REFERÈNDUM O REFERÈNDUM

Després de tants d’anys, ja ens resulta difícil de delimitar les diferents etapes per les què ha passat el procés. Sembla que sigui de l’era dels dinosaures aleshores que l’Artur Mas féu el gest d’abraçar el moviment independentista que emergia a Catalunya. Anys fa del 9N, aquella botifarrada referendària que fou la primera vegada des de 1714 que els catalans demostraven democràticament que l’Estat espanyol havia perdut l’autoritat al nostre país. Encara recordem el suplici de la pressió de la CUP per fer fer un pas al costat a l’Artur Mas; una errada que, però, el president del-pas-al-costat resolgué amb l’eficiència dels grans dirigents polítics, nomenant com a successor en Carles Puigdemont.

Durant tots aquests anys hem sabut quina era la posició dels partits polítics catalans al voltant de la proposta d’un referèndum vinculant: ERC, PdCAT, CUP n’estaven a favor i els partits del 78 i els cadells de Ciudadanos en contra, mentre que els Comuns han jugat tothora a amagar hipòcritament la seva posició política, i no els hem tret d’un «sí però no», un sí amb la col·laboració de l’estat, tot i sabent que l’estat mai no hi col·laborarà, i un no si l’estat no el vol, convertint el dret a decidir en el dret de poder decidir. Segons els «revolucionaris» dels comuns, si l’estat ens deixa, aleshores endavant; però si no ens deixa, cal ser obedients i autonomistes. Molt, molt revolucionaris no ho són. Acceptar la imposició de la legalitat contra la llibertat, no sembla així d’entrada, un plantejament gaire d’esquerres.

Mentre aquí ens discutim, allà, a la Villa i Corte ens han amenaçat de vagar per l’Univers com una sonda qualsevol, han atemorit els nostres jubilats assegurant-los que perillaven les seves pensions, han advertit de la inviabilitat econòmica d’una Catalunya fora de la UE, han proclamat que la sagrada Constitución Española els dota d’arguments legals per esclafar la voluntat popular dels catalans, i darrerament han posat oli a les estructures judicials de l’Estat per acuitar, encausar i condemnar les desobediències a la Villa i Corte, i com tot plegat no ha fet l’efecte que desitjaven, fa quatre dies, ens enviaren el gran Cap per oferir-nos la promesa d’unes galindaines de mentida. Han intentat tot el que han sabut per fer baixar el suflé, i finalment han optat per fer venir el rei dels mentiders a contar-nos els sacrificis dels espanyols per socórrer les necessitats catalanes. Es tractava d’atraure els espanyols de Catalunya, i alhora demostrar als espanyols de les espanyes que som uns interessats, i que a canvi de diners venem l’ànima al diable. Tanmateix no els ha sortit bé. Els espanyols s’han sentit ofesos. Per què els catalans han ser gratificats amb aquesta pluja de milions per resoldre problemes bàsics d’infraestructures deficients que repercuteixen negativament en el desenvolupament comercial, industrial i social de Catalunya, si els extremenys han de canviar els sofàs de casa seva? I totes les comunicats amb dèficit comercial han alçat el crit al cel: On s’ha vist aquest favoritisme?

Avui Espanya s’ha guanyat el descrèdit. No són pocs els assumptes que han alertat els europeus tocant a les actuacions del govern espanyol: El corredor mediterrani boicotejat sistemàticament des de Madrid, la constatació judicial que el PP és una organització mafiosa, la demostració de les arts gens democràtiques de l’Estat amb la publicació de les converses del ministre de l’interior i el fiscal de Catalunya, en les quals converses es feia evident la manca de separació dels poders de l’Estat, o, si voleu, el tracte especial envers els delinqüents relacionats amb la Casa Real, per no parlar de les magnífiques intervencions en la política del Regne Unit i les manifestacions fatxendoses tocant a Gibraltar i a Escòcia.

Tots els estats del món saben, perquè la història així ho demostra, que els espanyols mai no han complert un acord. Mas tenia tota la raó del món quan deia que amb Mariano es podia parlar de tot. Els espanyols escolten, quan no els queda una altra sortida, que si abans poden tallar la llengua, no s’esperen a saber què voldria dir. Després, no és difícil d’arribar a un acord. Són gent a la què els agrada de fer-se fotografies davant del document, mentre estrenyen la mà de l’incaut de torn. I finalment, fan el que volen. Mas tenia tota la raó, aquesta és la seva manera de fer, ja que per a un espanyol rebaixar les aspiracions en un acord és una humiliació. Per això, de vegades signen el que han de signar, sabent que no compliran allò al què s’han compromès. Damunt del paper cedeixen, després no compleixen. Quants acords ens vénen al cap!

Per això, avui, quan he llegit les declaracions de Francesc Homs, un home que cada dia que passa em sorprèn per bé, hi he estat totalment d’acord. Diu que caldria avançar el referèndum a més aviat possible perquè la política espanyola ara és feble i no se sap si estarà igual de feble a la tardor. És per tenir-ho en compte. A més a més que no ens convé d’ignorar tot el que es courà a Europa amb les eleccions franceses, el Brexit i tots els grans problemes d’aquest enorme fracàs dit Comunitat Europea.

Ara és el moment de prémer l’accelerador, cal convocar a més aviat el referèndum i provocar així la histèria a l’Estat. Podrem prendre mal, no ho dubto, però haurem fet el primer pas. Europa ja no podrà tancar el ulls. Ara és el moment adient, ja que -com molt bé diu en Francesc Homs- a la tardor ja estaran preparats. Fa temps que els avancem els nostres moviments. És d’una honestedat esfereïdora, però, sense dubte que si volem assolir la llibertat, aquesta caldrà que sigui una decidida escissió, un tall que esberli els ponts i ens aboqui a la presa de decisions sobiranes. No s’hi val a badar. Els temps no el controlem nosaltres, si els avisem. Ells saben millor que nosaltres tot el que s’hi juguen. No s’hi val a badar. Un moviment agosarat, que per inesperat accelera el temps de reacció, és una bona jugada política. Als escacs se sap que quan tens poc temps al teu abast, una jugada sorpresa, per inesperada, juga sempre a favor del que la fa, perquè el temps obliga al jugador sorprès a respondre molt defensivament. No en té una altra, si va a l’atac, no sap què pot passar, però de segur que res de bo. I per això es defensa.

El nostre moviment agosarat, que accelera el temps de resposta, és avançar-nos al setembre. Convocar, fer campanya, mobilitzar i esperar l’errada de l’Estat. Amb això, no dubto que el referèndum es podrà fer. Aleshores ens tocarà guanyar, serà l’hora de fer el darrer moviment: el definitiu escac i mat.