Després
de tants d’anys, ja ens resulta difícil de delimitar les diferents
etapes per les què ha passat el procés. Sembla que sigui de l’era
dels dinosaures aleshores que l’Artur Mas féu el gest d’abraçar
el moviment independentista que emergia a Catalunya. Anys fa del 9N,
aquella botifarrada referendària que fou la primera vegada des de
1714 que els catalans demostraven democràticament que l’Estat
espanyol havia perdut l’autoritat al nostre país. Encara recordem
el suplici de la pressió de la CUP per fer fer un pas al costat a
l’Artur Mas; una errada que, però, el president del-pas-al-costat
resolgué amb l’eficiència dels grans dirigents polítics,
nomenant com a successor en Carles Puigdemont.
Durant
tots aquests anys hem sabut quina era la posició dels partits
polítics catalans al voltant de la proposta d’un referèndum
vinculant: ERC, PdCAT, CUP n’estaven a favor i els partits del 78 i
els cadells de Ciudadanos en contra, mentre que els Comuns han jugat
tothora a amagar hipòcritament la seva posició política, i no els
hem tret d’un «sí però no», un sí amb la col·laboració de
l’estat, tot i sabent que l’estat mai no hi col·laborarà, i un
no si l’estat no el vol, convertint el dret a decidir en el dret de
poder decidir. Segons els «revolucionaris» dels comuns, si l’estat
ens deixa, aleshores endavant; però si no ens deixa, cal ser
obedients i autonomistes. Molt, molt revolucionaris no ho són.
Acceptar la imposició de la legalitat contra la llibertat, no sembla
així d’entrada, un plantejament gaire d’esquerres.
Mentre
aquí ens discutim, allà, a la Villa i Corte ens han amenaçat de
vagar per l’Univers com una sonda qualsevol, han atemorit els
nostres jubilats assegurant-los que perillaven les seves pensions,
han advertit de la inviabilitat econòmica d’una Catalunya fora de
la UE, han proclamat que la sagrada Constitución Española els dota
d’arguments legals per esclafar la voluntat popular dels catalans,
i darrerament han posat oli a les estructures judicials de l’Estat
per acuitar, encausar i condemnar les desobediències a la Villa i
Corte, i com tot plegat no ha fet l’efecte que desitjaven, fa
quatre dies, ens enviaren el gran Cap per oferir-nos la promesa
d’unes galindaines de mentida. Han intentat tot el que han sabut
per fer baixar el suflé, i finalment han optat per fer venir el rei
dels mentiders a contar-nos els sacrificis dels espanyols per
socórrer les necessitats catalanes. Es tractava d’atraure els
espanyols de Catalunya, i alhora demostrar als espanyols de les
espanyes que som uns interessats, i que a canvi de diners venem
l’ànima al diable. Tanmateix no els ha sortit bé. Els espanyols
s’han sentit ofesos. Per què els catalans han ser gratificats amb
aquesta pluja de milions per resoldre problemes bàsics
d’infraestructures deficients que repercuteixen negativament en el
desenvolupament comercial, industrial i social de Catalunya, si els
extremenys han de canviar els sofàs de casa seva? I totes les
comunicats amb dèficit comercial han alçat el crit al cel: On s’ha
vist aquest favoritisme?
Avui
Espanya s’ha guanyat el descrèdit. No són pocs els assumptes que
han alertat els europeus tocant a les actuacions del govern espanyol:
El corredor mediterrani boicotejat sistemàticament des de Madrid, la
constatació judicial que el PP és una organització mafiosa, la
demostració de les arts gens democràtiques de l’Estat amb la
publicació de les converses del ministre de l’interior i el fiscal
de Catalunya, en les quals converses es feia evident la manca de
separació dels poders de l’Estat, o, si voleu, el tracte especial
envers els delinqüents relacionats amb la Casa Real, per no parlar
de les magnífiques intervencions en la política del Regne Unit i
les manifestacions fatxendoses tocant a Gibraltar i a Escòcia.
Tots
els estats del món saben, perquè la història així ho demostra,
que els espanyols mai no han complert un acord. Mas tenia tota la raó
del món quan deia que amb Mariano es podia parlar de tot. Els
espanyols escolten, quan no els queda una altra sortida, que si abans
poden tallar la llengua, no s’esperen a saber què voldria dir.
Després, no és difícil d’arribar a un acord. Són gent a la què
els agrada de fer-se fotografies davant del document, mentre
estrenyen la mà de l’incaut de torn. I finalment, fan el que
volen. Mas tenia tota la raó, aquesta és la seva manera de fer, ja
que per a un espanyol rebaixar les aspiracions en un acord és una
humiliació. Per això, de vegades signen el que han de signar,
sabent que no compliran allò al què s’han compromès. Damunt del
paper cedeixen, després no compleixen. Quants acords ens vénen al
cap!
Per
això, avui, quan he llegit les declaracions de Francesc Homs, un
home que cada dia que passa em sorprèn per bé, hi he estat
totalment d’acord. Diu que caldria avançar el referèndum a més
aviat possible perquè la política espanyola ara és feble i no se
sap si estarà igual de feble a la tardor. És per tenir-ho en
compte. A més a més que no ens convé d’ignorar tot el que es
courà a Europa amb les eleccions franceses, el Brexit i tots els
grans problemes d’aquest enorme fracàs dit Comunitat
Europea.
Ara
és el moment de prémer l’accelerador, cal convocar a més aviat
el referèndum i provocar així la histèria a l’Estat. Podrem
prendre mal, no ho dubto, però haurem fet el primer pas. Europa ja
no podrà tancar el ulls. Ara
és el moment adient, ja que -com molt bé diu en Francesc Homs- a la
tardor ja estaran preparats. Fa temps que els avancem els nostres
moviments. És d’una honestedat esfereïdora, però, sense dubte
que si volem assolir la llibertat, aquesta caldrà que sigui una
decidida escissió, un tall que esberli els ponts i ens aboqui a la
presa de decisions sobiranes. No s’hi val a badar. Els temps no el
controlem nosaltres, si els avisem. Ells saben millor que nosaltres
tot el que s’hi juguen. No s’hi val a badar. Un moviment
agosarat, que per inesperat accelera el temps de reacció, és una
bona jugada política. Als
escacs se sap que quan tens
poc temps al teu abast, una jugada sorpresa, per inesperada, juga
sempre a favor del que la fa, perquè el temps obliga al jugador
sorprès a respondre molt defensivament. No en té una altra, si va a
l’atac, no sap què
pot passar, però de segur que res de bo. I
per això es defensa.
El
nostre moviment agosarat, que accelera el temps de resposta, és
avançar-nos al setembre. Convocar, fer campanya, mobilitzar i
esperar l’errada de l’Estat. Amb això, no dubto que el
referèndum es podrà fer. Aleshores ens tocarà guanyar, serà
l’hora de fer
el darrer
moviment: el
definitiu escac i mat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada