REPÚBLICA CATALANA ?

S’ha arribat al moment clau i s’hi ha arribat d’una manera estranya. La resposta violenta del govern d’Espanya no s’ha produït, i no s’ha produït, perquè d’haver actuat amb violència, hauria perdut l’última possibilitat de conservar la unitat de la nació. Si no hi ha hagut policies i guàrdies civils repartint llenya contra els manifestants que mostraven l’alegria per un nou país, ha estat perquè des d’Europa no els ho han permès; que no són poques les ganes que hi ha a la Zarzuela i les elits per resoldre la crisi catalana a l’espanyola. No poden atacar Catalunya fent ús de la força perquè Europa no els ho permet; Tusk ho va dir molt clarament acabada de proclamar la república i l’aplicació del 155.

Hem viscut un cap de setmana extraordinàriament normal, tenint presents els esdeveniments de divendres. Al vespre la gent es congregà a la plaça sant Jaume per mostrar la seva alegria. Celebraren la nova situació política i després pacíficament es retiraren a casa a dormir. I dissabte fou un dissabte normal, amb un aire especial i estrany, difícil de definir, com si l’aire fos més respirable i oxigenat, tanmateix, amb un regust d’incertesa. I el diumenge s’ha llevat amb una hora menys, però d’igual manera. Tot ha canviat, però tot segueix igual. Acceptem el canvi d’horari, no despengem les banderes estrangeres de les nostres institucions... i no hi ha hagut cap ordre de la nova autoritat en cap sentit. És com si feta la proclamació, es decretés alhora uns dies de festa sense celebracions.

I demà serà dilluns. El primer dia laborable amb realitats paral·leles.

Em sembla que el Govern en lloc d’anar de cap de setmana -tot i que tothom ha d’estar esgotat- hauria d’estar gestionant el naixement de la república, i tanmateix, sembla que no. Sense noves disposicions, sense ordres que canviïn el marc de l’statu quo i sense accions que serveixin per fonamentar la república, ens quedem amb una declaració votada al parlament i amb el mateix estat de coses que abans de la votació. Costa d’entendre-ho.

És molt probable que la Unió europea s’hagi mogut per mantenir estabilitzada la situació i evitar la violència del govern espanyol i la crisi social de la ciutadania catalana. Ara bé, considero essencial en un moment de tanta transcendència com aquest, no quedar-se adormit. Sense dubte el moviment secessionista i republicà l’ha dut a terme la gent. Prova d’això són l’1 i el 3 d’octubre. Si el Govern escolta Europa, estarà donant facilitats a l’engany. Europa no vol cap situació que alteri el normal funcionament de la corrupció sistèmica. Fiar-nos d’ells, és comprar butlletes per a la nostra derrota. Espanya és el seu soci, el seu deutor, el poderós. Confiar que Europa serà imparcial és un infantilisme impropi de la gran política. La política entre estats és un enxarxat d’interessos econòmics i geopolítics.

Espanya ha convocat unes eleccions en una república estrangera, basant-se en un article de la seva Constitució. La Generalitat no ho hauria de permetre de cap de les maneres. La nova república no hauria d’escoltar les ordres d’un estat que ja no ens governa, almenys d’acord a la declaració del parlament. I reconec que no és fàcil i que cal coratge per fer aquest pas endavant. Tanmateix, vull creure que aquesta situació ja havia estat plantejada i que se sabia quina havia de ser la resposta. M’estranya que l’anunci de la Generalitat, a Europa i al món, en tant que nova república, no hagi estat declarar la seva independència política -l’única de la qual pot gaudir avui- i obrir-se a les negociacions pertinents amb l’estat espanyol per fer la transició de la manera més pràctica, senzilla i menys lessiva per als interessos catalans, espanyols i europeus. Tanmateix, sí que hauria d’haver advertit que com a nou estat farà una resistència activa i passiva contra les ingerències de l’antic estat. Resistència passiva perquè seran actuacions pacífiques, i activa perquè s’aturarà l’economia i l’ensenyament a tots els nivells. Amb aquesta amenaça, no crec que Europa hagués tingut altra sortida que facilitar el diàleg abans que veure violència al vell continent o una crisi social i econòmica que els afectarà així que comenci.

No hi ha revolució ni canvi social i polític que es puguin fer amb cotó i molta cura. El trencament és una ruptura, i això comporta fractures i conflictes. Si la Generalitat creu que Europa ens ajudarà, s’equivoca. Fa temps que Catalunya hauria d’haver dit a Europa que la seva alternativa era permetre la repressió violenta de les llibertats o forçar a una negociació política. Això no s’ha fet i, com he dit abans, només els interessos mouen les accions de les nacions. Potser som massa del lliri a la mà, i no ens hem adonat que ara és l’hora de la veritat. I quan un es fa gran, ha de prendre decisions i ha de determinar-se. O ens pensem que la policia catalana en lloc de porres i pistoles vigilarà el nou estat amb lliris i paraules dolces?

Si Europa està darrere d’aquest estancament, ho veure’m aviat. Si Europa està al darrere dels moviments polítics d’aquest darrer divendres, tenim molt mala peça al teler, i convindria que el nostre govern se n’adonés. Ara ja no hi ha independentisme, ara tenim una república. Hem fet un pas que pot costar molt de fer, però que quan es fa, s’ha de fer amb tota la fermesa, dignitat i responsabilitat.

Si com sembla que es rumoreja, la decisió de les eleccions autonòmiques es materialitza, com podrem fer creure al món que som un nou país, si ens mana un altre govern? Quina credibilitat tindrem? Quin país gosarà fer el pas del reconeixement si ens mantenim sota el jou de l’anterior estat?

Una vegada saltes al buit només pots caure. Podem caure damunt de tou o sobre una roca. Però si hem saltat, no podem tornar enrere; tractant de fer-nos enrere, l’únic que aconseguirem serà mal agafar-nos al punt del qual hem saltat i quan ens fallin les mans, la caiguda serà descontrolada i, gairebé segur, damunt de la roca.

Aquesta setmana vinent és decisiva perquè veurem si hem saltat o ens afanyem per tornar-nos a agafar al punt inicial del salt. Val a dir que tot és política i que, com a ciutadans, desconeixem l’estat real de les coses, tanmateix, anar enrere mai no és anar endavant. I la república proclamada només ha de mirar endavant. Si mira enrere només hi trobarà una monaquia constitucional de legislació franquista. I era d’això del que volíem marxar, quan ens decidírem a fer el salt.

Tots junts podem tirar endavant el projecte, però si es produeix una esquerda i hi creix la desconfiança, guanyaran ells, i que guanyin ells no és només una derrota, serà la derrota.

Espantat, però sense perdre la confiança en els qui ens han portat fins aquí, mantinc la fe en la seva responsabilitat. Posaren les urnes on no n’hi havia d’haver, ara han de posar la llibertat política on és essencial que hi sigui: a la república.

Si seguim essent independentistes, és que no hem entès res. Ara hauríem de ser només republicans.