CARTA OBERTA A

JOSEP ANTONI DURAN i LLEIDA

No puc encapçalar aquesta carta amb un ‘benvolgut’ o ‘estimat’ senyor perquè no sento envers vostè cap estimació, i tampoc no puc encapçalar-la amb un ‘senyor’ perquè vostè no reuneix cap dels requeriments necessaris per a ser tractat amb aquesta cortesia.

Si avui li escric, cosa que no estava en el meu pensament, és perquè després d’arruïnar Unió econòmicament per haver exercit d’aconseguidor en benefici propi mercès al tràfic d’influències i interessos dels seus promotors; a més d’arruïnar Unió ideològicament per haver-la convertit en un partit exemple del més pur botiflerisme; a més de traspuar espanyolisme per tots els porus de la seva pell, com el seu col·lega i pare de la Constitució l’inefable Roca i Junyent, el mesell dels reis; a més a més de la seva poca vergonya política, criticant una cosa en un lloc i exercint-la en un altre... recorda els seus viatges a Guinea Equatorial amb la plana major de la diplomàcia espanyola, encapçalada pel Borbó emèrit, per veure i fer negocis delegats amb el dictador Teodoro Obiang, l’únic cap d’estat que es presentà a l’enterrament del General Franco?; a més de tot això, avui he llegit que ha gosat dir que el president Puigdemont no li sembla un gran president, i tot seguit ha lloat la gestió de Jordi Pujol al cap de la Generalitat, fent un vergonyós exercici de cinisme. És per això que li escric.

Si doncs no recordo malament la darrera campanya electoral del difunt partit de Carrasco i Formiguera duia per lema: Solucions. La ciutadania, que és més llesta que el que vostè es pensa, li confià la representació al parlament amb «zero» diputats. Suposo que els seus patrocinadors s’enfadarien molt amb vostè. Però vostè dissolgué el partit i ha escrit les seves memòries, que no poden ser una altra cosa que un seguit de mentides, una darrera de l’altra, perquè no crec que expliqui com era la seva vida a la suite del Gran Hotel de Madrid on ha residit durant tants d’anys. No, d’això no en dirà res, n’estic segur, i no seré jo qui faci córrer les moltes extravagàncies que sobre vostè he llegit. Tanmateix, cadascú és el que és, i per prova d’això, recordar-li que hi ha un acte que s’ha de celebrar al Parlament europeu, un Acte en defensa de la memòria històrica, del qual acte el representant del seu expartit UDC, en Francesc Gambús, se n’ha esborrat, segons diuen les males llengües, per pressions del Partit Popular espanyol.

Duran, o Josep Antoni, si hi ha hagut algun personatge sinistre, maquiavèl·lic i fals en la política catalana del darrer segle, aquest ha estat vostè. Amagat darrere dels altres, sempre al costat del poder ha maquinat i ha defensat interessos espuris dels qui li pagaven, menystenint allò que representava (UDC) i la seva història, menyspreant el sentiment majoritari del poble català, que segons vostè deia vostè defensava, i ofenent a la intel·ligència d’aquells que fa molts d’anys que li hem vist el llautó.

Faci un favor a la Humanitat, desaparegui de l’escena política. I si el cuquet de la intriga i la manipulació perversa dels interessos comuns no el deixa viure, com una mala puça a un gos, aleshores integri’s en la política «supremacista» castellana, faci els honors al seu rei i estafi els seus votants i conciutadans, però si us plau, marxi de Catalunya; i si s’hi vol quedar, calli. Els catalans ja n’estem farts de la gentalla que només atia la discòrdia amb mentides, i tot, per defensar els seus interessos més espuris. Vostè no representa ningú a Catalunya, i els resultats electorals m’avalen per afirmar-ho. Vagi-se’n a la Cort a escampar els seus negocis i falsedats, les seves manipulacions i tergiversacions, que allà ha estat norma comuna des que en tenim memòria, i a més a més, no dubti que la corona infecta espanyola li ho agrairà, que, al capdavall, tots ells són com vostè.

No ho dubti, marxi a la Franja, que els catalans ja ens estimbarem tot sols. Ah, i doni-li records al seu pare, que segons ens féu explícit vostè mateix, no desitjava la independència de Catalunya per no haver de travessar fronteres. El seu sentit de la democràcia és anorreador: la seva voluntat i la del seu pare s’han d’imposar a la consulta de la voluntat del poble català! Marxi a la Franja i viatgi a la capital del Reino sovint, veurà com se sentirà entre els seus i no enyorarà els ploramiques i eterns descontents dels catalans, que per tal de ser desagraïts no reparem en despeses ni aventures.

Sense cap afecte ni cordialitat: Bon vent!