QUÈ LI HA PASSAT A LA LITERATURA

En entrar en una llibreria ja no ens sorprèn de trobar-hi llibres divulgatius de diverses temàtiques, des de llibres d’autoajuda o massatges fins a assaigs de tota mena. Ben disposats de cara al públic també hi trobarem les novetats editorials, sobretot novel·les històriques i novel·les basades en fets reals. La pregunta que em faig és: on són les obres literàries? I la resposta sembla ser: No hi ha novel·les històriques i novel·les basades en fets reals? Aleshores què demanes?

Si comencem per la novel·la històrica, cal dir-ne que no és una novel·la i tampoc no és història, ja que per ser una novel·la manca de la creació de personatges «universals» i perquè sigui històrica no s’hauria d’excedir fins a elucubrar els pensaments d’un personatge històric i real. No hi ha res de menys creïble que escriure els pensaments d’un altre. I se’m dirà que aquí rau la ficció, però el que hi rau obscenament és una manipulació del personatge històric. La qual cosa des del punt de vista de l’autenticitat que se suposa en una recreació històrica és un excés imperdonable perquè no pot ser justificat, menys encara demostrat.

Si agafem una novel·la basada en fets reals ens trobarem en una falsa ficció. En la novel·la hi haurà descrites les suposades peripècies del personatge o personatges centrals; que són en part reals i en part són ficció. En aquests tipus de novel·la allò que és important és l’actualitat de l’assumpte que tracta i una explosió de sentiments i emocions, amb els quals l’autor fidelitza els lectors. I tanmateix, la novel·la literària no va mai del cas particular al cas universal, sinó del cas universal al particular sempre, essent aquesta la raresa i un dels senyals que ens mostren que estem llegint una obra literària.

La literatura fuig de la realitat perquè la ultrapassa, i aquesta és una de les seves marques identificatives. Així, Shakespeare no fa novel·la històrica o drama històric, sinó que aprofitant un fet històric construeix tota una psicologia i una posta en escena que li serveix per presentar-nos profundes viviseccions de la nostra ànima, tant dels nostres sentiments com de les nostres misèries. Per a Shakespeare allò que és important és la transcendència intel·lectual de l’obra -per això és tan viu avui com en el seu temps -, i no la reconstrucció històrica; que aquesta és la tasca dels historiadors.

La literatura fuig de la realitat perquè la ultrapassa, i aquesta és una de les seves marques identificatives. Per això, la recreació de vides reals mai no pot anar més enllà de la narració de l’experiència d’un cas particular, en la narració de la qual sempre hi haurà la manipulació de l’autor en els fets contats així com en les seves consideracions tocant al personatge. I en literatura, és clar que l’autor pot manipular tant els personatges com el fil argumental, però el que en resta de l’obra transcendeix el personatge o personatges i la mateixa narració. Miguel de Cervantes no conegué cap Don Quixot ni cap Sancho Panza, ni en els seus temps vagaven pels camps de Castella els cavallers errants. Tampoc hi ha explosions de sentiments ni d’emocions que ens arrabassin els plors. I hi ha de tot... i un més encara. La màgia està en allò indefinible que la sublima: la transcendència d’allò que ens conta.

Potser el problema ignorat de la literatura és l’assumpció sense resistència de l’entrada en el seu Parnàs de gent formada en el periodisme. No s’ha de dubtar de les bones intencions dels autors, tanmateix, en el periodista hi ha una essència «d’esdeveniment» i de la possibilitat de transmetre’l tal com és; possibilitat que comparteix amb qui es dedica a la història. Per aquesta raó naveguen, els historiadors i els periodistes, en el món de la novel·la. No fan mal a la literatura, però fan mal a la novel·la literària perquè la degraden a novel·la de consum, amb la qual cosa tergiversen el sentit estrictament literari que té la novel·la en convertir-la en una caixa d’emocions i sentiments, quan la novel·la és una narració que cerca la transcendència, ja sigui en un sentit filosòfic, en un sentit psicològic, en un sentit social, en un sentit històric, en un sentit filològic o en un sentit experimental, vital... Només cal recordar les grans obres que ens ha deixat la història per adonar-nos-en. Al capdavall, el problema és que per a saber de literatura se n’ha d’haver llegit, com per a saber de cinema se n’ha d’haver vist, com per a saber de música se n’ha d’haver escoltat, etcètera, etcètera. Cal que incentivem la lectura dels grans clàssics perquè així coneixerem què és el que els movia a escriure. Quan comprenguem això, potser entendrem que no es tracta de fer llibres per a destruir-los tres mesos després, sinó de fer-ne que perdurin, que allò que ens expliquen, en transcendir una vida i la seva història, ha d’anar més enllà d’allò que ens conta, ha de fer-se durador, tenir sentit més enllà del moment contat i del temps en què és contat, i no ha de reduir-se a una narració emocionant, amb mostres sentimentals i sexuals; les primeres, de vegades massa edulcurades, i les segones, sovint, molt embrutides.

Cal comprendre que les arts són sensibilitat, tanmateix, una sensibilitat intel·lectual. I la sensibilitat intel·lectual cal educar-la, no és una sensibilitat innata que es desenvolupa tota sola, com passa amb la sensibilitat física. Educar en aquesta sensibilitat és la tasca, plegats amb els homes dedicats a d’altres branques del coneixement, dels escriptors i dels editors. Si aquests darrers s’esmercen a cercar literatura, sense dubte que els lectors sabran apreciar una història amb profunditat, per més que en un principi la particularitat literària els pugui tirar enrere. Atraure lectors no és formar-los, ni com a lectors ni com a persones, és atraure’ls com s’atrau a les mosques, per així liquidar les despeses de l’edició. I essent el negoci editorial un dels equilibris més meritoris i complexes del món -per tal que ha de fer rendible la qualitat i expressar-la en beneficis-, la finalitat de l’edició ha de ser la d’oferir bona literatura, perdurable... i tenir una mica de paciència. Si ho fessin, el temps els demostraria que aquesta és la seva responsabilitat com a editors, i ells mateixos veurien els avantatges de fer ben feta la feina. L’esclat d’un foc d’artifici dura un instant. Poc temps. La gent pot mirar-lo bocabadada, tanmateix, se’n cansarà. I amb el temps els focs d’artifici perdran la gràcia. Ara bé, les flames d’un bon foc, d’una foguera, escalfen i duren. Els qui n’entenen, de focs, saben que sempre tothom acaba arraulint-se a la vora d’una d’aquestes fogueres que, amb el transcurs del temps, fan brasa i caliu. Els qui n’entenen, de temps, saben que a la vora d’aquestes fogueres la vida es dilata i es torna més intensa.