El
dia mundial de la salut mental és el dia que es proclamarà la
independència de Catalunya, segons que sembla. És un missatge
subliminal? Per la salut mental: Independència. I si ens aturem a
analitzar alguns aspectes de l’actualitat política, econòmica i
social, potser haurem de reconèixer que sí. Vegem-ho:
LA
POR
La
por és una emoció provocada per una situació de perill, per tant,
una emoció excepcional, ja que no es pot viure sempre en la por
perquè paralitza les nostres capacitats per a una vida plena i
satisfactòria.
Si
considerem l’estratègia espanyola contra el procés català,
veurem que ha anat de la indiferència a la por. No hi ha hagut un
sol argument polític que s’oposés a les reclamacions catalanes,
s’han acontentat amb ignorar-nos, menystenir-nos, prendre’ns per
beneits, per irresponsables i violents, fins a desembocar a
l’estratègia de la por.
Primer
érem uns ‘catalanes que hacen cosas’ i ‘algarabías’,
després uns ximples que ens deixàvem enganyar per corruptes ‘el
tres por ciento’, més endavant una colla de fanàtics ‘abducidos
por la burguesía’, més cap a aquí ja érem uns ‘insolidarios
que vagarán por el espacio sideral’... fins a arribar a ser
sediciosos i exemple del nazisme per les nostres manifestacions
‘tumultuarias’. Per tot això, el govern espanyol imposà el
seny, el que ells entenen com a seny, i ens imposaren la por. Ens
advertiren que viviem en una realitat paral·lela, que no tocavem de
peus a terra, que ens deixavem manipular com si fóssim un ramat de
bens... I per això, vist que les amenaces a la nostra corrupció
política i econòmica no funcionava -la guerra bruta-, ni tampoc la
perspectiva d’un viatge sideral, ni els feiem cas quan ens instaven
a recuperar l’enteniment, decidiren pagar-nos amb la por. I han
enviat cossos policíacs i paramilitars, amenacen amb l’exèrcit,
ens atonyinen per ser tan bojos com per votar quan ells ens han dit
que això no es pot fer (a Franco no li agradaria gens) i fins i tot
van haver de treure el sant Cristo gros, que sortí per amenaçar-nos
directament, televisivament, tot assenyant-nos amb el dit.
I
comprovat que no estem per hòsties i no ens estem d’hòsties (tot
s’ha de dir com correspon) ara han optat per fer por amb
LES
EMPRESES
que
esperitades, fugen d’una colla d’irresponsables embogits.
Tanmateix, si parlem d’empreses, hem de perdre absolutament la por.
Catalunya és sobretot una economia industrial, de serveis, agrícola
i ramadera, que genera riquesa gràcies al comerç. El català és
comerciant, gairebé per raons genètiques, així doncs, no ens
preocupem per empreses que marxin, menys encara per entitats
bancàries. On van les entitats bancàries, aquestes corporacions
dedicades al saqueig? Van a on hi ha moviment econòmic i generació
de riquesa. Avui marxen perquè ens volen atemorir, fer-nos creure
que sense ells estem desvalguts. No hi ha res a témer, així com hi
ha molt a recordar. Marxen per tornar. Quan els seus interessos
únicament econòmics els demostrin que no hi ha perill
d’inestabilitat, tornaran. Ara bé, els catalans hauríem de deixar
de negociar amb ells, treure els nostres diners de les seves entitats
i contribuir al seu ensorrament no confiant-los més els nostres
diners, que a les espanyes ja s’encarregaran de menystenir-los per
catalans, botiflers i borbònics, però catalans. Al capdavall,
pensem que Oliu i Fainé, com Bonet i els Codorníu, defensen el
règim, el seu statu quo que, si tot va bé, perdran. No em direu que
no brindareu amb un cava català aleshores que sapigueu que aquesta
gentalla s’ha arruïnat -i si no ells- les empreses que ells
representaven!... I pel que fa a altres empreses no catalanes que
fugen, només hem de recordar el seu nom. No és fer boicot, no. No,
no confonguem. És abandonar aquelles entitats i empreses, i també
aquelles persones que han estat contra la voluntat del poble de
Catalunya, defensant els seus personals interessos. No és boicot, és
justícia democràtica. Bé que han gaudit dels privilegis que els
hem donat els catalans, just era que ara es posessin al costat del
seu poble. No ho fan, doncs, a pastar fang!... I diumenge, vist que
ni antidisturbis ni empresaris no ens tiren enrere, enviaran
espanyols d’arreu de les fronteres per demostrar la manca de
democràcia del nostre país (?), que per això han convocat una gran
MANIFESTACIÓ
POR ESPAÑA Y EL REY.
SCC,
PP, C’s i, com no!, PSC, entre moltes altres entitats i
associacions amants de la llibertat, com Falange o Somatemps, són
els organitzadors i col·laboradors. El preparao ha de bavejar amb
tanta lliurança i submissió! Per dins deu pensar: «Si l’avi
-Franco- aixequés el cap, que orgullós estaria de mi!».
Hi
haurà una gran participació i veurem el centre de Barcelona ple de
banderes espanyoles. No tinc res en contra de la llibertat de
manifestació, però no estic d’acord amb la tergiversació d’una
reivindicació. Sabem que hi haurà autocars vinguts de fora de
Catalunya, i fins i tot vindrà la presidenta de la Comunitat de
Madrid (?). És totalment lícit que tots els espanyolistes de
Catalunya es reuneixin a Barcelona i, com fem els independentistes,
celebrin una diada multitudinària, tanmateix no té cap solta ni
volta que vinguin de fora de Catalunya, ja que l’autodeterminació
dels pobles és un exercici lliure dels ciutadans que
s’autodeterminen i no dels que els ‘determinen’.
