ESPANYA NO ÉS DEMÒCRATA

La democràcia és un concepte polític que costa molt d’admetre, cal una transmissió generacional continuada perquè aquest respecte envers la llibertat de discrepància de l’altre sigui assumida i integrada en l’imaginari del cos d’una nació.

Per això, a Espanya, país de militars, mossens, reis i cops d’estat, aquesta pràctica política els és desconeguda. I per demostrar-ho, tot seguit recullo declaracions actuals de dirigents polítics espanyols:

Comencem per la cap de l’oposició a Catalunya, l’andalusa -que consti- Inés Arrimadas, que ha declarat, segons Vilaweb: «El referèndum és una presa de pèl col·lectiva». La pregunta és: Només a Catalunya és una presa de pèl? Els suïssos més amants dels referèndums que del formatge del seu país, i ja és dir!, dia sí dia també, fan referèndums. Vol dir la Inés que el govern suís, dia sí dia també, pren el pèl als seus ciutadans? O potser, sense saber-ho, ens vol dir que el referèndum que sí que fou una veritable presa de pèl fou el referèndum de la Constitució?

El següent cas, el del limitadíssim Rodríguez Zapatero, l’artífex d’aquest desastre per les seves mentides i incompliments. Aquest home que sempre riu i mai no diu res, ha declarat: «Els perdedors d’un referèndum busquen revenja». Que espanyol que és això! Se li podia demanar un sol exemple del que diu. Els suecs es revenjaren dels noruecs? Els feixistes es revenjaren dels aspirants a demòcrates? Els serbis s’han revenjat dels montenegrins? Els anglesos dels escocesos, o els escocesos del sí s’han revenjat dels que van votar no?... On no n’hi ha no en raja.

I per cloure aquest repertori, l’inefable Xavier García, el dirigent del PPC, que ha dit referint-se a les autoritats marroquines -exemple de democràcia i de societat avançada arreu del món-, que han desestimat una reunió comercial amb representants de Flandes i Catalunya: «Cap dirigent seriós es vol reunir amb radicals que aposten per un cop d’estat». De veritat, señor García, creu que un referèndum és un cop d’estat? Vostè parla d’un cop d’estat? Vostè, que acusa en Lluís Llach d’amenaçar els funcionaris? Vostè, que té a la vicepresidència del govern del seu partit a la nació a la filla d’un dels colpistes de Franco? Vostè, que deu conèixer al señor Gallardón, el que estava present en l’enterrament a l’estil feixista d’un exministre criminal de Franco? Vostè, que representa a Catalunya a una corporació mafiosa, hereva del règim anterior -tots hi estan, no n’hi falta ni un-, és qui ens vol explicar que un demòcrata com el rei de Marroc no vol rebre criminals secessionistes? Vostè sap què ha fet aquest rei demòcrata i constitucional marroquí al Sahara exespanyol?...

En aquestes relíquies de temps passats només una raó, que val més que totes les seves mentides: Un referèndum a Catalunya significa senzillament saber què sent Catalunya. O és que a vostès, polítics, per dir-los d’alguna manera decent, el que els dol és que el poble de Catalunya s’expressi? Un referèndum és una consulta, res més. Un referèndum no consisteix a posar de cara a la paret els que perden i afusellar-los. Això és el que feren els seus, els feixistes del García i els criminals d’estat dels González, el cervell de Zapatero, i potser el que farien els neofalangistes del grup de l’Arrimadas,

No, ineptes en ciència política, un referèndum és el començ de tota política democràtica. Això, mal que els pesi, és el que no suporten. Tots són antidemocràtics, ho porten a la sang, és l’ADN, que com ja digué Cánovas del Castillo: «És espanyol qui no pot ser una altra cosa». I malauradament, després de tres-cents anys de submissió, els catalans s’adonen que no són espanyols. I això, això sí que els dol. Com podrien acceptar que la voluntat de la gent els deixés en evidència? Que el vot en llibertat de la gent els demostrés què són?... Quan un polític té por de la veu del poble és un dictador, de facto o en potència; i els tres que he esmentat són dels que detesten que el poble opini... Tots ells pensen: tant d’ordre que hi havia abans!

QUÈ ÉS UN PREMI? QUÈ SIGNIFICA?

Quan en qualitat de pares donem un premi al nostre fill, l’estem recompensant d’una activitat que ha realitzat d’acord als nostres criteris. En gran mesura és la compensació per l’obediència. Cal no oblidar-ho, això. És cert que com a pares primem aquella activitat que considerem que és bona per al nostre infant. Tanmateix, cal que el nen demostri una absoluta conformitat amb allò que si li ha demanat. Cap pare premia el seu fill per fer allò que no toca; i no toca tot allò que el pare no demana.

Els premis que atorga la societat mitjançant les seves i diverses institucions no són més que el pagament per l’obediència, són el reconeixement al premiat per l’acceptació d’allò que significa la institució que li atorga el guardó.

Per això Juan Goytisolo quan li comunicaren que havia guanyat el Premi Cervantes s’exclamà: «Què he fet malament?» Certament aquesta és la resposta que dicta una ment intel·ligent. Però el món està farcit de vanitosos plens d’orgull. I així ens trobem amb premis Nobel, com l’ínclit Vargas Llosa, que no cabia a les sabates quan el rebé, i potser no s’adonava que rebia el caramel que el pare dóna al seu fill. Moltes vegades els que més serveixen, els més esclaus, són els més agraïts, els que menys s’adonen que la seva llibertat fa molt que la prostituïren.

