A MÉS PACIÈNCIA, MENYS VIOLÈNCIA

Vivim en un món embogit per la pressa i la competitivitat. Tot s’ha de fer ‘ahir’ i se’ns exigeix de ser el millor de tots en la nostra activitat; les quals coses ens angoixen. L’angoixa és una sensació que activa l’ansietat i acaba per desencadenar l’agressivitat. La vida no es pot accelerar. Podem córrer més, però la vida és un temps constant. La percepció de la pressa, de la urgència, és una sensació individual, ja que la vida exterior ens mostra que el temps natural és regular, tranquil i repetitiu.

Quan competim excitem amb més o menys grau les emocions més egoistes, mentre que quan col·laborem subsumim les emocions egoistes i ens lliurem a les emocions més elevades del proïsme, més elevades en el sentit que transcendim l’egoisme; i val a dir, que transcendir significa anar més enllà d’allò que ens porta més enllà.

En la vida pràctica la pressa i la pugna social solen comportar sensació d’injustícia i d’impotència, i aquestes sensacions, més d’hora que tard per causa de l’angoixa que provoquen, anul·len la nostra paciència que, una vegada fosa, reneix com l’au Fènix convertida en desig de violentar, que és la prova més evident de la impaciència.

Sabem que la violència es manifesta amb vertigen i sense reflexió. Per això cal aturar el món, reposar la nostra ànima i tractar de curar-la amb pausa, silenci i creativitat. Ja que, vist que la violència sempre és destructiva, només la paciència, que sempre és retardada en l’acció, ens ajudarà a construir projectes que s’erigeixin sobre la base de la reflexió i la comunió amb els altres.