens feren creure en aquest món d’oportunitats, on tothom té una formació de no dir ni demanar més, i on la iniciativa personal és l’únic tresor. Ens digueren: “No miris a baix, pensa que vius en un món en el qual tot són oportunitats. Els de baix han de ser a baix; només els bons pugen com l’escuma en la copa del triomf”. I a la gent se li entendreix el cor davant d’aquest món d’oportunitats, tanmateix sap prou bé que està en una guerra contra tothom, des del company de feina, fins al llogater o banquer, el veí del segon segona... Han estès arreu la ferum de la corrupció infecta de les financeres i les grans companyies -on no hi ha un pam de net- fins a les relacions personals.

Els banquers controlen la premsa, és a dir, el pensament; encara que avui sigui més ajustat a la realitat, de dir-ne idiotesa (més que pensament).

Els polítics són els beneficiaris de tota aquesta corrupció (de forma barroera al sud d’Europa, i més sofisticada al nord –si no, penseu a lloc al qual ha arribat el luxemburguès etílic, el protector dels paradisos fiscals de la banca del seu país. Els banquers paguen molt bé als seus servidors; robar els és molt fàcil-). 

Aquesta corrupció fa impossible la democràcia; res no hi ha més dolent que la demagògia, i avui la demagògia és de la més baixa classe. I aquest és el problema més seriós que té Europa. No podem renunciar a la democràcia, això és del tot evident en una ment una mica enraonada, perquè és de fonament que el destí d’un poble el designi el poble, i no un il·luminat sorgit en aquell poble o una súper-entitat desconeguda.

El problema bàsic que ha de resoldre una eficaç democràcia és el valor del vot. No em refereixo a les demarcacions i als problemes demogràfics intrínsecs en un sistema democràtic. Poso en dubte que dos vots als quals donem el mateix valor, el tinguin. I aquesta és una qüestió essencial, ja que si no entenem com cal el valor del vot, estem donant la més gran importància a l’emissió del vot –un acte que és capaç de fer un nen que camina- i no al fet clau pel qual es posa el vot a l’urna: allò que significa –això ja no ho pot saber un nen-... Tothom em reconeixerà que el vot d’un “ignorant” no pot valer el mateix que el vot d’un estudiant; no pot valer igual el vot emès amb consciència, que aquell vot que és el que és, però que podria haver estat qualsevol altre. No és un problema gens fàcil de resoldre. I consti que en cap moment excloc del cens els “ignorants”. De fet, l’emissió del vot –una persona, un vot- ha de ser universal, sense dubte. Ara bé, el valor d’aquest vot és el que s’ha de posar en qüestió.

Votar és expressar l’acord de la teva voluntat amb el projecte de futur que presenta un partit polític, i en el cas d’un referèndum, la teva voluntat davant d’una qüestió molt concreta. Considerar que l’exercici del vot és la defensa dels “meus” interessos, i que unes eleccions són la suma dels interessos de tots, és no entendre res del que significa la democràcia. A l’hora d’emetre un vot, l’única raó que ens hauria de pesar és el millor per al conjunt de la nostra comunitat. Potser en un moment donat és millor votar un partit que no és el teu ideològicament, però com el coneixes prou bé perquè és el partit de les teves simpaties i desconfies de la capacitat o de la integritat del candidat o del seu equip... No, no és fàcil la democràcia. Però com s’ha imposat el criteri que cadascú ha de defensar els seus interessos a l’hora de votar, hem convertit la política en un mercat, on les més de les vegades els productes ja fa temps que s’han podrit als prestatges i als magatzems.

El meu criteri i consideració és que la classe mitja és la que ha de tenir més força i valor en el vot. Els pobres, els treballadors, la classe baixa de la societat té menys recursos i per això mateix menys coneixements; que quan un hom no té què menjar, li preocupa poc si l’univers és finit, infinit o una al·lucinació. Els rics, els d’avui més que els d’abans, solen ser uns perfectes “ignorants”, unes mòmies de la cultura, que no han après el sentit profund de l’art i la cultura selecta que diuen estimar, ja que el seu tarannà i la seva ofensiva riquesa, demostren que no n’han comprès de la missa la meitat. I ja he escrit abans, que la democràcia ha de ser defensada dels “ignorants”, que sempre són molt perillosos, i ja no dic, si tenen poder, ja sigui amb diners o protecció, o bé amb titulacions acadèmiques, que moltes vegades demostren més el grau de desconeixement de la matèria que el seu coneixement... Són les grans paradoxes del nostre món modern!

Per això la classe mitja, formada per gent que no ha hagut de patir per les necessitats bàsiques i que ha tingut accés a una formació, és la més adient com a termòmetre d’una societat. El seu horitzó de riquesa i el seu horitzó de pobresa els fa els més estables. I els projectes que fan prosperar una societat es basen per damunt de tot en l’estabilitat. Els projectes de les classes inferiors no són estables, perquè elles mateixes no són homogènies, i ja hem vist com acaben les seves revolucions. Els projectes de les classes superiors no són estables, perquè les bases tremolen en l’heterogeneïtat de la classe mitja i les inferiors, i així, aquests projectes acaben amb tiranies, que són les que fan estar-se rectes a les bases del sistema.

Quan protestem per com està el món, per la corrupció i per la complaença amb ella, sempre hi ha l’espavilat que ens diu que el món sempre ha estat així, i que avui el món també és així, però més bèstia. I ens ho diuen amb el to amb el que es pronuncia una malaurada sentència irrevocable.

La realitat és una altra: són “ells” qui han fet el món així, d’acord als seus interessos, més “seus” que mai.

Avui coneixem la realitat: els diners creixen més on hi ha més corrupció. I de sempre, la corrupció té una cara afable, molt agradable i és l’exhibició d’allò més d’allò més. El seu missatge és clar: Ens farceixen de vanitat i avarícia arreu amb els seus altaveus publicitaris, que això és l’únic que tenen, paraules sense contingut alçades de volum, ja que no hi ha res que ens puguin oferir. Viuen en un món buit, per això són com són: Éssers buits que han perdut l’ànima.

Les veritables raons que tenim per enfrontar-nos a la supèrbia d’aquests pinxos són la llibertat i la dignitat. Si tolerem que la irresponsabilitat i la indignitat ens plantin cara, haurem perdut l’última batalla. I de moment ens la guanyen. Tots els corruptes surten lliures o amb unes penes i sancions de fer riure (què has robat: 3 mil milions? Torna’n mig miler i tots contents, i perquè no ho tornis a fer et condemnem a any i mig de presó, que no compliràs si no reincideixes). I tots contents, menys els estafats que es queden amb una cara que no es pot definir.

I la corrupció ja entra a les ànimes dels nostres joves; i de ben joves.

No és fàcil ara enfrontar-se als monstres, però cal deixar de viure engalipats per les seves mentides, deixar de consumir els seu productes i tractar d’obrir noves formes de relació que deixin aquests monstres obsolets i arruïnats –almenys en quant a poder real-.

La llibertat i la dignitat són les dues veritats que s’afirmen en la negació:

No.