CARTA OBERTA A

JOSEP ANTONI DURAN i LLEIDA

No puc encapçalar aquesta carta amb un ‘benvolgut’ o ‘estimat’ senyor perquè no sento envers vostè cap estimació, i tampoc no puc encapçalar-la amb un ‘senyor’ perquè vostè no reuneix cap dels requeriments necessaris per a ser tractat amb aquesta cortesia.

Si avui li escric, cosa que no estava en el meu pensament, és perquè després d’arruïnar Unió econòmicament per haver exercit d’aconseguidor en benefici propi mercès al tràfic d’influències i interessos dels seus promotors; a més d’arruïnar Unió ideològicament per haver-la convertit en un partit exemple del més pur botiflerisme; a més de traspuar espanyolisme per tots els porus de la seva pell, com el seu col·lega i pare de la Constitució l’inefable Roca i Junyent, el mesell dels reis; a més a més de la seva poca vergonya política, criticant una cosa en un lloc i exercint-la en un altre... recorda els seus viatges a Guinea Equatorial amb la plana major de la diplomàcia espanyola, encapçalada pel Borbó emèrit, per veure i fer negocis delegats amb el dictador Teodoro Obiang, l’únic cap d’estat que es presentà a l’enterrament del General Franco?; a més de tot això, avui he llegit que ha gosat dir que el president Puigdemont no li sembla un gran president, i tot seguit ha lloat la gestió de Jordi Pujol al cap de la Generalitat, fent un vergonyós exercici de cinisme. És per això que li escric.

Si doncs no recordo malament la darrera campanya electoral del difunt partit de Carrasco i Formiguera duia per lema: Solucions. La ciutadania, que és més llesta que el que vostè es pensa, li confià la representació al parlament amb «zero» diputats. Suposo que els seus patrocinadors s’enfadarien molt amb vostè. Però vostè dissolgué el partit i ha escrit les seves memòries, que no poden ser una altra cosa que un seguit de mentides, una darrera de l’altra, perquè no crec que expliqui com era la seva vida a la suite del Gran Hotel de Madrid on ha residit durant tants d’anys. No, d’això no en dirà res, n’estic segur, i no seré jo qui faci córrer les moltes extravagàncies que sobre vostè he llegit. Tanmateix, cadascú és el que és, i per prova d’això, recordar-li que hi ha un acte que s’ha de celebrar al Parlament europeu, un Acte en defensa de la memòria històrica, del qual acte el representant del seu expartit UDC, en Francesc Gambús, se n’ha esborrat, segons diuen les males llengües, per pressions del Partit Popular espanyol.

Duran, o Josep Antoni, si hi ha hagut algun personatge sinistre, maquiavèl·lic i fals en la política catalana del darrer segle, aquest ha estat vostè. Amagat darrere dels altres, sempre al costat del poder ha maquinat i ha defensat interessos espuris dels qui li pagaven, menystenint allò que representava (UDC) i la seva història, menyspreant el sentiment majoritari del poble català, que segons vostè deia vostè defensava, i ofenent a la intel·ligència d’aquells que fa molts d’anys que li hem vist el llautó.

Faci un favor a la Humanitat, desaparegui de l’escena política. I si el cuquet de la intriga i la manipulació perversa dels interessos comuns no el deixa viure, com una mala puça a un gos, aleshores integri’s en la política «supremacista» castellana, faci els honors al seu rei i estafi els seus votants i conciutadans, però si us plau, marxi de Catalunya; i si s’hi vol quedar, calli. Els catalans ja n’estem farts de la gentalla que només atia la discòrdia amb mentides, i tot, per defensar els seus interessos més espuris. Vostè no representa ningú a Catalunya, i els resultats electorals m’avalen per afirmar-ho. Vagi-se’n a la Cort a escampar els seus negocis i falsedats, les seves manipulacions i tergiversacions, que allà ha estat norma comuna des que en tenim memòria, i a més a més, no dubti que la corona infecta espanyola li ho agrairà, que, al capdavall, tots ells són com vostè.

No ho dubti, marxi a la Franja, que els catalans ja ens estimbarem tot sols. Ah, i doni-li records al seu pare, que segons ens féu explícit vostè mateix, no desitjava la independència de Catalunya per no haver de travessar fronteres. El seu sentit de la democràcia és anorreador: la seva voluntat i la del seu pare s’han d’imposar a la consulta de la voluntat del poble català! Marxi a la Franja i viatgi a la capital del Reino sovint, veurà com se sentirà entre els seus i no enyorarà els ploramiques i eterns descontents dels catalans, que per tal de ser desagraïts no reparem en despeses ni aventures.

Sense cap afecte ni cordialitat: Bon vent! 

VIVE LE LIBÉRALISME!

