L’ARTICLE 26

Diu l'article vint-i-sis, 
que en un cas de compromís, 
el Califa pot si cal, 
refregar-se l'engonal 
i passar-se pels "dallonses" 
totes les lleis del país.

Fragment d’El Califa (La Trinca)

Ja hi hem arribat! Era qüestió de temps que els caigués del tot la careta. Els mateixos que bramen per la defensa de l’imperi de la llei – terme molt franquista -, pretenen aplicar amb tota la força l’article 26, després de fer-ho suaument i dissimulada amb l’aplicació arbitrària del 155. El seu cabdill, reconegut mundialment com a ‘el preparao’, ha donat mostres de la seva insubornable defensa de l’imperi de la llei amb el cas Urdangarín i infanta, els quals campen al seu lliure arbitri, per bé que ell està condemnat a 6 anys de presó per greus delictes, la qual cosa no l’eximeix que li hagi estat atorgada una paga de 3000 euros; se suposa que en qualitat de gratificació del poble espanyol a la seva gestió. El cap del govern i els seus sequaços, definits per òrgans judicials com a organització mafiosa, que representen el partit d’Europa amb més corrupció impune, amb delictes de tràfic d’influències, malversació de fons, suborns, cobraments en B, o sigui, corrupció a l’engròs, a part de delicadíssimes morts amagades a la premsa i gens clares de persones involucrades en les trames de la xarxa mafiosa; totes aquestes joies, són la classe dirigent. Els partits de la suposada oposició - PSOE fins al coll pel cas dels ERE a Andalusía, entre altres casos, i Ciudadanos, els finançats graciosament per ningú no sap qui, i excloc Podemos, per no ser ni tan sols oposició – exhibint els seus dots com a fatxendes de bar de barriada en les seves declaracions i les seves mentides: Arrimadas, justificant la presó dels polítics i activistes catalans amb l’argument que a França la cremada d’un cotxe de policia comporta set anys de presó, és clar que obviant que a França el policia era dins del vehicle cremat. Rubalcaba que té la poca vergonya de parlar de Puigdemont com un terrorista, fent ús del terme ‘treure’l del mig’; i podíem no acabar mai esmentant les comparacions amb Lluís Companys, assassinat per Franco, o els insults i les desqualificacions, a més de la consideració de malalt mental d’altres insignes representants de la política i la premsa del país veí.

I tot això, per què? Per l’absència del mínim sentit de la democràcia i d’allò que se’n diu llibertat política. ‘La sagrada unidad de España’, màxima de Franco, del ‘campechano’ i del ‘preparao’, i de tota la colla de paràsits de l’etern règim borbònic fundat amb sang, foc i violència desmesurades per l’execrable Felipe V, el francès absolutista. La ‘bichapresidenta’ - així reconeguda a la televisió pública espanyola - avui ho ha dit en la roda de premsa després del consell de ministres del ‘reino’: «Farem servir totes les eines al nostre abast per mantenir la unitat d’Espanya». La voluntat dels súbdits no compta, i menys encara quan pretenen parlar de política. Val a dir, que no hem de desconsiderar l’exímia demostració de respecte i sentit de la justícia democràtica, expressades per M. Rajoy, en dir que li és indiferent el nombre de catalans que volen la independència, la llibertat democràtica dels seus està per damunt de la voluntat d’una part del territori. Al capdavall, no fan altra cosa que demostrar que són ells els que manen per damunt de qualsevol altra consideració. Tenen la indecència política de suprimir un govern legal elegit pels ciutadans, de tancar a la presó o fer viure a l’exili, la gent lliurement elegida pels ciutadans; de mentir quant a la situació del President, que no està fugit, sinó que no torna, la qual cosa no és el mateix, ja que el MHP Puigdemont sortí del país espanyol amb absoluta normalitat, i, el que és més greu, curiosament, l’estat espanyol no és capaç de fer-lo tornar emparant-se en una euroordre, que ni els seus socis europeus poden admetre, perquè, per molt que els pesi als tirans espanyols, ells tenen una miqueta de respecte envers la democràcia, no molta, tot s’ha de dir, però una miqueta més que els d’aquí, sí, almenys allà tenen el pudor de la decència.

Per tot això, ara més que mai hem de persistir. La llibertat, la democràcia i els drets humans bàsics estan en joc a Catalunya. Volen reconvertir Espanya en l’Espanya de Franco, i aquesta és la nostra lluita. Tenen el seu cabdill, l’infame que aplaudia amb les orelles els cops de porra dels seus esbirros contra les àvies i els votants que pretenien ser lliures i deixar de sotmetre’s a la seva dictadura secular. El seu pare reia les gràcies al criminal dictador, i ell, bon Borbó, segueix fil per randa el seguit de violacions de drets exercits des de sempre per la seva nissaga d’escurçons.

Sí, més que mai hem de persistir. Poc podem esperar d’una Europa podrida, dirigida per alcohòlics, filo-feixistes i altres panxacontentes, menys encara dels qui mouen les castanyes, alemanys o francesos, només preocupats per interessos que no tenen res a veure amb els interessos polítics històrics demostrats pels pensadors europeus, els quals amb les seves teories sobre l’home i el règim polític, havien conduït la societat europea a ser model de llibertat, respecte i solidaritat. Poc podem esperar de tots els llepaculs de banquers i de delinqüents comuns. Però, sortosament encara, Europa és de la gent, i aquesta gent, a Europa encara, compten amb una premsa mitjanament potable, i és aquí on no ens hem de cansar de fer arribar la nostra veu. Cal que tothom a Europa sàpiga que a Espanya l’article únic, ha estat, és i serà sempre: l’article 26.

La violació dels drets democràtics dels ciutadans catalans ha de ser resposta d’una manera prou convincent, ja que d’altra manera ens demostraran que no som europeus, que no tenim els seus mateixos drets i, per tant, som ciutadans de segona classe. Essent així, caldrà plantejar-nos cercar l’aixopluc a l’ONU, com a país perseguit i ètnia ignorada en tant que país perseguit. Cal aixecar la nostra veu i començar d’actuar amb mesures de pressió que a l’alcohòlic i adjunts els faci plantejar-se si no és millor resoldre el problema no resolt amb Franco, que esperar que tot acabi empastifant Europa, i allò que més els preocupa, que aquesta inestabilitat afecti els seus amos, ja que aleshores ells deixaran de cobrar ossos i poden acabar ‘pagant’ el mal servei exercit com a miserables esclaus.

Hem de fer-los veure que no som espanyols, que, profundament i amb tota la ràbia del món, ens sentim ofesos quan se’ns anomena amb aquest nom. No som espanyols, no, no en som perquè no ens en sentim, però sobretot no ens en sentim perquè sentim una íntima i desconsoladora vergonya quan se’ns anomena amb aquest nom. La nostra idiosincràsia ens diu que tot allò que els enorgulleix, a nosaltres ens avergonyeix, i tot allò que a nosaltres ens enorgulleix, ells ho ignoren. Al seu orgull hi oposem la vergonya, sobretot per una història trista, fora del món, dels avenços, dels progressos polítics, econòmics i socials. Al nostre orgull, ells hi oposen la ignorància. Ho han fet sempre i avui no se’n desdiuen. La república catalana és l’alliberament espanyol d’una monarquia medieval, d’aquells monarques corruptes i indecents que han enfonsat el país en l’analfabetisme i la ignorància. Recordeu allò de: Que inventen ellos!

L’article 26 és la consumació de la prova que a Espanya no hi ha més llei que la del rei, l’exèrcit i l’església... plena edat mitjana. La revolta contra l’article 26, que hem de saber gestionar els catalans, és el veritable camí vers la llibertat: la llei imposada pel sentit democràtic. En això creiem els catalans... ells no.

Roger Torrent no ha de desconvocar la investidura del President perquè l’acte té tota la legitimitat democràtica i la suspensió que pretén el ‘gobierno’ és fruit d’un gravíssim frau de llei, digui el que digui el TC, del qual cal recordar que el que fou, en el seu moment, el màxim representant, ha estat puntuat amb un 0 a la convocatòria de candidats per a la judicatura del Tribunal d’Estrasburg, el tribunal europeu de drets humans. No cal afegir res més.