27 D’OCTUBRE DE 2017

LA LLIBERTAT CONTRA EL COP D’ESTAT

Espanya és un país que viu dels cops d’estat militars. No ho dic jo, ho escriu la història. I no cal anar gaire lluny. En el segle passat: Primo de Rivera al 23, Franco al 36, i el ‘Emérito’ al 81. Tots aquests cops sempre s’han executat contra la llibertat per imposar un règim dictatorial sostingut pels Borbons. Aquesta gentalla són la vergonya d’Espanya; tot just, els seus pitjors enemics. Però Espanya no s’adona de res. Hi són tan avessats que ja no se n’adonen. És més, ho consideren tot normal i com ha de ser, per tal reimplantar l’ordre que garanteix la pau, la plàcida pau dels morts. Primo de Rivera i Franco van lluitar contra el poble i contra Catalunya, i hi instauraren règims dictatorials. Alfons XII reia les gràcies de Primo i el Emérito les reia del Caudillo. Als Borbons tot allò que soni a absolutisme, els inflama el pit.

El cop d’Estat del 1981 fou el cop de puny damunt de la taula dels absolutistes per aturar qualsevol reforma més de ‘los principios del movimiento’. El rei d’aquesta manera i amb l’inestimable suport dels falangistes del PSOE, aturà la singularitat de Catalunya. Ja n’hi havia prou de llibertats! I a Espanya, sempre han sabut que el veritable problema són els catalans. Amb els bascos prou que s’hi entenen. Parlen el mateix llenguatge. Nosaltres érem el perill i ho sabien, el ‘Emérito’ el primer. Es féu un cop d’Estat a si mateix i ens advertí, als catalans, d’anar molt amb compte amb què fèiem. D’aquesta manera, l’absolutista, controlava la colònia de ben a prop. I si no, que li ho preguntin al Pujol... Però no comptaven que els catalans no ens resignaríem a ser ‘una región más de España’, a més a més de ser la més devastada i castigada econòmicament, sobretot en el sentit de perjudicada en el seu creixement i natural desenvolupament. Sobre els diners i pensament polític, el Emérito és el rei: ‘L’état, c’est moi’. I així ha actuat, dirigint una xarxa de corrupció inimaginable en un país modern. Ell s’ha dedicat a fer fortuna i ha delegat les funcions polítiques en els fills espirituals -i de vegades genètics- del seu promotor. El rei era l’exemple de com es pot exercir el feixisme monàrquic vestit de democràcia i llibertat. Però la crisi i l’evidència del veritable sistema de corrupció del règim l’obligà a abdicar per salvar la corona. I d’aquesta manera nasqué el regnat del Preparao, que de seguida ha demostrat la seva condició de feixista monàrquic, amb el cop d’estat que ha preparat i anunciat per al dia 27 d’octubre. El que serà el darrer rei de Catalunya, declarà ell mateix que seria el darrer Borbó que embrutaria de sang i putrefacció política Catalunya, amb el seu menysteniment envers els catalans i l’elogi cruel dels seus soldats. La seva ufana, la seva supèrbia, la seva negligència absoluta ens el mostrà com allò que és: un Borbó. I amb això, presentant-se amb sang a les mans com a feixista i rei, ens tragué del tot les cadenes, i ens obliga a demostrar-li amb el nostre coratge que volem la democràcia perquè som lliures.

El rei dels espanyols, que tant agrada a la Colau, ha donat carta blanca als seus seqüaços polítics -Rajoy, en funcions de Conde-duque de Olivares-, perquè sotmetin el focus rebel a la seva autoritat reial. Només faltaria una nova revolta colonial! I la maquinària del règim s’ha posat a actuar de totes les maneres possibles, fins que ha arribat el punt que han d’eliminar l’adversari, de moment, políticament, llevant-li la llibertat, tanmateix, oberts a fer córrer la sang si cal. Ja ens ho han advertit: No ens obligueu a fer el que no volem fer!... I ara ho han de fer: el dia 27 ens sotmetran a la tirania borbònica altra volta. Ah! Però, el dia 27 Catalunya s’alliberarà de les cadenes definitivament. I aleshores què faran, què passarà, com podran imposar la seva llei en un país estranger?

El dia 27 és la cita amb el moment clau. Hi ha una setmana per davant, abans del dia de la batalla final. Diplomàticament és una setmana de gran transcendència política. Políticament també, ja que el govern d’Espanya ha de violentar totalment les llibertats democràtiques del poble de Catalunya i exercir dictatorialment els òrgans de poder, mentre que el govern de Catalunya ha d’assegurar totalment que el poble i els seus ciutadans defensaran la seva llibertat democràtica, amb la qual cosa el control real de la població farà impossible -de ben segur- qualsevol reacció violenta d’Espanya. Tenim la força de la raó i ells empran la raó de la força. I això és tot just allò que diferencia un règim democràtic i lliure, de la tirania dels feixismes. Als Borbons no se’ls pot demanar més.

Per això, al carrer, a la feina, a casa, arreu hem de ser fidels a la llibertat. Si els professors -que ja s’han manifestat-, si els policies -que ja s’han manifestat-, si els periodistes -que ja s’han manifestat-, si tothom obeeix els manaments de la Generalitat com a única font reconeguda de poder i autoritat, la victòria, avui, serà inapelable. Tots junts, tots units, tots desobedients a la tirania i ens guanyarem -no sense patiments-, la llibertat i la democràcia que fa tants de segles que enyorem.

Ara no podem defallir, cal preparar-se per al divendres vinent, és el gran moment... I jo, val a dir, ja tinc ganes d’escriure d’altres temes que de l’actualitat política. Entre tots podem fer que tombi l’estaca. Ens pensàrem que amb la mort del dictador, l’estaca ja s’havia extret del tot, però no, sota el sòl encara n’hi havia un bon tros, el peu, que era ben profund. Ara ens hem de treure l’estaca com un dentista treu un queixal. No és un tràmit i potser hi haurà dolor, però la llibertat de l’extracció ens farà la vida més plena perquè ja no hi haurà opressió.

Esmolem ben bé les eines de la paciència i la resistència per a ser coratjosos en la desobediència. Cap transició és una revolució. Tota revolució salta les lleis! Tota revolució són noves lleis! Tots a desobeir per avançar.