El que ha passat a França en aquests darrers anys ens hauria de fer reflexionar a tots, sobretot després del resultat de la primera volta de les eleccions celebrades diumenge. L’ensorrament del partit socialista era inevitable després de comprovar en aquesta legislatura que és la mateixa dreta que el partit republicà. Les polítiques vagues i sense futur exercides per Hollande i Valls els han bandejat de la direcció del país. Al mateix temps, els republicans, la dreta francesa, després d’elements de difícil catalogació com Sarkozy o Fillon, ha perdut la credibilitat i la confiança dels ciutadans i així la possibilitat de tornar al poder en la segona volta d’aquestes eleccions.

Per tot això el panorama polític francès ha canviat. I no és aquí que vull analitzar les altres forces polítiques del país veí. Només vull reflexionar a l’entorn de per què -un nouvingut com Macron i una amenaça per a la pau social com és Le pen-, poden haver assolit gairebé el cinquanta per cent dels vots. De Le Pen poc cal afegir al que tots sabem, així pel que fa a les posicions ultradretanes del partit com al seu intrínsec populisme. Però de Macron potser és necessari de remarcar que és un home molt jove, desconegut fins fa ben poc, que ha estat banquer, especialista en inversions, col·laborador de la Banca Rothschild i assessor de Sarkozy i de Hollande en assumptes econòmics i financers. Hom diu que és la posta del CAC-40 -el nostre Íbex-35-, o sigui, el candidat del neoliberalisme francès.

Bona jugada contrademocràtica dels neoliberals: Han abandonat els mesells socialistes i republicans, i han optat per un ‘Rivera’ amb més currículum. La poca fe que despertava Hollande, acompanyat dels casos de corrupció de Fillon, ficticis o reals, possibles o creats per la indústria mediàtica del CAC-40, han assolit una gran victòria. Els francesos hauran de triar entre la ultradreta o Macron, el fill predilecte dels grans financers. A ells, als financers, no els preocuparia ni poc ni molt la victòria de Le Pen vist que ideològicament els seus posicionaments socials i econòmics no s’allunyen gaire els uns dels altres, però la presentació d’un jove, ple d’energia, extraordinàriament format pels Rothschild, que és el ‘centre’ polític i la moderació, i tot acompanyat de promeses de canviar aquesta societat corrupta i desorganitzada, prou que saben que els farà gaudir del privilegi que el seu nen favorit visqui al Palau de l’Elisi i aleshores, durant quatre anys, tindran les mans lliures per continuar desestructurant la societat, augmentar els seus beneficis i deixar molt malmesa la confiança de la població en la democràcia.

Macron és tot el que els neoliberals volen i alhora és la pèrdua de la llibertat de França, que haurà de trampejar d’ara endavant entre neonazis i neoliberals. No els envejo, i a quatre anys vista, cal que els francesos es preocupin pel que passa al seu país i reforcin el que sembla ser l’única sortida enraonada a la submissió al capital: Mélechon. Però mentrestant, Macron dibuixarà el futur de França. Que si alguna cosa té com a virtut el neoliberalisme és dibuixar el futur immediat amb molta exactitud. Malauradament, però, són incapaços de concebre un projecte de futur.

Aquest immediat i flamant primer ministre francès és el que declarava fa uns anys a ‘The Wall Street Journal’: «Ets una espècie de prostituta, el teu treball consisteix a seduir». Benvinguts al món de la liberté, la fraternité i la prosperité. No oblidem que darrere seu els Rothschild, banquers i filantrops des del segle XIX, li mouen els fils.

SANT JORDI 2017

Per començar haig de reconèixer que tot i ser escriptor no és aquesta una celebració que m’exciti cap passió. Anys enrere era una festa en què el xicot regalava una rosa roja a la seva promesa com a testimoni del seu amor i la xicota solia regalar un llibre al noi amb el mateix propòsit. Els llibreters treien els aparadors al carrer i regalaven una rosa als qui compraven un llibre. D’aquesta manera la festivitat era popular i el dia es convertia en un homenatge a l’amor, al llibre i a la santa paciència i bona voluntat dels llibreters.

Ara per ara la diada de sant Jordi s’ha convertit en una mena de Port Aventura, en un espectacle finançat per les grans editorials que, val a dir-ho, tenen més aviat poc interès vers la cultura i, en canvi, tota la passió pels beneficis. A poc a poc han bandejat els llibreters, els autèntics amos de la festa, i s’han apoderat del sentit de la diada fins a convertir-la en una gran oferta i possibilitat de negoci. Potser s’han venut molts llibres, però ens hauríem de plantejar si s’ha venut molta literatura. Per als editors, sobretot per als més grans, això és el que és menys important, ja que els llibres que els han donat aquests beneficis acabaran trinxats d’aquí a tres mesos, com és costum i tradició en el mercat literari neoliberal. Sant Jordi és la festa del llibre a Catalunya, simplement és la trobada del lector i el llibre al carrer. Si ens deixem estar de vanitats i celebritats potser assolirem de reviscolar el sentit d’aquesta diada, encara que aixafem el negoci als que ens volen vendre llibres com ens vendrien llonganisses.