Aragonesos,
madrilenys, santanderins
o
valencians no tenen res a dir en tot aquest procés català. I si
s’han de manifestar, que ho facin a casa seva, però mai fent-se
passar per allò que més detesten. Aquest desafecte ja serà
exterioritzat en els discursos que faran l’exministre Borrell (un
socialista fent de
portaveu de les inquietuds nacionals del SSC, falangistes, PP i
C’s...) i el neoliberal Vargas-Llosa, el peruà que odia els
catalans. Potser algú li hauria de dir que Amèrica fou conquerida
pels seus amics, tanmateix
el Nobel és l’escriptor de l’aristocràcia de la corrupció. La
Isabel Coixet ha refusat el convit, diu que perquè no li agrada de
parlar en públic, tanmateix potser n’haurà de pagar un preu, que
prou coneixem que el servilisme al final et treu la llibertat. I si
no li ho pregunteu al Serrat, a l’Évole o als Sardà.
Com
a aperitiu a aquesta manifestació, el
dissabte, els socialistes i els comunistes del règim del 78, s’han
congregat per demanar pau i diàleg. I ho han fet a la plaça Sant
Jaume. Demanaven pau i diàleg a Puigdemont? Potser
serà que nosaltres els
agredim amb les cançons (L’estaca o Els segadors) i proclames (Els
carrers seran sempre nostres), i que desestimem el diàleg; bona
prova és la consulta referendària. A Moncloa ens agredeixen amb
porres i paramilitars i el seu diàleg és el requeriment a la
submissió eterna. Potser s’ho haurien de fer mirar. Anar a una
manifestació tots de blanc, més que una demanda de pau, venint de
qui ve, sembla més una exaltació del Reial Madrid, llotja en la
qual es guisen totes les corrupcions nacionals.
Davant
de tot això, amenaces, fugides d’empreses de l’Íbex-35 i
manifestacions per la cordialitat, nosaltres hem de seguir amb el
nostre full de ruta:
DECLARACIÓ
D’INDEPENDÈNCIA.
Ens
van dir que no faríem el 9N, i el vam fer. Ens van dir que no érem
majoria després del 27S, i ho som. Però com tenim el defecte de ser
molt primmirats, vàrem proposar un referèndum l’1-O per
carregar-nos de raons. En van dir que no el faríem. Van perseguir
impremtes, diaris, webs, paperetes, sobres, urnes, gent, i fins i tot
apallissaren els votants per tal d’impedir l’exercici del vot.
Rajoy va dir que ‘esto no ha pasado’, però passà, i tant que va
passar! I per a gaudi de tots, la voluntat popular s’expressà. Ara
diuen que si no som prou, que si cap aquí o cap allà, però era un
referèndum vinculant, i així ho digué el president i el parlament.
Tothom és lliure de no anar a votar. Els britànics no arribaren al
40% del cens per marxar d’Europa. Després vingueren les
reclamacions i queixes: Oh, si jo ho hagués sabut! Aquests tipus de
consultes només s’han de fer una vegada, ja que si no passa com a
Irlanda, que la gent votà que no a Europa i en un nou referèndum
guanyà el sí. Una vegada sabut el veritable desig del poble, es
poden començar a fer trampes, per atemorir-lo.
Per
tot plegat, amb el 46% del cens, amb una repressió mai no vista en
una consulta electoral en un país democràtic, guanyà el sí amb el
90% dels vots. Què més es necessita? La gent s’hi jugava la
integritat física. Els qui anaren a votar se la jugaren, els qui no
ho feren, no exerciren la seva llibertat de vot per por o per
voluntat. La democràcia es fa amb valents i respecte. Els únics que
poden ser excusats de no haver votat són la gent gran. L’Estat
espanyol obligava a tenir valor per votar.
El
preparao en el seu discurs es retratà. Més que mai una república,
per fer fora de la nostra terra a la pitjor nissaga d’absolutistes
del món. Aleshores podrem encarar el
FUTUR.
Una
declaració d’independència posarà Catalunya damunt de la taula
de totes les cancelleries del món. Els mossos hauran de fer-se
càrrec del control del territori i les autoritats del país de les
diferents tasques de governabilitat, des del cobrament d’impostos a
l’administració de justícia. Tots sabem que una vegada proclamada
la independència, comença un nou període que necessàriament
fretura d’una transitorietat, tanmateix, els governants han de
saber que el poble que es manifestà el 3-O en l’aturada de país,
està disposada a repetir-ho. No ho dubto. I tinguem tots molt clar
que una amenaça de vaga indefinida, aplanarà el camí. Les elits
europees i els buròcrates inútils del consell, de la comissió i
del parlament europeus, aleshores mouran fitxa. Europa és una
institució corrupta i sense cap futur, només té interès en
l’economia i fa servir drets i garanties per sostenir el seu poder.
Europa ha fracassat sempre en totes les crisis. Però no dubteu que
el deute espanyol, sense Catalunya, i el que pot passar-los de
retruc, els farà actuar ràpidament, i si la nostra convicció és
ferma, hauran de trobar una solució.
I
després, si us plau, MARXEM D’EUROPA. Europa és un projecte
fallit. Parasitem-los des de l’EFTA si cal, però com deia molt bé
el senyor Guillem López Casasnovas: «Més enllà d’Europa, hi ha
vida».
Així
companys, confiem que el dia 10 sigui el nostre dia de la salut
mental.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada