CATALUNYA SÍ, PERÒ SUSPESA

Ahir, 10 d’octubre, era el dia mundial de la salut mental, i el president sembla que hi va voler contribuir en considerar l’obligació política de declarar la independència d’acord als resultats de l’1-O... i vuit segons després, suspendre-la.

Hi ha moltes consideracions a fer en aquesta jugada política, sense dubte, i no en treurem l’entrellat fins d’ara a uns dies. Tanmateix hi ha més desavantatges que avantatges. No dic que no pugui ser una bona jugada, una jugada que demostri al món la poca disponibilitat del govern d’Espanya a la negociació i al diàleg, i que després cometin alguna de les seves errades monumentals, de manera que el món ens accepti com a nou país, almenys, alguns pocs països, mentre les supraorganitzacions internacionals protegeixen els drets dels ciutadans catalans; però, no crec que això pugui passar.

Sense dubte, la diplomacia és un joc d’interessos i no sé com ha pogut jugar les cartes la Generalitat, ni si ha assolit suports tàcits o secrets. El que em sembla molt clar és que Europa, com a comunitat de països, respon als interessos de les nacions establertes i no té gens d’interès a defensar drets ni llibertats dels ciutadans. Tots volen el manteniment de l’statu quo per damunt de tot, i Espanya ho sap, i França, amb Macron al cap, que els ho ha dit molt clarament, i la Merkel i Trump, que volen la unitat espanyola perquè és la garantia de la relativa estabilitat econòmica d’Europa. Els altres no compten o compten ben poc. Europa és així, no ens podem enganyar a aquestes altures. Confiar en Europa i les mediacions exteriors sense declarar-te independent és jugar amb una pistola carregada.

No diré quina és la jugada d’Espanya -perquè segur que faran la incorrecta-, però si fessin els moviments que els calen, tinguessin una mica de paciència, es mosseguessin la llengua i arraconessin la concepció indivisible de la pàtria eterna, estaríem perduts. Per això callaré, i esperaré que ells ens resolguin allò que el president Puigdemont malbaratà ahir.

La decepció de la gent que s’havia congregat al passeig Lluís Companys per celebrar la proclamació de la República catalana fou molt gran i no pot tenir cap tipus de justificació. Allí hi havia 30000 catalans i molts altres veient el president per la televisió. I tot per sentir-li dir que allò que tots, jugant-nos el físic, vam arriscar ara fa deu dies en el referèndum, i que dos dies després féu aturar el país en protesta per la violència policíaca... i obvio les moltes altres anteriors concentracions multitudinàries, algunes d’elles per defensar tot just els representants del govern, tot això, són focs d’encenalls.

No es pot començar un discurs bé, desenvolupar-lo de forma notable en una exposició clara i cronològica de les afremtes i els abusos soferts pel nostre poble, per finalment reconèixer que havia d’assumir els resultats, d’acord a la llei de referèndum, i tot seguit, deixar sense efecte la declaració, amb l’excusa de la -poc fiable- mediació internacional i la segura negativa espanyola a qualsevol negociació. Després d’haver començat bé i de desenvolupar el resum dels darrers anys polítics, finalment havia de declarar la República catalana d’acord a la voluntat expressada pel poble en unes condicions que per elles mateixes donaven validesa als resultats. Aleshores sí, que sense renunciar a la proclamació, sí que podia haver afegit que tot i aquesta declaració, les mans continuaven esteses amb el govern espanyol i els mitjancers internacionals (excloent la paraula ‘europeus’) per tal de resoldre el nou estat de les coses d’una manera acordada i beneficiosa per ambdues parts, sobretot després de la violència exercida pel govern d’Espanya durant el referèndum, l’estat policíac i la persecució judicial en què viu el país, per tal d’evitar desgràcies i que la situació de crisi i conflicte pugui agreujar-se i derivar en violència. Que per això feia una crida a tothom per mantenir el seny i la disponibilitat a parlar, per a la qual cosa la República catalana, tot i haver-la acabat de proclamar, no exercirà efectivament les competències que el poble lliurement li ha atorgat, obrint un període de negociació per a la transferència de funcions en pro d’uns acords d’estabilitat econòmica i de relació amb Espanya, amb la qual la nostra relació no ha de canviar, menys encara essent tots membres d’Europa i embarcats en un projecte que és comú, per bé que no ho és la idiosincràsia de cada un dels seus membres...

Poc més o menys podia haver anat així. Sí, Espanya trauria foc pels queixals, Europa se sentiria menystinguda, però els catalans hauríem recuperat la dignitat. Espanya, amb els incidents del referèdum i la manifestació a València -atacada pels feixistes-, hauria de reprimir la seva ànsia de violència, i Europa miraria la seva butxaca.

I si Espanya exercís el seu poder militar, policíac o judicial contra el nou estat, de ben segur que Puigdemont podia comptar amb la decisió dels seus ciutadans i els europeus. Qualsevol acte de violència no seria acceptat, ja no per Europa, sinó pels seus ciutadans i la premsa. Hi podria haver hagut episodis i incidents, però aviat amainarien. I és més, si com és de preveure Espanya va a la seva i imposa la seva connatural agressivitat, sí, aleshores hauríem de fer servir l’única arma que tenim: una vaga general, que faria als uns i als altres replantejar-se la mà estesa dels catalans per a resoldre l’encaix de Catalunya a Europa, vist que ja no té encaix a Espanya.

Tanmateix, ahir Junts pel Sí va fer una jugada molt lletja. La dignitat del parlament només fou defensada pels antisistema, un detall que potser els sociòlegs haurien de començar a estudiar en profunditat, ja que sembla que és molt evident que els antisistema són molt més democràtics i amants de la pau i de les llibertats que aquells que es vesteixen amb els vestits lluents de la societat de dret, la justícia i la igualtat.

Ahir convertiren un dia de joia, probablement el dia de més gaudi per als catalanistes, en un dels dies més tristos i desencoratjadors dels darrers anys de la nostra fotuda història. Amb quina cara ens demanaran, si cal, que fem suport als perseguits per la justícia espanyola, després de pagar-nos tanta pena, tants de treballs i esforços, i alguns fins i tot cops, d’aquesta manera tan asèptica, i alhora traïdora. La Generalitat ahir va incomplir la seva pròpia llei, i amb això deixa desarmats i desautoritzats els seus ciutadans... mal assumpte.