I per cloure, unes línies dedicades a la lamentable presència de la vicepresidenta del govern espanyol, la representant de la generació dels fills d’aquells que durant quaranta anys tractaren d’aniquilar qualsevol vestigi de la cultura catalana, que sense gens de vergonya proposa el govern espanyol per a defensar la candidatura de la diada de sant Jordi com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat a la Unesco. No puc entendre que cap autoritat catalana hagi pogut assistir en un acte que comptava amb la presència d’aquesta senyora, sense posar-se vermell. I aquí no s’hi val argumentar la correcció política ni la diplomàcia. L’única persona que actuà amb decòrum i dignitat fou na Isabel Martí, editora de La Campana i alhora membre de la direcció de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana, que sense dubtar-ho presentà la seva dimissió com a membre directiu de l’Associació. Molts haurien de plantejar-se què els féu no imitar-la. Aquest gest, aquesta renúncia és un símbol molt clar d’allò que significa aquesta festivitat. Sant Jordi és la festa del llibre a Catalunya, és simplement la trobada del lector i el llibre al carrer, tot guarnit amb la bellesa i color de les roses. El circ dels autors és només un muntatge editorial que allunya el lector del llibre i del sentit d’una diada tan especial, que és especial per estar adobada amb tants d’ingredients, com molt bé interpretà na Isabel Martí.

A MÉS PACIÈNCIA, MENYS VIOLÈNCIA

Vivim en un món embogit per la pressa i la competitivitat. Tot s’ha de fer ‘ahir’ i se’ns exigeix de ser el millor de tots en la nostra activitat; les quals coses ens angoixen. L’angoixa és una sensació que activa l’ansietat i acaba per desencadenar l’agressivitat. La vida no es pot accelerar. Podem córrer més, però la vida és un temps constant. La percepció de la pressa, de la urgència, és una sensació individual, ja que la vida exterior ens mostra que el temps natural és regular, tranquil i repetitiu.

Quan competim excitem amb més o menys grau les emocions més egoistes, mentre que quan col·laborem subsumim les emocions egoistes i ens lliurem a les emocions més elevades del proïsme, més elevades en el sentit que transcendim l’egoisme; i val a dir, que transcendir significa anar més enllà d’allò que ens porta més enllà.

En la vida pràctica la pressa i la pugna social solen comportar sensació d’injustícia i d’impotència, i aquestes sensacions, més d’hora que tard per causa de l’angoixa que provoquen, anul·len la nostra paciència que, una vegada fosa, reneix com l’au Fènix convertida en desig de violentar, que és la prova més evident de la impaciència.

Sabem que la violència es manifesta amb vertigen i sense reflexió. Per això cal aturar el món, reposar la nostra ànima i tractar de curar-la amb pausa, silenci i creativitat. Ja que, vist que la violència sempre és destructiva, només la paciència, que sempre és retardada en l’acció, ens ajudarà a construir projectes que s’erigeixin sobre la base de la reflexió i la comunió amb els altres.

REFERÈNDUM O REFERÈNDUM

Després de tants d’anys, ja ens resulta difícil de delimitar les diferents etapes per les què ha passat el procés. Sembla que sigui de l’era dels dinosaures aleshores que l’Artur Mas féu el gest d’abraçar el moviment independentista que emergia a Catalunya. Anys fa del 9N, aquella botifarrada referendària que fou la primera vegada des de 1714 que els catalans demostraven democràticament que l’Estat espanyol havia perdut l’autoritat al nostre país. Encara recordem el suplici de la pressió de la CUP per fer fer un pas al costat a l’Artur Mas; una errada que, però, el president del-pas-al-costat resolgué amb l’eficiència dels grans dirigents polítics, nomenant com a successor en Carles Puigdemont.

Durant tots aquests anys hem sabut quina era la posició dels partits polítics catalans al voltant de la proposta d’un referèndum vinculant: ERC, PdCAT, CUP n’estaven a favor i els partits del 78 i els cadells de Ciudadanos en contra, mentre que els Comuns han jugat tothora a amagar hipòcritament la seva posició política, i no els hem tret d’un «sí però no», un sí amb la col·laboració de l’estat, tot i sabent que l’estat mai no hi col·laborarà, i un no si l’estat no el vol, convertint el dret a decidir en el dret de poder decidir. Segons els «revolucionaris» dels comuns, si l’estat ens deixa, aleshores endavant; però si no ens deixa, cal ser obedients i autonomistes. Molt, molt revolucionaris no ho són. Acceptar la imposició de la legalitat contra la llibertat, no sembla així d’entrada, un plantejament gaire d’esquerres.

Mentre aquí ens discutim, allà, a la Villa i Corte ens han amenaçat de vagar per l’Univers com una sonda qualsevol, han atemorit els nostres jubilats assegurant-los que perillaven les seves pensions, han advertit de la inviabilitat econòmica d’una Catalunya fora de la UE, han proclamat que la sagrada Constitución Española els dota d’arguments legals per esclafar la voluntat popular dels catalans, i darrerament han posat oli a les estructures judicials de l’Estat per acuitar, encausar i condemnar les desobediències a la Villa i Corte, i com tot plegat no ha fet l’efecte que desitjaven, fa quatre dies, ens enviaren el gran Cap per oferir-nos la promesa d’unes galindaines de mentida. Han intentat tot el que han sabut per fer baixar el suflé, i finalment han optat per fer venir el rei dels mentiders a contar-nos els sacrificis dels espanyols per socórrer les necessitats catalanes. Es tractava d’atraure els espanyols de Catalunya, i alhora demostrar als espanyols de les espanyes que som uns interessats, i que a canvi de diners venem l’ànima al diable. Tanmateix no els ha sortit bé. Els espanyols s’han sentit ofesos. Per què els catalans han ser gratificats amb aquesta pluja de milions per resoldre problemes bàsics d’infraestructures deficients que repercuteixen negativament en el desenvolupament comercial, industrial i social de Catalunya, si els extremenys han de canviar els sofàs de casa seva? I totes les comunicats amb dèficit comercial han alçat el crit al cel: On s’ha vist aquest favoritisme?

