CARTA OBERTA A:

Na CARME FORCADELL, presidenta del Parlament de Catalunya

Estimada Carme:

Tota persona que estima la llibertat avui se sent ofesa i preocupada. Com és possible que un tribunal citi a declarar la presidenta d’un parlament democràtic per un acte de llibertat d’expressió “perpetrat” en seu parlamentària? Segons l’alt tribunal, hereu i defensor de les “Leyes del Movimiento”, no esteu autoritzada –per ells- per portar a debat cap qüestió sobre la independència de Catalunya; que això ho sabem tots, aquest fou el manament que el dictador abans de morir donà al rei, en aquell rei que imposaren seguint les ordres del dictador, segons sabem ara, per les paraules del difunt Adolfo Suárez, i de la vergonya de periodista de la Victoria Prego, “la veu de la consciència de la transició”... Potser no estareu del tot d’acord amb el que dic, i suposo que per raons de càrrec institucional. És clar que no podeu dir al rei emèrit (que ja és el súmmum de la facècia això d’emèrit) l’innombrable nombre de crims per ell comesos: des de la mort del seu germà, al consentiment agraït als crims del seu tutor, així com la traïció al poble espanyol manifestada en l’acceptació de la il·legítima legalitat franquista que el feia rei, amb la seva “participació” en el cop d’estat del 23 de febrer, en les seves comissions quan viatja amb l’Íbex a fer negocis, en la seva amistat amb els reis d’Aràbia Saudita, o Marroc precisament uns sants barons... Ai, perdó, Carme, és que començo i no em sé aturar.

Era vergonya el que et volien fer passar, i t’han convertit en una heroïna.  

Tens tot el suport dels catalans, al capdavall ets presidenta del parlament com a expressió de la voluntat del nostre poble. Ets la segona autoritat del país, a més d’haver estat un dels engranatges fonamentals perquè Catalunya hagi assumit la seva condició, i molts catalans despistats, s’hagin adonat que la diferència entre Catalunya i España, “enya” apart, és que nosaltres repudiem la coerció de les llibertats, i ells sempre s’han sentit d’allò més feliços amb els seus governs autoritaris i cruels. A nosaltres ens pot sempre la fe i l’esperança en el que som, a ells la por, i el caramel que els donen els amos: sou espanyols, el millor que es pot ser en aquest món. I ves quina absoluta ximpleria. No ser català no seria pas una vergonya, com ésser-ho no és motiu de cap tipus de superioritat; ara bé, sí que és important sentir-te orgullós del teu poble... però quan el teu poble no sap què és, no sap què és democràcia, no té cap projecte de futur, i està disposat a no oblidar el passat, i no per a no repetir-lo; aleshores, encara que siguis un ciutadà d’aquest malaurat poble, has de ser crític. El poble espanyol sempre ha viscut en la por, i nosaltres, quin remei, també. Ara ens hem llevat les cadenes, gràcies a tu i a la Muriel, en pau descansi, i tants altres que mentre gent com jo, sense abandonar, no ens hi posàvem, vosaltres heu bregat en temps difícils i erms, fins assolir l’èxit del país, que quan s’assoleixi, ben just serà que els vostres noms i la vostra tasca sigui recordada per tots els que engegarem el nou país, i que serem els catalans del sí i els del no.

No tinc cap dubte que una vegada la República funcioni, els del no no entendran què pensaven ni com no s’adonaven d’una evidència que és assenyalada per la història: España s’exclogué de la reforma protestant, del republicanisme, de la revolució industrial i de la revolució burgesa. Ella sola s’ha mantingut sempre fora d’Europa. Per això és ultracatòlica, monàrquica, extractiva i pobra. Catalunya és burgesa, és industrial, és republicana, i si no és protestant no és ultracatòlica. Massa diferències.

No sabem quines seran les actuacions del règim, però nosaltres no podem defallir, i el teu exemple és del tot un exemple de dignitat, de respecte envers els altres i de compromís amb la llibertat, tan nacional com personal. Per sort estàs envoltada de gent molt competent i decidida, alhora que intel·ligent i compromesa. En tots vosaltres, en el vostre comandament està la nostra nau. Teniu la confiança dels que volem viure el somni d’un país lliure. No vénen temps fàcils i el valor s’haurà de demostrar aviat, tanmateix sàpigues i sapigueu que sou la veritable representació del poble de Catalunya, com els neofranquistes són la veritable representació del poble espanyol.

La llibertat no és fàcil de conquerir. Sempre ha costat i molt. Tanmateix som forts, creiem en nosaltres i sabem que la devoció democràtica dels catalans haurà de vèncer l’amor a la tirania dels nostres veïns. Són conceptes diferents, maneres de veure el món i la vida diferents.

No ens resta un camí pla, ben al contrari!; però si tots nosaltres fem pinya, el triomf serà la veritable renaixença del nostre poble i de tots nosaltres en tant que éssers lliures en un país més just.