Avui Espanya s’ha guanyat el descrèdit. No són pocs els assumptes que han alertat els europeus tocant a les actuacions del govern espanyol: El corredor mediterrani boicotejat sistemàticament des de Madrid, la constatació judicial que el PP és una organització mafiosa, la demostració de les arts gens democràtiques de l’Estat amb la publicació de les converses del ministre de l’interior i el fiscal de Catalunya, en les quals converses es feia evident la manca de separació dels poders de l’Estat, o, si voleu, el tracte especial envers els delinqüents relacionats amb la Casa Real, per no parlar de les magnífiques intervencions en la política del Regne Unit i les manifestacions fatxendoses tocant a Gibraltar i a Escòcia.

Tots els estats del món saben, perquè la història així ho demostra, que els espanyols mai no han complert un acord. Mas tenia tota la raó del món quan deia que amb Mariano es podia parlar de tot. Els espanyols escolten, quan no els queda una altra sortida, que si abans poden tallar la llengua, no s’esperen a saber què voldria dir. Després, no és difícil d’arribar a un acord. Són gent a la què els agrada de fer-se fotografies davant del document, mentre estrenyen la mà de l’incaut de torn. I finalment, fan el que volen. Mas tenia tota la raó, aquesta és la seva manera de fer, ja que per a un espanyol rebaixar les aspiracions en un acord és una humiliació. Per això, de vegades signen el que han de signar, sabent que no compliran allò al què s’han compromès. Damunt del paper cedeixen, després no compleixen. Quants acords ens vénen al cap!

Per això, avui, quan he llegit les declaracions de Francesc Homs, un home que cada dia que passa em sorprèn per bé, hi he estat totalment d’acord. Diu que caldria avançar el referèndum a més aviat possible perquè la política espanyola ara és feble i no se sap si estarà igual de feble a la tardor. És per tenir-ho en compte. A més a més que no ens convé d’ignorar tot el que es courà a Europa amb les eleccions franceses, el Brexit i tots els grans problemes d’aquest enorme fracàs dit Comunitat Europea.

Ara és el moment de prémer l’accelerador, cal convocar a més aviat el referèndum i provocar així la histèria a l’Estat. Podrem prendre mal, no ho dubto, però haurem fet el primer pas. Europa ja no podrà tancar el ulls. Ara és el moment adient, ja que -com molt bé diu en Francesc Homs- a la tardor ja estaran preparats. Fa temps que els avancem els nostres moviments. És d’una honestedat esfereïdora, però, sense dubte que si volem assolir la llibertat, aquesta caldrà que sigui una decidida escissió, un tall que esberli els ponts i ens aboqui a la presa de decisions sobiranes. No s’hi val a badar. Els temps no el controlem nosaltres, si els avisem. Ells saben millor que nosaltres tot el que s’hi juguen. No s’hi val a badar. Un moviment agosarat, que per inesperat accelera el temps de reacció, és una bona jugada política. Als escacs se sap que quan tens poc temps al teu abast, una jugada sorpresa, per inesperada, juga sempre a favor del que la fa, perquè el temps obliga al jugador sorprès a respondre molt defensivament. No en té una altra, si va a l’atac, no sap què pot passar, però de segur que res de bo. I per això es defensa.

El nostre moviment agosarat, que accelera el temps de resposta, és avançar-nos al setembre. Convocar, fer campanya, mobilitzar i esperar l’errada de l’Estat. Amb això, no dubto que el referèndum es podrà fer. Aleshores ens tocarà guanyar, serà l’hora de fer el darrer moviment: el definitiu escac i mat.

L'EXOCERVELL I LA COMUNICACIÓ

La tecnologia digital ha assolit de fer-nos creure, amb les campanyes publicitàries de les marques comercials, que tota la informació està a la xarxa i que la possibilitat de comunicar-nos amb els altres rau en els telèfons mòbils. Així doncs, amb ordinadors connectats a Internet i un bon telèfon mòbil ja disposem de les eines necessàries per a la vida social. Avui que els telèfons moderns compleixen la funció d’ordinadors connectats a la xarxa, ho tenim tot a l’abast: tots els coneixements són a Internet i la nostra comunicació amb els altres és immediata. L’accés a qualsevol informació és fàcil i directa... Si tot fos així, certament el telèfon mòbil seria el més gran i enriquidor descobriment de la història de la humanitat: l’exocervell. Tanmateix, no és així.

La immediatesa és l’enemic ancestral del coneixement, quant a coneixement personal i quant a coneixement del medi. Creure que la consulta a Internet és garantia de coneixement és tenir una fe molt gran en la il·lusió. De fet, aquesta fe en la tecnologia substitueix la fe dels primers creients, aleshores que només amb esmentar el nom de Déu tothom se senyava i s’atemoria. Avui no se senyen ni s’atemoreixen els nous creients, més aviat s’asseuen, de vegades ni això, i cerquen en l’exocervell i, una volta rebut el missatge «del nou Déu», se senten saberuts, estimats i satisfets.

Arribar a conèixer és tasca tan complexa que ningú mai no sap res, com el bo de Sòcrates ja ens digué en el seu temps. Sense dubte que avui un infant posseeix coneixements que molts dels savis de l’antiguitat desconeixien. Que això sigui així és fruit de la transmissió de coneixements que l’home no ha cessat de comunicar-se durant mil·lennis. L’ensenyament de tots els sabers anteriors són la base damunt de la qual els nous homes poden edificar la seva aportació intel·lectual, amb la finalitat d’enriquir els seus horitzons. Cap generació mai ha començat de zero. Per això pot revolucionar els conceptes i la interpretació de les matèries d’estudi, però sempre, i gràcies, als fonaments del coneixement anterior; en poques paraules, a la memòria de la Humanitat.

Si pensem que en un «clic», una pantalla ens resol tots els problemes tocant a l’assumpte que ens qüestionem, és que no pensem, ja que val a dir que ni tan sols en els llibres més profunds ni en el coneixement dels més capaços hi trobarem una resposta definitiva a cap de les qüestions que ens plantegem. Ignorar això és ser ignorant. Tot just els canvis en el coneixement, els avenços per a trobar una explicació més enraonada dels misteris que envolten la vida, són moltes vegades teories que desmunten les conviccions que fins aleshores es tenien tocant a la matèria o a la qüestió en particular. Si fem un repàs a la història del coneixement, no farem més que corroborar-ho. Tanmateix, avui fins s’estimula als alumnes a prescindir d’aquesta necessitat de recerca, i se’ls anima a confiar en l’exocervell que és Internet; on, cal dir-ho, hi trobarem de tot, des de la més assenyada, autoritzada i admesa teoria fins a les barbaritats més injustificables del món. Confiar en Internet és com jugar a la loteria. Sense dubte, la xarxa resol problemes pràctics (com localitzar una botiga, trobar un objecte...) però no pot, ni podrà, mostrar-nos la realitat que és cercada amb el coneixement, perquè el coneixement tant com la realitat mai, i he escrit mai, es poden aïllar.

Així doncs, Internet és com una navalla suïssa i poc més. Ens serà útil en moltes situacions, però no ens aportarà cap veritable coneixement. Com a molt pot fer-nos més hàbils en l’ús de l’estri i en la seva aplicació als problemes reals, però res que ens acosti a un coneixement més profund de cap realitat interior o exterior. I per això, els homes continuem investigant i ens hi esforcem. La informàtica com a eina en els estudis obligatoris, no és que no sigui positiva, és que és nociva. Tothom sap que només amb l’escriptura manual els conceptes s’arrelen al nostre cervell i el doten de nous coneixements. La transcripció manuscrita és efectiva sempre, mentre que la transcripció mecànica no pot deixar senyal profund en el cervell perquè aquest, mentre aprèn, ha d’estar concentrat alhora en una activitat mecànica prou complicada. Quan un alumne escriu a mà, tot el cos treballa. Cap part del cos s’inhibeix de la tasca comuna, i per això el cervell és capaç d’assimilar i fer la digestió d’allò que mitjançant l’exercici d’escriure ens entra a dins pels ulls. Si escrivim amb estris mecànics una bona part de l’atenció cerebral està concentrada en aquesta tasca; tasca que no per ser mecànica no fretura d’atenció i concentració. Passa el mateix quan hom dicta, fa un discurs o una xerrada: en el coneixement no hi ha concentració. Parlar significa exportar idees, llençar-les, i això suposant que es faci amb absoluta consciència i reflexió. Parlar és un moviment envers fora, l’exposició d’unes conclusions. I, no ho oblidem, el coneixement és un procés que va de fora a dins. Hi ha alguna «cosa» a fora que de forma meditada, reflexiva i concentrada fem passar a dins, tot transformant-la en conceptes, que és l’única manera que té el nostre cervell de classificar i fer-hi caber tot el món exterior i les seves connotacions afectives, sensorials, emocionals, etc...

La tecnologia informàtica és una greu amenaça per a la memòria. Pensem en els telèfons mòbils: desen i arxiven imatges, memoritzen i apliquen, quan ens cal, els números dels nostres coneguts, distreuen les nostres neurones amb jocs, i tantes i tantes capacitats, les quals perjudiquen notablement la nostra capacitat de retenció. Ningú no sap els números de telèfon dels més estimats -el mòbil respon-, tothom desa les fotografies i no activa la facultat del record visual -el mòbil respon-, hem canviat la comunicació pel missatge -i el mòbil ens ajuda a cercar les paraules-... i a poc a poc, la gent creu que la seva capacitat intel·lectual depèn del mòbil que s’hagi comprat. Com si el coneixement es pogués comprar! I un dia es perd el mòbil i tota la memòria se’n va a fer punyetes. Tanmateix, el sistema tot ho té pensat: compra-te’n un altre. Canvia’t el cervell, dóna-li les dades bàsiques; i ja està, tot en ordre.

Cal saber que la memòria és l’essència del coneixement. Sense memòria el coneixement és impossible. La capacitat de la memòria és directament proporcional a la capacitat de coneixement (que no és el mateix que dir que el qui té més memòria té més coneixement). Som l’animal més desenvolupat perquè tenim la més gran capacitat de memòria. Cap animal en té una que pugui abastar quaranta anys enrere, ja no dic mil·lennis com nosaltres. I avui se’ns ofereixen productes que l’amenacen i se’ns anima a destruir aquesta facultat. Pregunteu en un jove d’avui qualsevol dada, tot seguit encendrà el mòbil i la cercarà a Internet: Tot és aquí. Ell no seria capaç de trobar-ho en la seva memòria. Si, de vegades, són incapaços de localitzar una paraula en un diccionari! I aquest detall demostra la minsa capacitat de la seva memòria, ja que ni l’alfabet han estat capaços de tenir-lo dominat. Mentrestant els farcim de termes especialitzats i els formem en el concepte modern del canvi constant. És de fer-s’ho mirar. De fet, les nostres societats, cada volta més, s’assemblen a les comunitats animals: hi ha depredadors i molt de remugants.

La natura, sàvia com ella sola, ens instal·là el cervell dins del crani, l’únic os que protegeix íntegrament un òrgan. Això no obstant, avui tothom va amb el cervell a la mà. Si un exoesquelet garanteix la protecció d’un animal, per contra, un exocervell ens deixa nus intel·lectualment. Som els únics que hem realitzat aquesta proesa, l’evolució no ho ha fet pas amb cap altre animal; fins els ocellets tenen el crani que protegeix el seu cervellet. Parem-hi atenció que de vegades el progrés no és més que una involució vestida amb vestits cridaners i enlluernadors. Sense substància en el missatge no hi ha comunicació. No ens comuniquem més perquè enviem més missatges i estem tots aparentment més a prop. Contràriament, com més missatges enviem menys comunicació hi ha. Un missatge pot ser una comunicació o no. Una comunicació fretura de profunditat sempre, sinó es tracta d’una enunciació. La diferència entre comunicació i enunciació és que la primera és profunda, hi ha cor en el missatge, mentre que l’enunciació és somera, hi ha només una descripció del nostre estat. No deixa de ser un missatge, sense dubte, perquè va d’un indret a un altre i d’un emissor a un receptor, però no hi ha comunicació. És com parlar per no dir res.

Els savis, ja des d’antic, sempre han tingut per objectiu fer homes, millorar-ne les seves qualitats. Però què volem, què pretenem si hem canviat els déus -font d’espiritualitat- per ídols -font de creença-. Per això, si no hi ha una nova revolució grega que entronitzi el logos i lluiti contra el poder del mite, sense dubte el culte a l’ídol ens retornarà a la mitologia. Recordeu sinó que a l’Argentina hi ha una església maradoniana. Així es comença el retorn a l’era de les piràmides: un faraó, quatre espavilats, uns quants més de servents i milions de bèsties de treball. I ara no arrosseguen pedres immenses, aquestes bèsties, cerquen clients des dels seus cubicles de tres metres quadrats, una mena de menjadores per aus, on elles s’alimenten i piquen blat, ordi i civada, com els homes s’alimenten del sou i de les comissions. Parlar per parlar, parlar per vendre, parlar per no callar, i després ens venen a la televisió que vivim en l’era de la comunicació. Set mil milions de lloros tots parlant alhora, són set mil milions de lloros que no es diuen res. I aquest és l’eix del problema: no hem comprès que comunicar-nos és una dificultat.

Quants elements de la nostra espècie, ara mateix, no agafarien el telèfon o l’ordinador per a contradir-me amb fets: Veus, intel·lectual! Més fàcil impossible, ruc!   

QUÈ LI HA PASSAT A LA LITERATURA

En entrar en una llibreria ja no ens sorprèn de trobar-hi llibres divulgatius de diverses temàtiques, des de llibres d’autoajuda o massatges fins a assaigs de tota mena. Ben disposats de cara al públic també hi trobarem les novetats editorials, sobretot novel·les històriques i novel·les basades en fets reals. La pregunta que em faig és: on són les obres literàries? I la resposta sembla ser: No hi ha novel·les històriques i novel·les basades en fets reals? Aleshores què demanes?

Si comencem per la novel·la històrica, cal dir-ne que no és una novel·la i tampoc no és història, ja que per ser una novel·la manca de la creació de personatges «universals» i perquè sigui històrica no s’hauria d’excedir fins a elucubrar els pensaments d’un personatge històric i real. No hi ha res de menys creïble que escriure els pensaments d’un altre. I se’m dirà que aquí rau la ficció, però el que hi rau obscenament és una manipulació del personatge històric. La qual cosa des del punt de vista de l’autenticitat que se suposa en una recreació històrica és un excés imperdonable perquè no pot ser justificat, menys encara demostrat.

Si agafem una novel·la basada en fets reals ens trobarem en una falsa ficció. En la novel·la hi haurà descrites les suposades peripècies del personatge o personatges centrals; que són en part reals i en part són ficció. En aquests tipus de novel·la allò que és important és l’actualitat de l’assumpte que tracta i una explosió de sentiments i emocions, amb els quals l’autor fidelitza els lectors. I tanmateix, la novel·la literària no va mai del cas particular al cas universal, sinó del cas universal al particular sempre, essent aquesta la raresa i un dels senyals que ens mostren que estem llegint una obra literària.

La literatura fuig de la realitat perquè la ultrapassa, i aquesta és una de les seves marques identificatives. Així, Shakespeare no fa novel·la històrica o drama històric, sinó que aprofitant un fet històric construeix tota una psicologia i una posta en escena que li serveix per presentar-nos profundes viviseccions de la nostra ànima, tant dels nostres sentiments com de les nostres misèries. Per a Shakespeare allò que és important és la transcendència intel·lectual de l’obra -per això és tan viu avui com en el seu temps -, i no la reconstrucció històrica; que aquesta és la tasca dels historiadors.

La literatura fuig de la realitat perquè la ultrapassa, i aquesta és una de les seves marques identificatives. Per això, la recreació de vides reals mai no pot anar més enllà de la narració de l’experiència d’un cas particular, en la narració de la qual sempre hi haurà la manipulació de l’autor en els fets contats així com en les seves consideracions tocant al personatge. I en literatura, és clar que l’autor pot manipular tant els personatges com el fil argumental, però el que en resta de l’obra transcendeix el personatge o personatges i la mateixa narració. Miguel de Cervantes no conegué cap Don Quixot ni cap Sancho Panza, ni en els seus temps vagaven pels camps de Castella els cavallers errants. Tampoc hi ha explosions de sentiments ni d’emocions que ens arrabassin els plors. I hi ha de tot... i un més encara. La màgia està en allò indefinible que la sublima: la transcendència d’allò que ens conta.

Potser el problema ignorat de la literatura és l’assumpció sense resistència de l’entrada en el seu Parnàs de gent formada en el periodisme. No s’ha de dubtar de les bones intencions dels autors, tanmateix, en el periodista hi ha una essència «d’esdeveniment» i de la possibilitat de transmetre’l tal com és; possibilitat que comparteix amb qui es dedica a la història. Per aquesta raó naveguen, els historiadors i els periodistes, en el món de la novel·la. No fan mal a la literatura, però fan mal a la novel·la literària perquè la degraden a novel·la de consum, amb la qual cosa tergiversen el sentit estrictament literari que té la novel·la en convertir-la en una caixa d’emocions i sentiments, quan la novel·la és una narració que cerca la transcendència, ja sigui en un sentit filosòfic, en un sentit psicològic, en un sentit social, en un sentit històric, en un sentit filològic o en un sentit experimental, vital... Només cal recordar les grans obres que ens ha deixat la història per adonar-nos-en. Al capdavall, el problema és que per a saber de literatura se n’ha d’haver llegit, com per a saber de cinema se n’ha d’haver vist, com per a saber de música se n’ha d’haver escoltat, etcètera, etcètera. Cal que incentivem la lectura dels grans clàssics perquè així coneixerem què és el que els movia a escriure. Quan comprenguem això, potser entendrem que no es tracta de fer llibres per a destruir-los tres mesos després, sinó de fer-ne que perdurin, que allò que ens expliquen, en transcendir una vida i la seva història, ha d’anar més enllà d’allò que ens conta, ha de fer-se durador, tenir sentit més enllà del moment contat i del temps en què és contat, i no ha de reduir-se a una narració emocionant, amb mostres sentimentals i sexuals; les primeres, de vegades massa edulcurades, i les segones, sovint, molt embrutides.

Cal comprendre que les arts són sensibilitat, tanmateix, una sensibilitat intel·lectual. I la sensibilitat intel·lectual cal educar-la, no és una sensibilitat innata que es desenvolupa tota sola, com passa amb la sensibilitat física. Educar en aquesta sensibilitat és la tasca, plegats amb els homes dedicats a d’altres branques del coneixement, dels escriptors i dels editors. Si aquests darrers s’esmercen a cercar literatura, sense dubte que els lectors sabran apreciar una història amb profunditat, per més que en un principi la particularitat literària els pugui tirar enrere. Atraure lectors no és formar-los, ni com a lectors ni com a persones, és atraure’ls com s’atrau a les mosques, per així liquidar les despeses de l’edició. I essent el negoci editorial un dels equilibris més meritoris i complexes del món -per tal que ha de fer rendible la qualitat i expressar-la en beneficis-, la finalitat de l’edició ha de ser la d’oferir bona literatura, perdurable... i tenir una mica de paciència. Si ho fessin, el temps els demostraria que aquesta és la seva responsabilitat com a editors, i ells mateixos veurien els avantatges de fer ben feta la feina. L’esclat d’un foc d’artifici dura un instant. Poc temps. La gent pot mirar-lo bocabadada, tanmateix, se’n cansarà. I amb el temps els focs d’artifici perdran la gràcia. Ara bé, les flames d’un bon foc, d’una foguera, escalfen i duren. Els qui n’entenen, de focs, saben que sempre tothom acaba arraulint-se a la vora d’una d’aquestes fogueres que, amb el transcurs del temps, fan brasa i caliu. Els qui n’entenen, de temps, saben que a la vora d’aquestes fogueres la vida es dilata i es torna més intensa.